En la mort de Brian Wilson

"The Beach Boys" és una de les meves bandes preferides des de l'adolescència. Les seves cançons m'han acompanyat en moments específics de la vida. Però quan els vaig descobrir per primer cop va ser el 23 de juliol del 1990, en un viatge en un Renault 5 atapeït de Malgrat a Barcelona. Tenia 14 anys, i va ser la primera vegada que em vaig plantejar seriosament què fer amb la meva vida. La música a tota màquina, i no sé per què va ser així aquella estona màgica.

M'havia passat pel cap ser monjo als 10 anys! Però el pensament havia marxat del cap. En canvi, aquell estiu del 90 la idea era el fet de tenir un horitzó completament obert davant meu, i la possibilitat de plantejar-me lliurement a què volia dedicar la vida. Em va semblar apassionant, i cada 23 de juliol recordava aquell dia del 90 amb l'interrogant de quin seria el camí.

Si coneixeu les lletres de "The Beach Boys" riureu, perquè no tenen cap relació amb el que us he exposat. Però va anar així, i aquestes músiques tan inspirades em transporten a vivències espirituals. Déu té els seus camins, i alguns a vegades són ben curiosos i fins divertits.

Aquests dies, en ocasió de la mort del principal membre de la banda, he tornat a escoltar les cançons amb fruïció. 

La sanitat com a negoci

El dia que l'Elvis havia de ser traslladat al "Uganda Cancer Institute" no va ser fàcil. El cirurgià i propietari de la clínica on havia estat ingressat (i on li havien amputat la cama) semblava més interessat en cobrar que en deixar que el nen fos portat en ambulància a Kampala. Ho vaig trobar ben desagradable, i finalment el va deixar marxar perquè m'havia vist dies abans i es va creure que pagaria el més aviat possible (i així va ser el mateix dia: va enviar algú a la ciutat de Mbale, on jo era a l'hospital amb un altre cas i li vaig pagar en efectiu). No és una experiència aïllada, us en podria explicar d'altres que he viscut en primera persona. I el problema és que als hospitals públics hi ha moltes coses que no les tracten i t'envien a la privada, amb la conseqüència que molts no ho poden pagar. Sé dels problemes que es van incrementant amb la sanitat al nostre país, però us asseguro que això d'aquí ho supera.

Aquesta setmana he tornat a veure l'Elvis a l'hospital de Kampala. Li van fer quimioteràpia durant uns dies, i ho han aturat de moment. Els efectes secundaris l'han debilitat molt. A més de l'oxigen, li han afegit un tub per al menjar. Està esquelètic, però almenys va dir que no tenia dolor. Ho veig negre, però penso que la mare (que està les 24 hores al seu costat) mereix que lluitem fins al final. Si els metges no hi veuen solució, ens ho poden dir. Però mentre no ho diguin, hem de fer el que puguem.

Visita d'en Pep i la Núria

Aquests darrers dies hem tingut en Pep i la Núria amb nosaltres per primer cop. Són socis d'El gra de mostassa, i han volgut conèixer de primera mà la nostra tasca i venir-hi a col·laborar. Com que tenen un bon domini de l'anglès, han pogut visitar molts projectes del Programa Social i fer-ne informes i fotos.

M'agradaria destacar un dia que va ser ben especial. Sempre suggereixo als visitants que convidin algú local a fer les dues sortides típiques: a les fonts del riu Nil (on anem amb barca des del Llac Victòria), i a les cascades Sipi. En el cas de les Sipi Falls, hi vam anar amb 5 joves becats (dos d'ells són adolescents que tot just estan aprenent a llegir, i dos més amb altres problemàtiques). Però per a mi, el més especial en aquesta sortida era l'Ilukol Joseph.

El recordareu: un noi amb una malformacio a la boca, a qui hem pogut fer operar tres vegades i que ha millorat molt. I des de fa temps, becat per una família que fa possible els seus estudis. A l'escola on va hi ha molts nens amb dificultats importants, i per això vaig pensar que seria bo mesclar-lo per un dia amb altres joves de la seva edat sense aparents dificultats.  

A l'hora de compartir, just acabat el dinar, vaig dir que cadascú expliqués coses de si mateix i el millor d'aquell dia. Tots van anar donant a conèixer les seves lluites en l'aprenentatge i els seus somnis. A l'Ilukol li vaig preguntar abans, i va preferir que parlés en nom seu per les dificultats que té en expressar-se. I en acabar, vaig demanar a en Pep i la Núria com havien viscut aquell dia. Es van emocionar molt tots dos, i no van poder parlar. Aleshores va parlar un servidor, i després sí que ja van poder. 

Va ser un moment preciós, d'aquells que no es poden preveure i són autèntics regals. Els joves van captar com d'especial havia estat per en Pep i la Núria compartir aquell dia amb ells. I em va semblar un moment que exemplifica la intensitat i sensibilitat amb què han viscut tots aquests dies els encontres amb tanta gent. 

S'emporten molt, i nosaltres guardarem un record molt agraït d'ells! I esperem que tornin. Gràcies Pep i Núria!!!

Recordar-se de

Fa uns dies vam rebre un donatiu de 400 euros per al Programa Oftalmològic d'una persona a qui han operat dels ulls. I ens diu que, com que a ella li ha anat bé, vol que altres també tinguin la mateixa oportunitat.

Em sembla genial no només pels diners, sinó també pel que significa: quan tot ens va bé, a vegades ens oblidem d'agrair o de valorar. És molt bonic que algú, conscient de tot el que ha rebut, es recordi dels qui no han tingut la mateixa sort. 

A voltes els humans tenim tendència a recordar les experiències dolentes, i cal que ens recordem també de les bones. Si el record es converteix en solidaritat, aleshores ja és superlatiu. 

No és el primer cop que ens hi trobem: temps enrere, una altra dona va fer el mateix rememorant una operació dels ulls en la infància. 

Que el record de tot allò que hem rebut es converteixi en do per als altres!

Saber dir "no"

Ja coneixeu que un dels principals objectius dels projectes que fem és empoderar la gent, és a dir, donar-los les eines perquè ells mateixos construeixin el seu futur. Això implica a vegades deixar uns diners que cal tornar posteriorment, i en altres ocasions proporcionar diners sense retorn donada la precarietat que viuen algunes persones. Però l'objectiu és sempre el mateix: empoderar.

Tanmateix, a vegades s'esdevé que la persona no està aprofitant l'oportunitat que se li dona, o bé no juga net. I per això, en algunes ocasions, l'ajuda s'atura. Sol ser un moment dolorós per les dues bandes, però que a mi em sembla necessari. I el situo també en l'empoderament per evitar crear dependència en les persones o bé que s'aprofitin de manera insana de les ajudes.

N'he viscut uns quants casos, i el resultat finalment és positiu! La persona veu que s'ha d'espavilar, i ho acaba fent. Cal, doncs, poder discernir sempre quan les ajudes són positives o quan poden generar comportaments inadequats.

És bo en certes circumstàncies saber dir "no" i posar límits. Justament perquè la persona creixi i es desenvolupi. 

Foto: un projecte de criar porcs (Aram Solà).

Han arribat els pollets!

Després d'un temps tan llarg de preparar el projecte del galliner, i ja amb l'edifici a punt, per fi han arribat els primers pollets! Més de cinc-cents animalons viuen ara al galliner, supervisats per dos treballadors durant aquestes primeres setmanes. Hi ha mesures de bioseguretat per entrar al galliner (desinfectar-se el calçat, etc), segueixen les pautes de vacunació i durant aquestes dues primeres setmanes reben la formació in situ d'un professional del ram. 

Faran falta uns mesos fins que s'assoleixi l'objectiu que els estudiants puguin menjar ous. Però en qualsevol cas, ara ja s'ha començat tot el procés! Recordeu que això entra dins el pla general de millorar la dieta dels estudiants. En aquest moment, ja poden menjar verdura alguns dies i beure llet. El pas següent són els ous, i el darrer pas previst és plantar una zona d'arbres fruiters.

A més de la implicació dels professors d'agricultura de l'escola i de la meva tasca en la gestió del projecte, ara s'hi ha integrat també en Pep. Amb aquestes setmanes ja s'ha vist que els seus coneixements tècnics seran de gran vàlua per al projecte. Anem caminant.

Estem molt agraïts a Mans Unides i a tots els qui amb els vostres donatius a "El gra de mostassa" ho heu fet possible!!