Vermut solidari i notícia

En el marc  d'una jornada solidària que s'organitza a Malgrat de Mar dissabte 10 de maig, tindrà lloc un "Vermut solidari" els beneficis del qual aniran a parar a "El gra de mostassa". Els detalls els podeu llegir en el cartell que adjunto.

És una jornada sencera d'activitats organitzades pel Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació Internacional, i estic més que agraït que hagin pensat en nosaltres!

A banda d'aquest acte, la notícia és que estem en procés de formar part d'aquest Consell Municipal! D'aquí un any esperem formar-ne part del tot, i poder presentar alguna petició de subvenció per a un projecte concret. La nostra representant en aquest consell serà la Lluïsa Mérida, que ja es va implicar en els projectes d'Uganda des d'abans de la creació d'El gra de mostassa. Moltes gràcies Lluïsa!

Anem fent passos per poder ajudar cada cop més persones i per poder dur a terme projectes més grans.

A la Mare de Déu de Montserrat

Santa Maria de Montserrat,

que has fet de Montserrat una muntanya santa,

escolta el nostre prec.

Porta del Cel,

que has fet de Montserrat un oasi per a tantes persones que pugen amb cor delerós,

que sigui sempre una casa acollidora de tothom.

Rosa Mística,

que has fet de Montserrat un monestir de vida cristiana i benedictina,

beneeix la comunitat i la missió que té encomanada de viure els ensenyaments de Jesús i testimoniar-los.

Consol dels Migrants,

que has fet de Montserrat la casa dels catalans i una fidel protectora de la nostra cultura mil·lenària,

fes que aquest poble català que t'estima sàpiga combinar l'acollida dels nouvinguts amb la integració en la cultura de la nostra terra.

Reina de la Pau,

que has fet de Montserrat un lloc de pau, respecte i amor a la humanitat i a la creació sencera,

ajuda'ns a ser homes i dones de pau en aquest món nostre tan ferit pels estralls de la guerra, la injustícia i la indiferència.

Seu de la Saviesa,

que has marcat per sempre les vides de molts que han viscut a Montserrat o que hi han fet estades en moments importants de la vida,

infon esperança i coratge per a tots els qui han estimat casa teva.

Mare de Déu de Montserrat,

prega per nosaltres!

Amén.

El goig de ser el pare

Si llegim personalment la paràbola del fill pròdig, hem de reconèixer que segons els moments ens identifiquem més amb el fill petit, o amb el fill gran, i altres vegades amb el pare. 

Fa poc vaig poder experimentar el goig de fer de pare de la paràbola. Vaig quedar a Kampala amb aquell noi que m'havia estat enganyant. Feia uns mesos que ens havíem vist a Tororo, quan li vaig compartir que havia descobert que m'havia estat mentint. Aquell dia va anar bé, però no va ser gens fàcil per a cap dels dos.

Mesos després, la trobada ha estat més serena i molt positiva. Li he remarcat com pot ser de bonic que almenys a una persona en el seu món li pugui parlar obertament sense mentides. Que almenys amb algú pugui ser ell mateix. Hem de ser conscients que les mentides per a ell han estat una manera de sobreviure en un món que l'ha maltractat severament des de la infància.

Amb humor, li vaig anar preguntant sobre diversos temes que m'havia explicat en el passat, i vam anar descloent quines coses eren veritat i quines eren mentida. Em va sorprendre la naturalitat amb què ho va anar dient. Va ser bonic poder-li fer entendre que era estimat i com valorava que em digués la veritat. És una situació absolutament nova per a ell: reconèixer les seves trampes, i que la persona enganyada no el rebutgi.

Fa mesos vaig dir que no seria fàcil, i continua no essent-ho. Però és un camí. Necessito uns certs mecanismes de control per saber que no m'enganya, però també crear espais de confiança en els quals ell pugui ser ell mateix. 

En el moment del comiat, em va fer una abraçada com mai que em va fer venir a l'instant la imatge del quadre de Rembrandt. 

Un regal de Déu.

Dilluns de Pasqua

Diumenge de Pasqua ja ha passat, i situacions com aquesta de desconcert continuen exactament igual.

Pasqua no és quelcom que ho transforma tot per obra de màgia. "Aneu a Galilea" és el missatge del Vivent. Torna al començament, revisita allò que et va fer sentir cridat a seguir Jesús, i revisa tot el que s'ha esdevingut des d'aleshores. Tot, tant si ens agrada com si no, és la nostra Història de Salvació. Déu s'hi ha revelat.

Però l'Evangeli no ens crida a fer una reflexió psicològica o purament analítica sobre les nostres vides. Ens crida a revisitar les nostres vides amb els ulls de la fe. 

Els deixebles d'Emmaús entenen allò que els ha succeït en la fracció del pa, en l'Eucaristia. A través de la pregària i el contacte amb la seva paraula, comencen a comprendre, se'ls obren els ulls. 

Quan experimentis un moment de desconcert perquè no entens què t'ha passat o per què, revisita la teva vida: els teus inicis, allò que et va portar a fer una família o al monestir o el que sigui, i el que s'ha anat esdevenint des d'aleshores. I mira-ho amb els ulls de la fe, tot meditant l'Escriptura. I deixa que Déu et parli.

Jesús, el Vivent, és amb nosaltres, Ell és amb tu! Deixa't estimar per ell, deixa que Jesús Vivent habiti i faci estada en tots els racons del teu cor, i els transformi en Llum.

Ell ho desitja. Li obres la porta del teu cor?

Bona Pasqua!!!

Foto: la vaig tirar al Llac Victòria. 

Christe Eleison

 

Divendres Sant.

Perdona'ns, Senyor, perquè no hem sabut imitar la teva donació absoluta.

Com a humanitat, discriminem els altres en molts aspectes. Ens devem pensar que som millors, o superiors, o ves a saber què.

Si l'altre pensa el mateix que nosaltres, bona cara. Si pensa diferent, sovint se'l mira pitjor.

Si l'altre es porta bé amb nosaltres, som agraïts. Si no ens tracta bé, fàcilment se'l deixa d'estimar.

Com a Església, a vegades hem estat l'antiexemple del que vas fer. Ens posem a la boca fàcilment paraules teves, però les accions són una aplicació mediocre del que ens vas demanar.

Perdona'ns, i impregna'ns del teu missatge de generositat i d'amor universal; que es concreti cada dia amb els de més a prop.

Sobre la música, en parlo en els comentaris.

Una perla d'Isaïes

En la meditació de la Bíblia, de tant en tant trobes alguna perla (bé, de fet, tot sovint). Em va resultar molt suggeridora aquesta d'Isaïes 64,3: "Mai no s'ha sentit a dir, cap orella no ha sentit ni cap ull ha vist mai un altre Déu, fora de tu, que afavorís així els qui confien en ell!".

La formulació em va sorprendre. I vaig pensar que, mirant d'actualitzar aquesta cita escrita fa milers d'anys, potser podríem dir: "Al qui viu en la confiança, la vida li somriu".  O encara millor: "El qui viu en la confiança és més feliç".

Lògicament em vaig preguntar si jo soc d'aquests, i em sembla que personalment em debato entre la por i la confiança. Depenent dels moments i de les situacions.

També em plantejava si no pot ser que els qui viuen sempre en la confiança estiguin enganyats, perquè essent realistes no tot a la vida va bé. I potser la resposta dependrà d'en què o en qui es posi la confiança. 

Si és la confiança en l'Amor amb majúscules, aquest no pot defraudar. Això ho crec sincerament. 

Senyor, ajuda'm a créixer en aquesta confiança!!

Foto: Eli Prunés 

On és la mare?

(continua)

No n'hauria parlat si no m'ho haguéssiu preguntat, perquè la informació que en tinc és escassa. 

Penso que la mare és viva, això és el més important. I arribo a aquesta conclusió perquè seria impensable que la família no li fes un bon funeral si morís. Forma part de la seva cultura.

Però està amagada, i amb por. El deute que va contreure a causa del tractament de la seva malaltia era inassumible per a ella, i l'única solució que va trobar va ser fugir per no ser arrestada (que s'hauria esdevingut quasi segur). El seu telèfon està desconnectat, així no pot ser localitzada.

Crec que està a casa d'algun parent, i lluny de Tororo. La vegada que vaig poder parlar amb ella, molt al principi, em va dir que estava amb una germana. Sembla que va canviar de lloc, això no ho tenim clar. 

Segurament malalta. Van dir que diabetis. Tinc els meus dubtes de si és diabetis, però no ho sé.

Fa relativament poc vaig poder parlar amb la tieta del noi, germana d'ella, que almenys temps enrere em consta que en sabia alguna cosa. La raó de la trucada va ser parlar del noi, i demanar-li si poden tenir el noi a casa un dies durant les vacances del primer trimestre. Amb l'avi ens va semblar que era el millor. I vaig aprofitar per demanar-li que, si mai té l'ocasió de parlar amb la seva germana, que si us plau li digui que probablement jo la podria ajudar (la mateixa donant catalana que paga els estudis del noi se'm va oferir). Penso que, si un dia hi parla, li ho dirà.

Amb el fill tenien una relació molt estreta, i això encara fa més sorprenent que desaparegués d'aquesta manera. Però el que em fa més pena són els germans petits, que no entenen res i es van trobar sense mare d'un dia per l'altre sense cap explicació raonable. Segur que la troben molt a faltar.

Malgrat tot, tinc esperança. Mentre hi ha vida hi ha esperança. 

De moment hem de continuar endavant. Sempre endavant.

La vida sense la mare

(continua)

Fa uns dies us deia que érem com pare i fill i podia sonar idíl·lic, però tot i ser bonic no ha estat tan senzill. Ell és adolescent (jo diria: adolescent de manual), i per tant he hagut de cuidar molt el diàleg i els pactes, i posar molt poques línies vermelles. Crec que l'experiència ha estat un grau, però reconec que hauria pogut sortir malament. Afortunadament ha anat bé. 

Potser ho va afavorir el fet que vaig intervenir en una situació familiar d'alta complexitat (a part del problema de la mare), i això ho agraeix sincerament. En aquest moment, tenim la responsabilitat compartida el seu avi i jo mateix. Amb l'avi ens entenem bé: és un home madur i amb seny. 

I gràcies a una donant catalana ha pogut tornar a l'institut on anava abans (havent de tornar a començar el curs que l'any passat només va poder fer durant un trimestre). Està content, molt content. Fa uns dies vaig poder parlar amb el seu tutor acadèmic, i valorava que hi posa molt interès i esforç. L'ambient de l'escola és millor que l'ambient que va rondar durant uns mesos per Tororo, i això també ens alegra. L'últim dia li vaig preguntar si comença a ser popular (perquè el conec), i em va dir que sí. Vol que li donin alguna responsabilitat, i això està bé. 

Se sent molt responsable dels seus germans petits, i això portarà molta feina. Perquè previsiblement tard o d'hora vindran dificultats importants, sobretot quan falti l'avi. Però li remarco que no està sol. I li demano que pregui per la meva salut, cosa que diu que fa sempre (no us espanteu, estic bé! Només vull dir que les coses es podrien complicar si jo no tingués salut). 

Miro la seva vida amb esperança. M'heu preguntat per la mare... En parlaré el proper dia.

(continuarà)

La Nalo, quina dona!

(continua)

Els dies que aquest noi va viure al carrer no van ser gens fàcils. El carrer és ple de violència i de perills. Però enmig de la desolació, una dona sense sostre el va acollir. No a casa seva, perquè no en tenia, però sí procurant que pogués menjar alguna cosa i cuidant-se d'ell.

Abans de tornar cap a Tororo, la vam anar a veure. Li vaig agrair el que havia fet pel noi, i li vaig fer un donatiu (estava més contenta que unes pasqües). Ella no tenia res i amb prou feines podia sobreviure, però va procurar pel noi amb una gran generositat. Aquesta dona era un reflex de Déu!

Li vaig dir al noi que no hauria d'oblidar mai el que aquesta dona havia fet per ell, essent tan pobra com era. Temps després vam tornar a Kampala, i la vam buscar demanant ajuda als sense sostre del seu lloc habitual. Algú ens va intentar despistar, però una persona ens va donar el seu telèfon. I dos dies després de Nadal la vam poder visitar de nou.

Va ser molt bonic. La Nalo li va dir al noi que estava molt guapo i que tenia molt bon aspecte. Ell estava tot cofoi. Van estar parlant una mica, i després li vaig fer un donatiu i li vam regalar un paraigües (no sabia què li podia regalar a algú que està al carrer, perdoneu). Ens va dir que ara viu als "slums" (els suburbis), que és el pitjor que he vist a Uganda. Però almenys té un sostre. Ens hi volia acompanyar, però li vam dir que ho havíem de deixar per la propera vegada.

A vegades es tendeix a recordar aquelles persones que a un li han fet mal. Però no és encara molt millor recordar vivament les persones que ens han fet bé?

La Nalo va demostrar que ser generós no depèn dels diners que un té. Depèn del cor.

Foto: vaig tirar-los diverses fotos, i ella es va arreglar tant com va poder per sortir-hi bé!

(continuarà)

Després de la desaparició de la mare

Recordeu la història d'aquell noi a qui l'any passat li va desaparèixer la mare? Doncs bé, moltes coses han succeït des d'aleshores.

Mentre jo era a Catalunya, ell estava a casa la tieta. I pocs dies abans de tornar a Uganda, va agafar transport per anar fins al poblat de l'avi. Els van fer canviar de furgoneta a mig camí, i en arribar a Tororo va descobrir que totes les seves pertinences havien estat robades amb el canvi de furgoneta. Es va queixar, i el conductor li va dir que si viatjava fins a Kampala (ben lluny de Tororo) allà les podria recuperar. A la capital Kampala el conductor el va acompanyar a una sala d'un edifici, i li va dir que esperés un moment. Al cap d'una estona, va descobrir que el conductor havia marxat per una sortida del darrere, i es va trobar tirat al mig de Kampala sense res de res. Ni documentació, ni roba, ni telèfon, ni una sola moneda. Els qui coneixeu Kampala o altres capitals de països pobres ja us podeu imaginar el que això significa.

No tenia altre remei que malviure al carrer, i de fet convertir-se en un noi del carrer. Però ell recordava que al cap d'uns dies jo havia de tornar a Uganda, i amb murrieria va aconseguir que algú el deixés trucar al meu número que recordava de memòria, fins el dia que em va localitzar hores després de tornar al país. 

Sense entendre gaire res, li vaig dir que vingués fins allà on m'hostatjava, i que ja pagaria el transport en moto quan arribés a destí. 

Quan el vaig veure, em vaig adonar de com és de fàcil en una ciutat així trobar-te al carrer sense sostre. Em va fer molta impressió: mal vestit, feia pudor, i estava com deprimit. 

Es va quedar lògicament a la casa de religiosos on m'allotjava. I des d'aleshores hem estat una mica com pare i fill. 

(continuarà)