Agraïment infinit a Montserrat

Com podeu suposar, no és fàcil engegar un projecte així des de zero. Tampoc des del punt de vista econòmic. Per això vaig demanar ajuda a Montserrat per la nova comunitat. I el resultat és que durant cinc anys Montserrat s'ha compromès a ajudar econòmicament la nova comunitat. Està bé que sigui així, perquè cal veure l'evolució d'aquests primers anys. Però no ens confonguem: no és una fundació de Montserrat o una casa depenent com El Miracle. És un monjo de la comunitat que està de permís a l'Àfrica i ha demanat ajuda per un projecte.

No és tampoc una activitat del Mil·lenari. Però s'escau en l'any del Mil·lenari, i em sembla preciós que sigui així! Montserrat des de fa molts anys ajuda entitats socials de Catalunya, i ho continuarà fent. Aquest suport econòmic als Benedictins del Bon Samarità no redueix el compromís de Montserrat amb les entitats del nostre país. Al contrari, s'amplia amb una mirada també més enllà de les nostres fronteres, perquè tots els éssers humans som germans. Pur Evangeli.

Això ens permet també diferenciar el que és directament obra social (que farem a través d'El gra de mostassa) i el que és específicament religiós, que farà possible una obra social més gran que si fos jo sol.

No puc fer res més que estar profundament agraït a l'Abat Manel i a la comunitat! 

Foto: Elen Kun

Pensava que no t'agradava Kampala

Fa més de dos anys, a un jove amic que va venir a ajudar a Uganda li vaig compartir el meu somni. La seva reacció em va sorprendre: "Pensava que no t'agradava Kampala". I la meva reacció també em va sorprendre: "És que és una pregunta que ni m'he plantejat, si m'agradava o no. No es tracta de si m'agrada o no, sinó d'on puc fer més servei". 

Vaig pensar que quan era jove probablement hauria donat importància a si quelcom m'agradava, i que aquest canvi potser era un signe que m'havia fet gran. Potser arriba un moment que un no busca tant allò que li agrada, sinó trobar gaudi en allò que pensa que ha de fer. I a fe de Déu que aquests anys hi he trobat plenitud.

I ara us vull demanar un favor: aquests propers dies explicaré moltes coses. Si us plau, no m'escriviu més elogis. Sé que estan fets amb bona intenció, però em carreguen una mica. Tinc dons i límits, a vegades deixo fer a Déu i a vegades no. Soc un aprenent com tothom. Em sentiré més tranquil a l'hora d'explicar si no hi ha elogis, ho vaig demanar fa anys i va funcionar. Però ara hi tornàvem... Podeu escriure reflexions, encoratjaments, pregàries... moltes coses. Gràcies!

Finalment, he rebut molts comentaris sense nom (que no he publicat, tot i que són ben bonics). Si no sabeu com posar el nom, al final del comentari que envieu hi podeu escriure el vostre nom i així ja sortirà.

Moltes gràcies a tots!!

Estimats amics

Us escric amb gran alegria!!! Fa unes hores he rebut l'aprovació d'un projecte que em fa molta il·lusió. 

Ara fa cinc anys vaig arribar a Uganda. Han estat anys molt intensos i d'un aprenentatge constant. Però penso que ha arribat el moment de fer un pas més.

Alguns recordareu que fa uns anys vaig visitar els "slums" (suburbis) de Kampala, i que va ser un impacte fort. De fet, és la realitat meś dura que he vist a Uganda pel fet que a la pobresa s'hi suma la marginació. 

Doncs bé, d'aquí unes setmanes està previst que em traslladi a Kampala per començar una nova comunitat: els "Benedictins del Bon Samarità" ("Benedictines of the Good Samaritan"). Ens dedicarem a servir la gent que viu en els slums de Kampala. Tinc dos candidats de 22 i 25 anys que s'hi ajuntaran des del principi. 

Hi ha moments que penso que és una bogeria. Però penso que és una bogeria maca, engrescadora i que desitjo que pugui fer bé a moltes persones. 

Aquests propers dies us n'aniré explicant més detalls: com viurem, on, l'economia, l'idioma, els candidats... Hi ha molt per compartir. 

Sant Benet diu als monjos que demanin amb pregària ben insistent que Déu dugui a terme qualsevol cosa bona que comencen. I això és el que faig ara. 

Que Ell, que és l'Amor sense límits, ens faci instruments de la seva Pau!

(una música per expressar un cor ple de joia)

La mort d'un alumne

Aquest divendres a la nit va morir un alumne de l'escola d'oficis. Es deia Mohammed i era un bon noi. Es va trobar malament, i en menys de dues hores ja era mort. No li van poder donar l'assistència que necessitava essent asmàtic. A Europa estic quasi segur que s'hauria pogut tractar i salvar.

Pel nom ja podeu suposar que era musulmà. Parlant de les nostres creences, no fa massa em va dir que li agradava venir a la missa de l'escola per les meves prèdiques. Ell era un musulmà convençut, però aquí Uganda a vegades es veuen coses per l'estil. Per a ells, l'important és creure en un Déu tant si li diuen Déu com Al·là. Havíem parlat de visitar conjuntament la mesquita de Tororo, i de trobar-nos amb el cadi de la zona (que és una mena de bisbe per a ells).

Era el líder de la tribu dels Karamojong a l'escola. I aquest dissabte justament teníem el Cultural Day, que és la festa anual de les tribus en la qual cada cultura mostra la seva dansa. Ell s'havia implicat en la preparació. S'ha hagut de suspendre, i hi havia un ambient de tristesa general i de dol.

Dimecres celebrarem una missa en memòria d'ell. Descansi en Pau.

El vestit com a dignitat

Des que va arribar a Tororo, en Pep Sentmartí s'ha implicat en el cor de l'escola de l'oficis. I des de fa un temps, vam crear la figura del "patró del cor" com una manera de consolidar el seu rol especial en aquesta activitat de l'escola. 

Va tenir la idea genial de proporcionar uns vestits per als cantaires, i ell mateix els ha regalat a l'escola després de rebre unes mostres fetes per la seva germana. Els hem posat de manera solemne aquest trimestre durant una Eucaristia (bé, tots dos som antics escolans de Montserrat i es va notar una mica en la cerimònia!). Durant la vestició, ell va tocar melodies adequades amb la gralla. 

Va ser impressionant veure com els membres del cor vivien aquest fet, i amb quina energia i il·lusió van cantar aquell dia i els dies posteriors. Alguns venen de procedències molt i molt senzilles, i és bonic constatar com l'ús d'un vestit que els unifica a tots pot donar dignitat a la persona. 

Un últim detall, però no menor: en Pep va tenir la pensada que els fessin els mateixos estudiants. I així va ser: les alumnes del curs de sastreria són les qui els van confeccionar.

Desconcert

Fa uns dies un amic em deia com el desconcerten alguns líders mundials per la manera com prenen decisions que tenen conseqüències tan devastadores per a molta gent. Bé, em sembla que molts tenim aquest desconcert.

Però li vaig afegir que darrerament també em sotraguegen molt aquelles situacions no provocades pels humans, com per exemple el sofriment i la mort de l'Elvis. No entenc com pot ser que la vida arribi a ser tan despietada amb una criatura que no havia tingut temps de fer res dolent. 

No em provoca dubtes de fe. En el sentit que no m'imagino Déu com un ésser llunyà i absent de les coses humanes, sinó com una presència que se serveix de tot allò que és humà per manifestar-se. Déu era en la mare de l'Elvis quan ella va passar tantes setmanes vint-i-quatre hores al seu costat. I sí, malgrat la meva indignitat, també era en mi quan els ajudava. Déu és l'Amor-en-acció.

No entenc per què el sofriment tan terrible que pateixen algunes persones. Ja fa anys vaig arribar a la conclusió que no arribaria a entendre-ho mai. Però em sembla que Jesús tampoc no va donar una resposta teòrica a tot això. Va donar una resposta pràctica: allà on hi havia sofriment, posar-hi amor. I em va semblar que amb això ja en tindria prou per caminar.

En el desconcert, a vegades convé continuar caminant. Amb confiança en aquella Llum que altres vegades hem vist ben clara.

Foto: Núria Casals i Pep Clotet

L'Elvis s'ha mort

Aquests darrers dies no tenia ànim d'escriure. Dimecres va morir l'Elvis, i a més he estat malalt amb "typhoid" (febre tifoide). Vaig organitzar que poguessin portar el cos i la seva mare fins a Tororo, i els vaig anar a veure dijous. Va ser segurament un dels moments més durs de la meva estada a Uganda: abraçar una mare desconsolada per la mort del seu fill petit. Vam plorar, vam pregar, i ella va explicar a la gent el que havia fet per ells. Estan molt agraïts.

Ell tenia una cara serena. Cada vegada que el visitava a Kampala era molt dur, sortia aixafat. Ell s'anava afeblint i quedant esquelètic. La mare, un 10: sempre coratjosa i donant-ho tot pel fill. Penso que s'agafava al més petit bri d'esperança. El nen va patir molt, i almenys ara descansa en Pau. Un angelet al Cel.

A banda d'això, diumenge vaig agafar "typhoid" per haver consumit quelcom en mal estat. Són coses que a bastanta gent d'aquí els passa de tant en tant, és inevitable. Vaig anar al metge, i després d'uns dies de tractament ja estic força bé. D'aquí dos o tres dies ja compto estar recuperat.

Foto: Jose Becerra

Quan un vol ajudar...

M'he trobat amb dos casos que us vull compartir perquè em semblen fantàstics. L'un és un soci d'El gra de mostassa que, en lloc d'augmentar la seva quota, ha fet socis els seus dos fills! De moment els pagarà la quota, però amb l'esperança que quan tinguin recursos propis ells mateixos continuïn ajudant-nos.

L'altra és una mare de dos fills. Es va fer sòcia amb un pensament: cada mes dona una mesada als seus dos fills. I va dir que a partir d'ara a casa tindrien un tercer fill: el d'Uganda. No és un fill concret, sinó un concepte per fer aquest compromís més fort. A vegades a algú li pot semblar que un donatiu és quelcom afegit, un extra que es pot aturar quan et convingui. Però en considerar-lo com un tercer fill, el compromís esdevé més gran.

El que veig és que, quan un vol ajudar, troba les maneres més creatives per fer-ho. I això em meravella!

Els resultats ja els coneixeu: gràcies a això, persones que tenen la possibilitat d'estudiar, o d'anar al metge, o d'obtenir un impuls que ajudi la família sencera. De mica en mica, l'associació va creixent. I això ho vivim amb alegria i agraïment!

Les notes d'en Din

No sé si recordeu que algunes vegades us havia parlat de dos joves d'un poblat de pescadors de la riba del Llac Victòria. Es dedicaven a portar amb barca els veïns d'una banda a l'altra del llac, però guanyaven pocs diners. No havien acabat la Primària, i als seus 20 anys el seu desig era poder estudiar mecànica. 

Vam fer diversos intents d'empoderar-los, però una vicissitud rere l'altra ho han fet complicat. En el cas de l'Abu, continuem el pla de fa anys: cada cop que li porto una visita per anar a les fonts del riu Nil, una part dels diners li guardo jo i una família de Lleida li dobla amb vista als estudis de mecànica. S'hi va acostant de mica en mica.

En canvi, el seu company Din estava en una situació molt més vulnerable. Abans d'acabar l'any, em va arribar l'oferiment d'una beca per un estudiant i vaig pensar en ell. Gràcies a diverses persones d'Alacant, en Din avui està estudiant mecànica a la nostra escola d'oficis. 

Està molt content! A la seva vida ara hi ha esperança, i veu que té tot un futur davant seu. Ahir em va portar un informe que li han donat a l'escola pel primer trimestre. Ha tret com a resultat global un 9.4 sobre 10! I a les escoles d'aquí a vegades també posen la classificació en relació a la classe: doncs bé, ell és el 2n de 16 alumnes! 

La veritat és que només rebem comentaris positius de l'actitud de tots els estudiants que tenim becats amb les Beques Alweny. Tots estan entenent que estudiar és una gran oportunitat. Gràcies a tots els qui ho feu possible com a socis o com a donants específics d'un d'ells!

Hi soc

Divendres va morir en Josep Maria Coll, un antic escolà de 76 anys. Vam coincidir a la Junta dels Antics Escolans de Montserrat durant uns anys, i dono fe de la seva generositat amb un gran projecte de base de dades històriques sobre l'Escolania. No puc dir que era una formigueta, sinó més aviat una formigassa! A principi d'any em va enviar un escrit ben bonic posant-me una mica al dia de la seva vida. Res no feia pensar que tindria un final tan sobtat, que ens ha agafat tan inesperadament. Però ha estat una vida ben fecunda!

Al seu estat de whatsapp, hi té dues paraules: "Hi soc". Allà on altres hi diuen: "Només trucades d'emergència" o "Estic dormint" o coses per l'estil, ell ho aprofita per fer-se disponible. Hi ha persones que amb el seu "Hi soc" fan la vida més agradable als altres, i són aquests els qui deixen un buit més gran quan marxen. 

Tant de bo sapiguem mostrar amb paraules i fets, com en Josep Maria, que "Hi som".

Vídeo: us he posat un vídeo de quan en Josep Maria era escolà el 1963, amb un solo preciós que canta ell mateix. Recordo que el seu fill Gabriel, del meu curs d'Escolania, tenia també una veu d'àngel. Una família de músics!