La Mar preguntava com es poden curar les ferides. Alguna pista donava jo mateix en l'explicació i també algun dels comentaristes. Però és clar, cap de nosaltres no donava solucions màgiques (perquè penso que no existeixen).
De tota manera, avui voldria comentar un aspecte no massa conegut, que a mi m'ha ajudat molt i que sé de molta gent a qui també ha ajudat. És l'acompanyament.
En l'acompanyament, confrontes amb algú allò que vas vivint. Algú que et fa com de mirall. Però no algú que t'hagi de dirigir la vida, o de solucionar-la, o de fer allò que et toca fer a tu... Tan sols és (per si fos poc!) algú que t'acompanya, que fa camí amb tu. I algú a qui tu dónes un rol no només de persona amb qui pots confiar, sinó també algú que et pot aportar elements que et poden fer bé. Una persona que llegeix també la vida des d'un punt de vista espiritual, des d'una mirada de fe.
Per tant, estic parlant d'una relació asimètrica. I d'un rol que tu (l'acompanyat) atorgues a algú altre que penses que és prou intel·ligent com per ajudar-te, i en qui veus un sentit de transcendència.
Abans, anys enrere, se solia parlar de "director espiritual". Però és una fórmula que ha caigut en desús per la connotació de "dirigir la vida d'un altre" que podria tenir.
L'acompanyant no és un director. Ell també fa camí, també té les seves ferides, i també necessita ser acompanyat! Aquesta és la gràcia. És un germà.
Puc dir amb sinceritat que tant l'experiència d'haver estat acompanyat per vàries persones com l'experiència d'acompanyar-ne d'altres és una vivència meravellosa. Tant l'una com l'altra han estat d'un enriquiment preciós. És un autèntic tresor, que el qui l'ha descobert no el deixa.
No és fàcil aquest acompanyament que dius, Sergi! Quan necessito compartir alguna cosa que m'estigui passant sé que no estic sola, hi ha persones en les qui confio, que compartim la vida des de ben joves i que hi són en tot moment i per tot. Però és un cosa recíproca, i veig que no és ben bé l'acompanyament del que parles.
ResponEliminaSí que hi ha una persona de dins de l'església que sé que hi és quan busco suport espiritual. Mai li he demanat que faci aquest paper, però com que la seva mirada és sempre des de la fe una mica ja és això. Igual no, no ho sé.
Diria que el que avui ens planteges no sé si és molt a l'abast de la majoria, no crec que hi hagi una llista de persones disponibles per acompanyar a qui ho sol•liciti. Com es pot aconseguir aquest acompanyament?
És molt bonic el que dius, moltes gràcies, Sergi?
Llegint les teves paraules ...he recordat el temps en que vaig ser voluntària de Sant Joan de Deu. "Acompanyants", a vegades ens anomenaven ,i es que moltes persones agraïen més una estona de sentir-se acompanyats ,que l’ajuda per poder menjar-se el sopar.
ResponEliminaSe que es molt diferent del acompanyament del que tu parles,pero es una experiència que també enriqueix . La solitud de moltes persones ,principalment persones grans, feia que algunes confiessin especialment amb nosaltres i tal com tu dius... les voluntàries també teníem el nostre camí, i a vegades la seva companyia i alguna confidència, ajudaven a cicatritzar les nostres ferides.
Al llarg de la vida ,passem per situacions en que ens cal trobar-nos a nosaltres mateixos, també ens preguntem pel sentit de la vida i de la mort i cerquem respostes a aquelles experiències que ens sobrepassen... Per tant ...Les persones necessitem algú que ens escolti i ens respecti;, fins i tot, els nostres errors. Quant rebo aquesta experiència de sentir-me “”acompanyada””,es a les hores quant me'n adono de que la vida es un regal.!!!
Crec que aventurar-nos a fer un camí sols seria massa complicat i carregós. Poder compartir amb algú que et pugui entendre, que pugui tenir empatia, és un gran bé, que segur que ens pot ajudar a tots, sigui quina sigui la nostra situació personal. I, com bé dius, Sergi, és un enriquiment mutu que, encara que la finalitat no sigui dirigir, sí que pot deixar petjada en la persona, i pot influir-la.
ResponEliminaBenet,com sempre ...paraules justes ,les precises per fer entendre el que vols dir...
EliminaM’agrada’t molt el que escriviu tu i en Sergi , de que es un enriquiment mutu .. A vegades les persones actuem naturalment,tal com som i no ens adonem de com es pot influir en els altres . Si el que dones es alegria,sinceritat, tot això es encomanadís. L’Amor a Crist ,pot ser encomanadís,.Escoltar una pregaria ,la veu dels nostres escolanets en una Salve, per mi tot això es acompanyament ,encara que sigui des de la llunyania .... pots tenir un munt de petjades de totes les mides i de totes les edats. Viure estimant!!
Gracies Benet i Sergi !!!!
això és una prova
ResponEliminaHe publicat la prova per si pot ser de servei, almenys veus que s'ha rebut el missatge i bé!
EliminaHola, Sergi,
ResponEliminaFa dies que vaig donant voltes al teu post. I com que no m'hi cabia en un comentari, n'he escrit alguna cosa al meu blog: http://mosquiticamell.blogspot.com.es/2016/01/acompanyament.html
Mercè, m'ha encantat el teu escrit! El recomano. Gràcies
EliminaTens raó Sergi en que a tots ens falta reconèixer que ens equivoquem sovint i que sobreestimem la nostra capacitat d'encertar-la en les nostres decisions.
ResponEliminaSi ens esforcéssim a ser més humils i a deixar-nos acompanyar més pels altres, llavors podríem de ben segur trobar més serenor i sentir-nos recolzats en les nostres decisions. Ens costa però de fer-ho.
Gràcies pel comentari!
ResponElimina