Sovint, quan en els Salms apareix l'expressió "la meva roca", penso en les cascades de Pulhapanzac i en el que hi vaig viure. Amb ànim d'aventura, ens van proposar baixar a les roques de més a prop de la cascada i arribar a entrar a la part de darrera la cascada. Així mateix.
Vam dir que sí, perquè ens va semblar d'aquelles coses probablement irrepetibles. Recordo que un hondureny ens va baixar a dues noies i a mi. En arribar a les roques més properes a la cascada, les noies es van queixar que no podien respirar. Aleshores, aquell jove em va dir que m'esperés allà, que les anava a acompanyar. I allí em vaig trobar: sol, sobre una roca xopa d'aigua, amb poca visió per la grandíssima quantitat d'aigua que queia, i amb la sensació que una relliscada podia ser fatal perquè se m'enduria l'aigua riu avall.
Què vaig fer? (i dono permís per riure): em vaig posar a cantar ben fort un cant de Taizé. Vàries vegades. D'una banda, la roca era la meva única seguretat en aquell moment. Però recordo també la consciència que l'embat de l'aigua podia endur-se'm. L'aigua és font de vida, però en aquella situació era símbol del caos. Com en alguns fragments de l'Evangeli. A vegades només ens aguanta una fràgil confiança, però és tot el que tenim.
Després va tornar el noi, i em va dur fins a la part de darrera la cascada. Al·lucinant. Jo també tenia dificultats per respirar, i vam tornar aviat cap a l'origen.
Per què he dit això? Doncs perquè, a vegades, quan diem que Déu és la nostra roca pot sonar a una seguretat total: estàs damunt de quelcom que et fa estar absolutament tranquil. I la veritat és que, a la vida real, sovint estàs damunt una roca que pateix la violència de la tempesta. I et mantens dret mogut per una fràgil confiança, a la qual t'aferres tant com pots.
PD: A baix poso un vídeo de gent que va fer aquesta experiència. La roca a la qual em refereixo és aquell lloc on la visió és molt minsa per la quantitat d'aigua que cau. Deixant de banda la reflexió sobre la roca, us puc dir que va ser una experiència molt emocionant! I l'indret era espectacular.
"" La tranquil⋅litat no és estar a
ResponEliminarecer de la tempesta, sinó trobar la pau enmig d'ella "".
Instintivament,el perill ens fa preguntar-nos qui ens ajudara. Espontàniament es busca una forma ,una solució que ens permeti superar la dificultat.
Tu la vas trobar mitjançant un mitja que portes molt arrelat..el cant i de Taizé ¡!¡!De tota experiència humana , es bonic poder-n’he treure una reflexió.
La teva d’avui es en cert part divertida,tota una aventura…. En el vídeo, m'hagues agradat sentir-hi el soroll original del aigua al caure ,també te de ser molt al·lucinant.
Gracies per compartir ,una bonica experiència, Sergi !!
Gràcies Núria! Jo també vaig pensar això del so de l'aigua, però em va agradar molt aquesta música.
ResponEliminaBonica anècota Sergi, gràcies per compartir-la!
ResponEliminaPensar en Déu com una roca ens podria portar a pensar en una seguratat total, però l'experiència ens diu que això no és així, perquè moltes vegades, com dius, Sergi, la tempesta ens fa moure'ns, i a vegades oblidem d'agafar-nos a la roca. Però per més que no ens hi aferrem, sabem que la nostra roca és allà, que no es mou.
Gràcies Benet!
ResponElimina