dissabte, 6 de febrer de 2016

La Correcaminos i altres


Li deien la Correcaminos. La recordo anant i tornant d'un poble a l'altre, a peu per la carretera. Anava mal vestida i de manera estranya. Protagonitzava petits incidents de tant en tant, perquè era desagradable i maleducada. Corrien llegendes urbanes sobre ella. Tothom en parlava com d'una persona rara, amb qui millor no tenir tracte.

El Nino-Monino. Era un senyor que passava per davant de casa. Gras i gros. Es veia d'una hora lluny que no estava bé, però que era bon home. L'entendríem els infants, i ens deia sempre "nino-monino" mentre ens estirava la galta amb simpatia. No el recordo dient res més. Havia sentit explicar que abans estava bé, i va tornar així malament de la "mili".

El fill que sabia rus. Era el fill d'una senyora que havia vingut a casa. Molt silenciós i com si li passés alguna cosa, acompanyava la seva mare. Deien que abans era molt i molt intel·ligent ("sabia rus!", deien), i que ara estava malalt.

Ara, de gran, he entès que aquelles persones tenien una malaltia mental. I m'agradaria poder-los mirar d'una altra manera, amb uns altres ulls. Poder-m'hi atansar i dir-los alguna cosa bonica. I potser fer-nos amics i tot.

No hi havia la sensibilitat que ara hi comença a haver per les persones que pateixen una malaltia mental. Dic que "hi comença a haver" perquè sóc dels qui pensa que encara queda molt per avançar. Hi ha malalties mentals encara massa estigmatitzades. Ni són raros, ni estan bojos. Senzillament, estan malalts. S'ha fet camí, però en queda molt per recórrer.



10 comentaris:

  1. Si em permets, diria que el següent pas és parlar-ne com a trastorn, no com a malaltia. La ment no només s'altera per causes biològiques. Hi ha factors genètics, psicològics, ambientals, socials.... Aquest plantejament ajuda a entendre que la resposta no han de ser només medicines i pren més importància això que dius d'acostar-t'hi, fer-hi amistat, etc.
    Cordialment,

    Ramon

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Ramon! Un comentari molt valuós. En prenc nota. Però una pregunta: acceptaries que en alguns casos podem parlar de malalties mentals? O bé tot són trastorns? Gràcies!

    ResponElimina
  3. No em fa cap vergonya compartir-ho aquí .......Durant uns anys vaig patir una severa depressió....que va fer que tingues de deixar la meva feina ,prendre medicació i fer teràpia.
    En un dels habituals viatges que feia a Mallorca,per la feina,...vaig deixar-me totes les meves pertinències al avió ...no recordava que hi feia en aquell desconegut aeroport i només se’m va acudir anar a demanar ajuda ...Aquí va iniciar-se, el meu trastorn de depressió....No sabia que em passava,i tot seguit vaig començar a dissimular...fins que la meva família se’n va adonar.....
    Una greu pèrdua, problemes finances, o qualsevol canvi estressant ,poden ser les causes de la depressió . Factors genètics, psicològics i ambientals ,que desencadenen el trastorn mental i que minven la capacitat per cuidar-se i un fort impacte social.
    Soc de l¡opinió que es pot anomenar malaltia,ja que en molts dels casos cal una bona medicació ,i ajuda professional. Les seves conseqüències produeixen alteracions greus en el pensament, els sentiments, les emocions i la conducta Com també reconec que l’ajuda de les persones properes es la millor medecina. La paciència de la meva família i sentir-me estimada va ser el millor remei.
    Les seqüeles que deixa..no son fàcils de portar ... Jo tinc de agrair profundament haver sortit del profund pou, en que vaig estar un bon grapat de temps. Principalment a les persones que et fan créixer i et tornen l’autoestima No som raros ni bojos..potser una mica febles emocionalment, amb la sensibilitat a flor de pell.
    Namaste !!

    ResponElimina
  4. Quan la causa és clarament orgànica, llavors sí. Pot ser un accident que malmeti una part del cervell, un virus, bacteri, etc. Però fins i tot en aquests casos els efectes socials d'aquesta dolença seran també molt rellevants.
    Salutacions cordials,

    Ramon

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracies,Ramon,per aquest intercanvi d'opinions .Val molt la pena,tenir diferents punt de vista...per aprendre.

      Cordialment ,Núria

      Elimina
  5. Gràcies per treure aquest tema, Sergi. Crec que no és gens fàcil distingir entre trastorn i malaltia pels que no som entesos en aquest món.
    Personalment he tingut ocasió de relacionar-me amb persones afectades per aquesta malaltia o trastorn; és molt dur pel qui ho passa i pels del seu voltant ja que a uns els cal molt amor i paciència i als altres tenen la sensació que estan molt sols i que ningú els comprèn... L'important per a mi, em sembla , és que sentin que estem al seu costat, que els estimem que no volem aclaparar-los amb els nostres consells, ja que per més que volem posar-nos a la seva pell no els podrem entendre del tot.
    I pels que confiem en Déu pregar per ells.

    ResponElimina
  6. La veritat, jo no coneixo cap persona amb una d'aquestes malalties o trastorns, però sí que m'agradria, si algun dia n'arribés a conèixer alguna, poder tractar-la com una persona més, cosa que no és gaire freqüent a la nostra societat. Crec que tendim a fer fora aquelles persones que no considerem "normals", és a dir, aquelles que són diferents a la gran majoria, sigui pel que sigui, quan en realitat són les que ens necessiten més. Són aquestes persones les que ens demostren que els humans, més que mers animals, hauríem de ser éssers que cooperéssim entre nosaltres pel bé de tots els membres. Tant de bo algun dia això arribi a ser així...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que arribara a ser axis....Benet !! cada dia es respecten i s'entén molt més,a les persones que pateixen trastorns mentals.Hi han associacions, amb terapeutes voluntaris, que fan una molt valuosa feina ajudant als familiars i als mateixos "malalts".

      Elimina
  7. La meva millor amiga, es bipolar, es tindrà que medicar tota la vida, ha estat ingressada i a tingut episodis molt greus, desde que va tenir el primer episodi greu ens parlem cada dia (d'això ja en fa quatre anys ) tal com diu la Merce es molt important estar al seu costat, estimar-la i que vegi que no esta sola, no es poden donar consells doncs quan una persona esta amb una depressió profunda se sent perduda i els consells no serveixen de res, es molt dolorós, pero a la meva amiga la malaltia, perquè jo crec que si que es malatia ens ha unit molt mes i es ara mes que amiga germana

    ResponElimina
    Respostes
    1. Conec vàries persones bipolars, i realment pateixen molt. I sovint no només per aquest mal que tenen, sinó també per la incomprensió social que viuen. I és cert que a vegades els consells són molt sobrers, i sovint el millor és que aquestes persones sàpiguen que les estimes.

      Elimina