Un altre dels noms que els grecs utilitzaven per referir-se a l'amor és ἔρως (eros). Fa referència a l'amor romàntic i sexual. Crec que no exagero si dic que, en el nostre temps, l'exaltació d'aquest amor ha arribat a ser tal que pot semblar que és el més important per la vida.
Com he dit parlant dels altres noms de l'amor, també aquest és positiu. Però com els altres noms també té els seus riscos, si no està amarat de l'àgape.
L'amor ἔρως actua mogut per una atracció, per un desig que pot tenir quelcom d'irracional (i això no vol dir negatiu). Però és curiós com persones mogudes per l'eros en una relació poden passar d'aquesta classe d'amor per una persona a l'odi més profund per aquella mateixa persona. Què passa? Pot ser que en un moment donat hagin tingut un desengany respecte aquella persona, o que deixin de sentir-s'hi atretes... les causes poden ser múltiples. Però no deixa de fer pensar com es pot passar d'aquest amor a l'odi amb tan poc marge de diferència.
Si allò que determina la relació és tan sols una atracció o una idealització de l'altre, aleshores pot ser meravellós mentre dura. Però té el risc claríssim d'acabar-se algun dia.
Quin és el secret perquè aquest amor fructifiqui? L'àgape.
Dècades enrere el discurs oficial sonava com si l'eros fos dolent, pecaminós. Potser perquè a vegades s'associaven algunes situacions de plaer a quelcom negatiu per força. Això ha canviat, i molt. Però tenim el risc de passar a l'altre extrem, i convertir aquest plaer en el centre. La proposta de l'Evangeli, en tot cas, és una altra que no va en contra de cap dels amors que hem parlat. Però situa la fita més enllà. I en parlarem el proper dia.
(podeu continuar posant-hi cullerada, que és ben interessant)
[Segons amb quin dispositiu mireu aquesta entrada, no veureu bé les lletres en grec]
Quan vas dir que parlaries dels noms que els grecs van donar a l'amor, les primeres paraules que em van venir al cap van ser "Eros i Tanatos", no l'Àgape, com a la majoria dels que comentem aquí. Ho sento... Avui que parles de l'Eros prefereixo deixar-ho reposar una mica i comentar més endavant. Gràcies, Sergi!!!
ResponEliminaPodem dialogar, és clar que sí! Jo mateix, havent-ho escrit, m'adono que totes les coses tindrien molts matisos per ser tinguts en compte. Per tant, si ho voleu, parlem-ne.
EliminaLa vida em va regalar ser estimada i estimar a una persona meravellosa, en un temps en que el desig d’estimar i ser estimada era pecat....la qual cosa ens feia viure amb la sensació de que sentir atracció i desitjar aquell noi amb qui volia compartir la resta de la meva vida no era bo.....i puc dir que va ser bonic fins el dia que la vida ens el va prendre.
ResponEliminaEs clar que el temps mata inevitablement l’entusiasme que envolta l’emoció de la primera trobada i es a les hores quant l’àgape fa la seva feina.
Una amiga m'ha recomanat aquesta tesis de Sant Agustí ,amb la que estic ben d'acord que ens diu..
: l’amor no és cupiditas, no és consum de l’altre, sinó do d’un mateix que creix sobretot a qui es lliura. ¿No és aquesta, en el fons, l’extravagant substància de la qual està fet l’amor? Una substància que com més es dóna, més se cedeix, més es consumeix, més s’enriqueix, més augmenta, més creix.
Gracies !!!
Moltes vegades associem l'eros al plaer, a l'atracció sexual, al sentits,... Però estic d'acord amb tu Sergi que la imatge que a vegades ens donen a la TV, en llibres o en pel·lícules és molt distorsionada i allunyada de la realitat i pot portar (sense àgape) a l'odi, la frustació, ... En la meva vida en parella demano a Déu que m'ajudi a posar àgape en la nostra relació.
ResponEliminaM'agrada molt com ho expliques Sergi, sobretot sabent que tu has renunciat voluntàriament a aquest amor. Ja sé que ets capaç de parlar de tot sense posar-hi traves i de l'eros també!
ResponEliminaA mi tampoc m'agrada l'exaltació que es fa del sexe per tot arreu, com si fos l'únic focus de la felicitat. Però sí que penso que forma part de la persona com un tot i que quan no es té potser falta alguna cosa, no? De la mateixa manera que parlem de la importància de l'amor de la família, de l'amor dels amics, que si no hi són la persona és incompleta, doncs amb aquest també. Quan desapareix, pel motiu que sigui, desencadena reaccions que segurament no t'esperes.
Gràcies, Sergi!
“”és curiós com persones mogudes per l'eros en una relació poden passar d'aquesta classe d'amor per una persona a l'odi més profund per aquella mateixa persona””.
ResponEliminaNo puc dir que ho entengui ,,pero jo tinc la meva “”teoria”. Avui en dia, algunes relacions de parella estan fetes només d’atracció física ,no tenen el que jo anomeno fonaments .Perque s’aguanti un edifici es fa una barreja OI? De diferents elements...doncs a les relacions de parella també calen els fonaments,........principalment respecte,AMOR que no es el mateix que desig ,paciència,saber retornar d’alguna manera tot el que reps de bo del altre. No obstant jo penso que si es pot passar tant fàcilment d’un sentiment a l’altre es perque no hi ha hagut veritable amor.Posar algú en un pedestal i llavors es decideix rebutjar-lo.
Tinc la costum d’apuntar-me frases o rebuscar per internet .avui he fet un descobriment que m’agrada’t
L’amor i l’odi no són cecs, si no que estan cegats pel foc que porten dins
Friedrich Nietzsche
De cap manera generalitzo que totes les relacions siguin axis.
Se que la nostra idea de l'amor no es gens semblant a la dels nostres avis i àvies? Fins hi tot ni la dels nostres pares ,no obstant crec que és un impuls tan antic com el món,
Us agraeixo aquests comentaris fets des de les vostres experiències variades, que més o menys implícitamet apareixen. Tots d'una manera o altra ens hem de posicionar davant d'aquestes qüestions, perquè formen part de tota persona humana. D'alguna manera, la nostra vida és una resposta. Tant de bo, fos quina fos la resposta, estigués amarada d'àgape!
ResponEliminaAquest és un tema sobre el qual no me'n sento gaire capacitat per parlar-ne. Ara bé, quan hi penso, no sé fins a quin punt és cert que aquest s'ha convertit en el centre per a molta gent.
ResponEliminaCertament que el sexe sí que s'ha convertit en el centre per a moltes persones, però l'eros crec que és més que una simple relació sexual. És una forma d'amor, una classe d'amor, i no una mera búsqueda de plaer. I per tant crec que, en realitat, potser no és tan abundant com ens pot semblar. Perquè hi hagi aquest eros potser cal que abans hi hagi més coses, entre elles l'àgape, i l'eros aparegui com la culminació d'un procés d'unió entre dues persones que s'estimen de veritat... Tot i això, no acabo d'estar-ne segur, i per això us demano que em perdoneu si m'equivoco.
Moltes gràcies!
M'agrada molt la cura amb què parles del tema, amb molt de respecte per les altres opinions però plantejant les coses com les veus.
EliminaBenvolgut Benet! Es bonic el que has escrit.....”” l'eros aparegui com la culminació d'un procés d'unió entre dues persones que s'estimen de veritat...”””
ResponEliminaHe llegit que els entesos distingeixen entre l’eros, en que vull l’altre per a plaer de mi mateix, i l’àgape en el que cerco la felicitat del altre. Aquest darrer em sembla un amor més madur ,més humà, i com a tal permet ajuntar l’amor eròtic amb l’amor generós fen una síntesis fantàstica.Perquè estimar també es sacrificar-se per l’altre ,perque sigui feliç.
Actualment es cert que ,ens han emparellat el plaer sexual amb l’amor, i per mi equiparar-ho no te raó de ser..Quantes persones dediquen la seva vida a la felicitat dels altres, sense compensació dels sentits .Com també es molt freqüent, gaudir dels plaers eròtics, sense estimació.
Una de les necessitats humanes es l’estimació.Som essers necessitats d’efecte,d’estimar i ser estimats ..
Moltes gràcies Sergi i Núria!
ResponElimina