Avui comencem Quaresma. I durant aquestes setmanes, intercalat amb altres temes, aniré oferint alguna reflexió a partir d'imatges que surten de Déu en el llibre dels Salms. No pretén ser cap anàlisi teològica, sinó tan sols un compartir allò que em suggereixen de manera espontània algunes d'aquestes imatges que el salmista expressa en primera persona.
"Déu és el meu castell". La imatge de Déu com un castell, amb tot el que implícitament significa de sentir-se segur i protegit, podria suggerir l'evasió de la persona. Davant dels problemes, l'ésser humà es refugiaria en quelcom que li evitaria afrontar-los. Això donaria tota la raó a allò de la religió com a opi del poble, que sàviament alguns van indicar.
Però crec que aquesta imatge s'ha d'interpretar a la llum de Jesús. Ell ens presenta un Déu que és Amor! Per tant, quan diem que Déu és el nostre castell, estem dient que l'Amor és el nostre castell. És a dir, aquell indret des del qual observem la vida i aprenem a afrontar-la. És una realitat i és un desig: voldríem que realment aquesta experiència de viure en l'Amor fos el nostre castell.
I sí: en aquest castell ens hi sentim segurs, refugiats, ens hi descobrim de debò nosaltres mateixos. Perquè allò que portem inscrit més endintre és el desig sincer d'estimar i de ser estimats.
Un castell suggereix protecció davant de l'enemic. El Mal, en totes les seves formes, és l'enemic. Pot estar present en el món, en els altres, en nosaltres mateixos. Viure en el castell de l'Amor suggereix que és la millor manera d'afrontar el Mal i de vèncer-lo.
D'acord, m'he posat poètic. Espero haver-me sabut expressar. Bona Quaresma!
T'has sabut expressar perfectament. Com sempre!
ResponEliminaÒndia! Tot un honor que un científic, divulgador i novel·lista com tu m'hagi llegit i em digui això. I encara més, algú que es mira el tema religiós amb respecte i des d'una certa distància. Moltes gràcies!
EliminaAquesta vegada m’ha estat difícil trobar les paraules per iniciar el meu comentari..Això dels castells ....m’ha costat. Potser perquè ,no m’han agradat mai gaire aquests torres tant altes, i les muralles que no deixaven veure el que es vivia ,a dins d’aquelles gruixudes parets. No m’han enlluernat mai els papers de princesa del castell......
ResponEliminaPer tant ,m’ha entusiasmat l’ interpretació que ens has explicat,”” estem dient que l'Amor és el nostre castell. És a dir, aquell indret des del qual observem la vida i aprenem a afrontar-la””
Axis si que amb surt poder dir.....Tots tenim el nostre castell, dins el qual hi guardem el més preuat com també el que ens fa mal. ...la soledat ,impotència de voler fer alguna cosa i no poder, el patiment que ens genera el rebuig, l’enyorança de no poder estar amb les persones que estimes...
Moltes vegades comento que sempre resten portes i finestres tancades a dins nostre.....que quant les obrim ,ens adonem de que el paisatge es diferent del que pensàvem que veuríem. Fins hi tot podria parlar d’altes muralles, per impedir que els altres vegin el que hi tenim.....saber enderrocar les muralles,descobrir les claus de les portes,treure els baldons als finestral i a la fi......estem segurs (o una mica segurs) de que estem en el castell que ens ha construït el nostre Amor a la vida,als altres, a l’amistat i també algun altre Amor encomanadís .
Bona Quaresma!! per tots, els qui ens apropem a veure aigua de la Font.
Núria, quin comentari tan bonic! Es nota que et surt del cor.
EliminaÉs profund aquest comentari, Núria. Parles des del coneixement d'algú que s'ha trobat a si mateix, amb tot allò de bo i de difícil també. En aquest abisme de l'interior d'un mateix, és on Déu s'hi pot revelar. I pot transformar aquests buits, i omplir-los amb el seu Amor. I no és només poesia.
ResponEliminaI tant que no és només poesia !! es alguna cosa més..una força encomanadissa!!!!Gracies,Sergi !!
ResponEliminaUn castell on t'armes només amb l'amor, on et refugies per a afrontar els problemes, sempre sabent que, quan estiguis en aquest castell, res no et podrà fer caure. Una imatge realment bonica!
ResponElimina