Imbècil, subnormal, deficient, disminuït, discapacitat, persona especial amb capacitats diferents... Els mots per designar persones com el meu cunyat han anat canviant molt en relativament pocs anys. Tot i moure'm en aquest ambient, em costa estar a l'última del que és políticament correcte. Jo crec que aquesta ràpida desfilada de noms amaga una realitat que no sabem com classificar i que no acabem d'acceptar. Et pots sentir una persona més amb capacitats i discapacitats diverses, i a mi m'agrada. Tots, totes, cabem en aquest sac, que valora una cierta diversitat. Però crec que de vegades polides definicions com aquesta tendeixen a negar que hi hagi una dificultat seriosa que la nostra racional cultura no sap com entomar. Els canvis de nom conviuen amb una certa frivolitat davant l'avortament. Sembla que patir una discapacitat pugui justificar no tirar endavant un procés de vida (i entenc que hi ha discapacitats molt difícils de portar i que provoquen un gran patiment a qui les pateix). Tot i que hem avançat molt, la distància i la por fan que molta gent pensi que la vida dels discapacitats no mereix ser viscuda. Les paraules diuen molt sobre nosaltres mateixos.
La Laia té 19 anys i va néixer diferent, no parla de manera coherent, diu coses sense sentit però hi ha algunes paraules que sí que les relaciona amb el món. A mi em coneix, el meu nom el sap dir però no sap que sóc jo. La iaia li va ensenyar a dir amén i Jesús després d'un esternut, i crec que són les dues úniques paraules que per ella serveixen per dir que està connectada al món, el poquet ús conscient que fa ella de la llengua li serveix per dir que hi és, que està viva. Fa gràcia quan al carrer passa algú que fa un esternut ella respon ràpidament amb un Jesús força escandalós o quan de cop i volta sense saber massa perquè diu un clar i gran amén. Paraules útils...
Fa uns anys vaig anar a fer una xerrada,( Voluntariat de Sant Joan de Déu),en un institut...Només al entrar ,unes noies se’ns dirigeixen (anàvem dues persones ) i ens diuen ...”Ties, no ens ratllareu gaire estona oi ,ni ens parleu de subnormals,vells i malats ??” Jo m’ho vaig prendre amb sentit del humor...l’altre senyora que m’acompanyava no tant(gens tinc de dir).... em vaig quedar sola amb aquella colla d’estudiants.Em vaig decantar perquè les meves paraules fossin divertides ,explicant anècdotes boniques viscudes en l’Hospital.Vaig mirar de pensar que les paraules ,poden ser el que nosaltres volem que siguin.
Jo sento debilitat per les paraules senzilles i adequades que en certs moments son un regal.Quant hi ha la voluntat d’encontre, quan aquest és sincer, ens uneixen, ens porten a l’intercanviï, a la relació, i així és com ens deixen veure, sentir i créixer.
Deixo unes paraules escrites..(Autor desconegut) Paraules que entren pels cinc sentits i arriben al cor.
Paraules que en serveixen per viure, seguir endavant.
Paraules que il·luminen en la més gran foscor.
Busca i cerca, tria i remena, escolleix les paraules més tendres i dolces per escriure el llibre més viu de tots.
Mai agafis les Punxegudes o afilades, Esgarrifoses o repugnants, que fan malbé un llibre que no s'ha de fer malbé i que no hauria d'acabar mai.
La llengua és un organisme ben viu, i, de fet, és una de les nostres característiques més fonamentals. Amb la llengua podem entendre el món, ens podem comunicar, podem manifestar-nos i podem escoltar el que els altres ens puguin dir. Ara bé, cadascú pot triar com utilitzar aquesta llengua, quin ús donar-li, i de quina manera. Però hi ha tantes variables, que segurament no trobaríem mai dues persones que parlessin igual. A uns una paraula els pot semblar vulgar, a d'altres d'ús habitual, d'altres potser ni la coneixien, i tots tres segurament parlen la mateixa llengua. És tot un món molt interessant que ens afecta de ple, en tant que la llengua és una part inseparable de nosaltres. Sense ella tot és més complicat, segur.
A la meva llista de noms, m'he deixat "minusvàlid" i acabo de rebre un correu del meu ajuntament. Ara convé parlar de persones amb "diversitat funcional", que de fet no s'entén gaire o gens. Hi ha paraules que neixen amb data de caducitat :)
Imbècil, subnormal, deficient, disminuït, discapacitat, persona especial amb capacitats diferents... Els mots per designar persones com el meu cunyat han anat canviant molt en relativament pocs anys. Tot i moure'm en aquest ambient, em costa estar a l'última del que és políticament correcte. Jo crec que aquesta ràpida desfilada de noms amaga una realitat que no sabem com classificar i que no acabem d'acceptar. Et pots sentir una persona més amb capacitats i discapacitats diverses, i a mi m'agrada. Tots, totes, cabem en aquest sac, que valora una cierta diversitat. Però crec que de vegades polides definicions com aquesta tendeixen a negar que hi hagi una dificultat seriosa que la nostra racional cultura no sap com entomar. Els canvis de nom conviuen amb una certa frivolitat davant l'avortament. Sembla que patir una discapacitat pugui justificar no tirar endavant un procés de vida (i entenc que hi ha discapacitats molt difícils de portar i que provoquen un gran patiment a qui les pateix). Tot i que hem avançat molt, la distància i la por fan que molta gent pensi que la vida dels discapacitats no mereix ser viscuda. Les paraules diuen molt sobre nosaltres mateixos.
ResponEliminaLa Laia té 19 anys i va néixer diferent, no parla de manera coherent, diu coses sense sentit però hi ha algunes paraules que sí que les relaciona amb el món. A mi em coneix, el meu nom el sap dir però no sap que sóc jo. La iaia li va ensenyar a dir amén i Jesús després d'un esternut, i crec que són les dues úniques paraules que per ella serveixen per dir que està connectada al món, el poquet ús conscient que fa ella de la llengua li serveix per dir que hi és, que està viva. Fa gràcia quan al carrer passa algú que fa un esternut ella respon ràpidament amb un Jesús força escandalós o quan de cop i volta sense saber massa perquè diu un clar i gran amén. Paraules útils...
ResponEliminaFa uns anys vaig anar a fer una xerrada,( Voluntariat de Sant Joan de Déu),en un institut...Només al entrar ,unes noies se’ns dirigeixen (anàvem dues persones ) i ens diuen ...”Ties, no ens ratllareu gaire estona oi ,ni ens parleu de subnormals,vells i malats ??” Jo m’ho vaig prendre amb sentit del humor...l’altre senyora que m’acompanyava no tant(gens tinc de dir).... em vaig quedar sola amb aquella colla d’estudiants.Em vaig decantar perquè les meves paraules fossin divertides ,explicant anècdotes boniques viscudes en l’Hospital.Vaig mirar de pensar que les paraules ,poden ser el que nosaltres volem que siguin.
ResponEliminaJo sento debilitat per les paraules senzilles i adequades que en certs moments son un regal.Quant hi ha la voluntat d’encontre, quan aquest és sincer, ens uneixen, ens porten a l’intercanviï, a la relació, i així és com ens deixen veure, sentir i créixer.
Deixo unes paraules escrites..(Autor desconegut)
Paraules que entren
pels cinc sentits
i arriben al cor.
Paraules que en serveixen per viure,
seguir endavant.
Paraules que il·luminen
en la més gran foscor.
Busca i cerca,
tria i remena,
escolleix les paraules
més tendres i dolces
per escriure el llibre
més viu de tots.
Mai agafis les
Punxegudes o afilades,
Esgarrifoses o repugnants,
que fan malbé un llibre
que no s'ha de fer malbé
i que no hauria d'acabar mai.
Gracies Sergi !!interessant explicació !!
La llengua és un organisme ben viu, i, de fet, és una de les nostres característiques més fonamentals. Amb la llengua podem entendre el món, ens podem comunicar, podem manifestar-nos i podem escoltar el que els altres ens puguin dir. Ara bé, cadascú pot triar com utilitzar aquesta llengua, quin ús donar-li, i de quina manera. Però hi ha tantes variables, que segurament no trobaríem mai dues persones que parlessin igual. A uns una paraula els pot semblar vulgar, a d'altres d'ús habitual, d'altres potser ni la coneixien, i tots tres segurament parlen la mateixa llengua. És tot un món molt interessant que ens afecta de ple, en tant que la llengua és una part inseparable de nosaltres. Sense ella tot és més complicat, segur.
ResponEliminaA la meva llista de noms, m'he deixat "minusvàlid" i acabo de rebre un correu del meu ajuntament. Ara convé parlar de persones amb "diversitat funcional", que de fet no s'entén gaire o gens. Hi ha paraules que neixen amb data de caducitat :)
ResponEliminaGràcies per aquestes aportacions tan interessants!
ResponElimina