Visita d’en Jameson

Ja sabeu que de tant en tant vaig rebent visites a Uganda. Però aquestes darreres setmanes n’hem tingut una d’atípica: un noi de Singapur! Durant un mes ha estat col·laborant intensament en els projectes. Va arribar a través d’un amic meu de Singapur, i ha estat molt enriquidor tant per a ell com per a tots els qui l’hem tractat.

En el seu entorn de Singapur va sorprendre que volgués venir a l’Àfrica, perquè des d’allà no hi ha tirada cap al continent africà. Però ell va ser valent, i ha valgut molt la pena. Ahir durant dues hores vam fer revisió de la seva estada, i m’han semblat fantàstiques les reflexions que aquesta experiència li ha aportat sobre la humanitat, sobre la vida, i sobre un munt de temes. És un noi asiàtic, i el contrast amb la cultura del seu país és enorme.

Va venir a fer feina i ens ha ajudat sobretot amb el Programa Social, visitant 23 projectes i fent un informe escrit i amb fotos de cada un. De cara a poder fer un millor seguiment dels projectes, els ha posat tots en el Google Drive d’un correu electrònic que ha creat i que ens facilitarà el treball en equip. Després d’haver interactuat amb els participants, ha quedat encantat amb aquest programa sobretot per comprovar com els donatius tenen un efecte directe en la vida de nombroses famílies.

A banda d’això, ha fet classes particulars a un noi del barri de 15 anys amb un gran retard d’aprenentatge. I amb els estudiants de la nostra escola, hi ha tingut converses molt interessants i els ha fet classes d’autodefensa! (n’havia estat professor fa anys).

N’estic segur que en Jameson serà un bon difusor en el seu entorn de tot allò que ha viscut. Donem-ne gràcies!

En Pep en el programa oftalmològic

Suposo que bastants recordareu que en El gra de mostassa tenim un programa per operar nens i nenes sense recursos. Aprofitant que estem en el Benedictine Eye Hospital, ho hem centrat en problemes oftalmològics. Us faríeu creus de quants infants i joves tenen cataractes i malalties per l’estil. Res a comparar amb Europa.

Ja hem pogut operar-ne molts que no tenien els diners per curar-se, i ens sentim molt agraïts de poder-ho fer! El nen de la foto és en Manza Ivan: tenia un coloboma congènit, i no podia tancar mai els ulls (mai!). Després de dues operacions, ara ja s’ha curat i està tan content! La seva mare Hope (Esperança) està molt i molt agraïda.

Doncs bé, a partir d’ara, en Pep Sentmartí coordinarà aquest programa en relació a l’hospital (a les fotos el veieu amb en Naturinda, que és el primer a atendre aquests casos a l’hospital). A en Pep li fa molta il·lusió, i a mi també perquè així sumem esforços per una mateixa causa. 

Les llàgrimes del bodaboda

No pretenia parlar més de l'accident, però és que ahir vaig rebre una visita que em sembla digna de compartir. Vaig trucar el bodaboda (motorista) amb qui havia tingut l'accident per si em podia venir a veure. Ens vam conèixer a l'agost en tornar a Uganda. Com que ell era tan curós en portar-me amb moto (em calia després de l'operació d'uretra), vaig acceptar el seu oferiment de portar-me sovint. Ens vam fer fàcilment amics.

Ahir, en entrar al despatx, es va posar a plorar com una criatura dient que li sabia tant de greu i que el perdonés, repetint-ho fins a la sacietat, agenollant-se... Se sentia molt culpable. Li vaig fer notar que no el culpava, i que ell no havia fet res intencionadament: era un accident. Es va espantar molt quan amb la caiguda vaig perdre la consciència dues vegades i vaig estar semiconscient una estona. 

Després em va explicar que va venir amb por que jo no el fes arrestar ara! (són coses que a vegades passen per aquí). També fa dies que no s'atreveix a portar la moto pel poble, per por que la gent que m'aprecia el fessin arrestar per haver-me fet mal. Li vaig dir que ningú no se m'havia queixat d'ell, i que si el molestaven me'ls enviés (no crec que passi).

Sovint feia olor de colònia, i en canvi ahir l'olor era força diferent. "Has begut?". Efectivament, l'estrès de l'accident l'ha portat a beure. "Has de parar de beure alcohol des d'ara mateix. Tu no ets bevedor, fes-ho pels teus fills". M'ho ha promès.

En la conversa, m'ha ensenyat les fotos de la seva dona, els seus quatre fills, la seva casa de fang que va caure, la nova també de fang que ara té una esquerda, el camp que cuida a casa... molta pobresa però també molta dignitat als seus 36 anys.

Jo l'havia cridat per oferir-li alguna altra feineta ja que no podem fer els viatges amb moto, perquè el veig honest. De moment, ha de pair que aquell qui ell pensava que l'arrestaria continuï confiant en ell.

El ressò de l'accident

M'ha sorprès la reacció de molts a Tororo en saber que havia tingut un accident i estava a l'hospital. La notícia es va escampar ràpidament. De fet, em va sobtar veure en un grup de whatsapp una foto meva amb el braç enguixat presa per un alumne (sense jo saber-ho) sortint del lloc on em van atendre primer. Molts es van espantar.

Però suposo que en aquest context té lògica. A Uganda hi ha molts (però molts) accidents de carretera, i molta gent mor per aquesta causa. Les raons? Moltes carreteres i camins en molt mal estat, i una conducció absolutament temerària per part també de molts. Recordo que l'estiu de 2017 (quan vaig passar unes setmanes a Uganda amb antics escolans joves), viatjant amb furgoneta i constatant aquests perills, interiorment em vaig dir que ni boig no tornaria a aquest país on veia tants riscos. Ironies de la vida! Ara em costaria veure-me'n fora, tot i els perills evidents. 

Diversos ugandesos m'han convidat a donar gràcies perquè estic viu. Són conscients de la fragilitat de la vida, i del regal que és estar vius un dia més. 

Espero que s'acabi aquest "annus horribilis" a nivell de salut física. He anat encadenant coses, i a vegades fins encavalcant-ne més d'una. Haurà estat molt fecund en altres aspectes, i tant!, però en salut del cos un "annus horribilis". 

PD: No sé si esteu seguint les notícies de Cuba. Recordo que quan en vaig parlar en la meva visita del gener - febrer del 2023 (per exemple aquí) hi va haver qui es va sorprendre. Però ja aleshores hi havia indicadors molt preocupants, i pel que veig algunes situacions semblen en caiguda lliure. Tant de bo que aviat es pugui redreçar d'alguna manera!

Concert a Sarrià

Les col·laboracions de tipus divers no s’aturen. I aquest dijous 24 un nen pianista (que em diuen que fa meravelles) farà un concert al barri de Sarrià de Barcelona, en un indret conegut com “El Teatrillo”, a benefici del Programa Social d’El gra de mostassa.

Agraeixo als qui acullen aquest concert la seva generositat, i a en Vicenç Prunés (antic escolà i organista de Montserrat i de Granollers) que hagi pensat en nosaltres!

Enmig de les dificultats del dia a dia, aquestes iniciatives són una abraçada i una empenta per continuar endavant. Moltes moltes gràcies!!!

Han obert un Bizum per a aquesta ocasió: 658 278 432

PD: Sobre l’evolució de salut, si hi ha alguna informació significativa la posaré en els comentaris. Gràcies pel vostre interès!

Amb el braç trencat

Dilluns vaig tenir un accident de moto. No sé ni si es pot qualificar d’accident, perquè va ser tontíssim. Passàvem per un camí en mal estat, i el motorista va perdre el control i vam caure enrere. Jo vaig picar el terra amb el braç, i el resultat és l’húmer esquerre trencat.

Estic al Kumi Orthopaedic Center (Kumi és una ciutat de l’interior). M’han d’operar aquest dijous al matí. Hi ha un monjo de Tororo que m’acompanya per cuidar-me (la comunitat s’ha portat molt bé!). 

El cirurgià és el propietari del centre. Li he compartit totes les meves aventures mèdiques dels darrers temps, i s’adona que cal anar alerta. També li he explicat que fa poques setmanes em van recomanar visitar el seu hospital per portar-hi nens a operar. I que el que menys m’imaginava era visitar-lo com a pacient. 

A la clínica de Tororo on vaig rebre les primeres atencions ja van venir tres estudiants, i després ha estat un continu de missatges d’estudiants, professors i treballadors del Benedictine Eye Hospital. En moments així hi ha persones que expressen més sentiments que en el dia a dia, com qui em diu que no té ningú més que jo i coses per l’estil. Hi ha coses que em fan impressió, perquè crec que conec bé les meves limitacions.

Convivència entre tribus

Per quart any consecutiu hem celebrat a l'escola el torneig de futbol dels de 1r curs contra els de 2n. Jo en soc el promotor, i la raó és trencar la dinàmica de tribus que em vaig trobar en arribar a l'escola. Sovint jugaven una tribu contra una altra, i això i altres coses generaven massa tensions. El fet que juguin en equips de tribus barrejades fa créixer vincles entre gent de tribus diferents, i això ens sembla molt positiu. 

Som un bon grup de gent implicats en l'organització: encarregats de les aigües perquè no les llencin al prat en ser usades, un responsable de l'altaveu, un estudiant que fa una primera assistència mèdica si hi ha lesions, una moto a punt per qualsevol incidència, encarregats dels equips esportius i de les botes, àrbitre i liniers, i fins i tot un VAR de dues persones per poder resoldre jugades poc clares!

Hi va haver un gol molt controvertit, que es discutia si era fora de joc o no. La intervenció del VAR va ser crucial. Finalment van guanyar els de 1r, i el premi era dinar en un restaurant. Tot això va ser possible gràcies a uns espònsors que ho han fet possible aquests anys, perquè han vist la importància que té més enllà del fet esportiu. 

Per a ells, anar a un restaurant i estar asseguts tots al voltant d'una taula, amb coberts, i podent menjar un pollastre amb patates deliciós era tota una novetat. Crec que els semblava tan excepcional que estaven com xaiets en el restaurant. 

Ha estat una feinada l'organització durant dies, però queda la satisfacció del treball col·lectiu i dels resultats. 

Fotos: els del Girona eren els de 2n, i els del Barça eren els de 1r

El dia de la independència

Ahir es va celebrar el Dia de la Independència a Uganda. El primer ressò va ser que al final de la Missa el celebrant va demanar que cantéssim l’himne nacional, i fins i tot jo el vaig cantar! Amb un somriure li vaig dir a en Pep: “perquè després ens diguin a nosaltres que som nacionalistes!”.

Trobo molt bonic com la gent es felicita aquest dia, com si de la nostra Diada es tractés. I m’agrada comprovar com se senten tots ugandesos i com estimen el seu país. En aquest cas, em sembla especialment significatiu perquè tots veuen grans deficiències en el país a nivell d’educació, de sanitat, són crítics amb la corrupció… però és el seu i l’estimen.

Penso també que és interessant que s’hagi creat aquest sentiment col·lectiu sabent que aquest país no deixa de ser la unió de diferents tribus (amb una predominant, que és la dels Baganda).

Constato que viuen aquesta independència com la possibilitat de ser ells mateixos sense dependre de ningú (encara que són conscients de les dependències que encara tenen a nivell internacional). I no deixa de ser curiós que cap d’aquests països vol tornar a dependre d’aquell país del qual es van separar, tot i passar penúries.

Un parxís desafortunat

Com recordareu, faig classe de música als monjos joves. Com que havia de passar uns dies fora, els vaig encomanar practicar amb uns vídeos durant dues classes. El nivell d’aquest grup és molt baix, i vaig pensar motivar-los organitzant un joc (ho vam fer un dia i van xalar) i donant algun premi als millors.

Doncs bé, el segon dia que havia de ser absent va resultar que em vaig poder fer present a mitja classe. I hi vaig anar amb aquests premis al sarró. Però quan m’hi atansava, vaig sentir un soroll de daus com si juguessin al parxís. I efectivament: alguns no hi eren, altres jugaven al parxís o no feien res… i només un estava practicant. Els vaig dir que estava decebut, que realment els feia falta practicar i els vaig explicar la idea de la motivació que havia portat.

Sé que el Mestre de Novicis va parlar amb ells. I algun dia després, dos d’ells em van venir a entregar una carta disculpant-se. Em demanaven que considerés perdonar-los. I tant! Vaig pensar que tenia molt valor aquell gest, perquè els devia fer una certa vergonya. I els vaig donar dos dels premis que havia preparat per valorar el gest de demanar perdó. No s’ho podien creure.

Em va semblar que tot plegat sonava infantil, si només has d’aprofitar el temps quan tens el professor al davant (i més amb l’edat que tenen). Però també vaig pensar que aquesta reflexió és aplicable a mi i a tothom: per què fem les coses? Ens comportem igual si ens veuen o si no? 

I recordo la reflexió d’un predicador que va venir a Montserrat fa força anys. Va dir-nos que si Jesús al desert hagués cedit davant la temptació, probablement ningú no ho hauria sabut. I continuava: “però hauria estat honest amb ell mateix?”.

Pregària a Sant Francesc

Estem en un món on sembla que el llenguatge de les armes sigui el que prevalgui. Tu que vas ser portador de Pau en la visita al sultà, ajuda’ns a fomentar la Pau en el concret de cada dia.

Estem en un món on sembla que, a vegades, més que avançar es facin passos enrere. Tu que vas ser un home de confiança des de la indigència més pregona, ajuda’ns a fer créixer l’esperança allí on convingui.

Estem en un món on es promou la polarització, els extrems, la dissensió. Tu que vas reconciliar el bisbe i el podestà d'Assís, ajuda'ns a ser constructors de ponts.

Estem en un món on sovint no es percep l'Església com a digna representant de Jesús. Tu que vas esforçar-te al màxim per imitar-lo, ajuda'ns a fer de Jesús i de l'Evangeli el nostre centre.

Estem en un món on les diferències entre països i continents són abismals. Tu que vas ser amic i germà dels pobres i marginats, ajuda'ns a ser sol·lícits amb tots els qui pateixen.

Fotos: Sant Francesc al jardí dels monjos, a Montserrat.

En el desconcert

Reconec que a vegades no em surten les paraules, i per això hi ha temes que no els toco en aquest espai: els desastres que ha fet l'Església, les tragèdies que cada dia causa la humanitat... Aquestes setmanes, dia rere dia, contemplem amb astorament com s'està fent la vida impossible o com s'està matant directament tantes i tantes persones! I amb la connivència d'altres països! Com a humanitat, no ens en sortim. I fa vergonya. 

Hi ha una persona que, quan se'm confessa, a més d'expressar les seves faltes dedica una part a demanar perdó per diverses fragilitats de la humanitat. L'hi trobo tot el sentit: aquesta persona demana perdó per faltes de la humanitat que no ha comès personalment com assassinar, però l'important és que fa seves aquestes misèries de la condició humana. S'ha descobert a si mateixa com a part de la família humana, i se sent corresponsable de totes aquestes realitats. 

Enmig d'aquesta humanitat ferida, a vegades només l'art o la pregària pot vehicular tant dolor o desconcert. Un vídeo que em resulta un bon canalitzador d'aquest sentiment és el que us ofereixo aquí: "Agnus Dei", de Samuel Barber. Amb una lletra prou explícita: demanant a l'Anyell de Déu, qui lleva el pecat del món, que tingui pietat de nosaltres i ens doni la Pau. Aquesta versió és d'un dels meus grups preferits: "Voces8", i la soprano principal (Andrea Haines) és la representació de la Bellesa que tanta falta fa en un món tan desconcertat.