M'he trobat vàries vegades amb persones que, des de la presó o bé a punt d'entrar-hi, han intentat convèncer-me que no havien fet el que sigui. Que no eren culpables. I en tots els casos els he dit que m'era igual. M'explico: evidentment no els he dit que tant m'és si un fa disbarats o no. Això és clar que no m'és igual. Però el que els he intentat transmetre és que, si estic al seu costat, no és perquè pensi que són innocents. No té res a veure.
Estàs al costat de la persona senzillament perquè t'ha demanat ajuda. I això és suficient. Si és innocent i no ha fet res, té sentit estar al seu costat. I si és culpable del que sigui, també té sentit estar al seu costat i ajudar-la.
Dic això perquè sovint aquestes persones viuen un gran rebuig per part d'amics i familiars pel que sigui que hagin fet. És clar que es pot entendre, perquè davant de segons quines situacions, cadascú reacciona com pot. Però quan estimes algú (un fill, una mare...), aquesta estimació no s'hauria de mantenir més enllà del que l'altre faci?
Tocant de peus a terra, jo mateix penso que pot arribar a ser difícil davant d'algunes situacions. I que, per tant, no es pot jutjar. Perquè si t'afecta en primera persona no és el mateix que si ho vius des de fora.
Intentar comprendre. Un ideal bonic. Comprendre els que s'han equivocat. Comprendre els qui jutgen. Comprendre els qui s'han sentit ferits.
Comprendre no vol dir justificar o aprovar. Vol dir entendre les raons que poden haver portat algú a actuar d'alguna manera. I a partir d'aquí, intentar estimar la persona com a ésser humà que és. I si se la pot ajudar a estimar més, millor que millor. Que Déu ens ajudi a passar de la teoria a la pràctica!
Ben cert. Ho visc amb una persona coneguda, acusada d'un delicte que provoca especial rebuig social.La situació m'incomoda perquè no sé quin paper fer-hi, perquè tampoc no la conec gaire i la qüestió és molt complexa i ella, fràgil. No goses ficar-t'hi i pots fer més mal que bé. Deu viure una soledat gran. Part de l'entorn condemnem el pecat,no gosem acusar directament la persona, però en fugim corrent per no contaminar-nos. Ens movem entre el respecte i la hipocresia. Només queda la pregària. Alguna vegada he pensat això mateix que tu dius: tant és que sigui culpable com que no ho sigui. Déu l'estima igual, i nosaltres també ho hauríem de fer. Potser senzillament hem d'aconseguir mostrar-nos disponibles per escoltar. Però jo en sé gaire.
ResponEliminaJo també vaig viure un cas força complicat. Una persona acusada i empresonada per uns fets que no podem jutjar i que mai no sabrem si en va ser o no l'autor. La família no ho va acceptar i ho va tapar tot com va poder.
ResponEliminaEm va costar molt “dissimular”, seguir el joc del no en sabem res. Només penso en el dolor i el sofriment que van viure aquesta família. Crec que va ser una llàstima que no es deixessin acompanyar, però deu ser tant difícil superar una situació d’aquestes!
Difícil posar a la practica ,la teoria .......principalment quant et toca de ben prop l’ofensa .Comprendre la motivació del nostre ofensor i les raons de la seva conducta ,es molt probable que ens costi temps .Es pot perdonar,mirar d’entendre, però oblidar, no. Es lluita, es supera, es torna a renéixer i tornem a sentir-nos plens. Però no s’oblida. Ara...quant la cosa no va amb nosaltres a les hores es mes normal sentir empatia,fer companyia,escoltar i demostrar estima.
ResponEliminaTinc una petita llibreta ,que em serveix per recordar frases o paraules que escolto o llegeixo... hi tinc unes frases de la Vicky Molins.
-Jo preferiria ser víctima d’un altre que no pas crear víctimes, perquè seria víctima de la meva dolenteria que estaria dins meu.
-No és gens fàcil ser bo, la persona s’ha de treballar molt per arribar a ser bona.
-S’ha de veure que tot i ser culpable pot ser estimat, després ha d’aprendre a estimar-se a si mateix.
Personalment, no m'he trobat en cap cas similar a aquests. Però crec que els prejudicis estan a l'ordre del dia en la nostra societat, i més quan no ens afecta en primera persona.
ResponEliminaUna qualitat que ja he comentat altres vegades però que crec essencial en aquest cas concret és la comprensió que tu proposes, Sergi, l'empatia. És important poder posar-nos en la pell de l'altre, intentar comprendre tots els motius, per més desacord que hi estiguem, i llavors poder reconèixer en l'altre les nostres fragilitats, perquè tots, més o menys, ens equivoquem sovint. I quan reconeguem les nostres fragilitats i defectes, potser podrem arribar a ajudar sincerament les altres persones. No cal grans paraules ni consells (crec jo), sinó fer sentir a aquestes persones que no estan soles, perquè tu comparteixes el seu sofriment i t'hi identifiques, i perquè hi ha algú que les estima per sobre de tot el que hagin pogut fer, que "res de l'univers creat no les podrà separar de l'amor de Déu" (Romans 8). I perdoneu que citi la Bíblia un altre cop, però crec que hi ha frases magnífiques que s'adiuen perfectament a tot allò que aquí parlem.
Aquesta tarda,he sortit a passejar amb la meva gossa. La casualitat de fer un canvi de camí m’ha portat a trobar-me amb quelcom que ,m’ha fet aplicar la reflexió que ens has compartit,Sergi.
ResponEliminaFa unes setmanes es va celebrar el judici ,d’un noi del poble,per l’assassinat d’una senyora també del poble....Quant era petit veí del nostre barri. La droga el va portar per un camí tortuós ,fins arribar a entrar a robar en una casa ,on va assassinar a la senyora gran que hi vivia. Be...doncs m’he creuat amb la seva mare que passejava amb una criatureta ,filla d’un altre seu fill. Ben sincerament puc dir-vos que al iniciar la conversa....he notat que no em gosava mirar a la cara. La meva xarrameca amb la nena que portava i el bonic sol que ens escalfava i explicar-li que, tenia d’anar molt en cura per els camins amb pedres,per no tornar a caure,ha fet que el somriure li aparegués a la cara. Be...al acomiadar-me ...i fer quatre passes ---m’ha cridat i em diu ....Gracies !! per aturar-te,per no parlar-me del meu fill i per no jutjar-me. Se que ho saps el delicte que ha comes el meu fill i moltes persones fan com si jo fos la culpable...que malament que em fan sentir.
Culpables o no,m’ha fet companyia la resta del camí i he agraït ,poder compartir reflexions que fan créixer i que fan estimar,sense adonar-se’n. Gracies Sergi D’Assís !!
Penso que els comentaris que heu fet en aquesta entrada són especialment bonics. Gràcies.
ResponEliminaI el teu darrer, Núria... sense paraules. Molt bé.