Fa uns dies un amic em deia com el desconcerten alguns líders mundials per la manera com prenen decisions que tenen conseqüències tan devastadores per a molta gent. Bé, em sembla que molts tenim aquest desconcert.
Però li vaig afegir que darrerament també em sotraguegen molt aquelles situacions no provocades pels humans, com per exemple el sofriment i la mort de l'Elvis. No entenc com pot ser que la vida arribi a ser tan despietada amb una criatura que no havia tingut temps de fer res dolent.
No em provoca dubtes de fe. En el sentit que no m'imagino Déu com un ésser llunyà i absent de les coses humanes, sinó com una presència que se serveix de tot allò que és humà per manifestar-se. Déu era en la mare de l'Elvis quan ella va passar tantes setmanes vint-i-quatre hores al seu costat. I sí, malgrat la meva indignitat, també era en mi quan els ajudava. Déu és l'Amor-en-acció.
No entenc per què el sofriment tan terrible que pateixen algunes persones. Ja fa anys vaig arribar a la conclusió que no arribaria a entendre-ho mai. Però em sembla que Jesús tampoc no va donar una resposta teòrica a tot això. Va donar una resposta pràctica: allà on hi havia sofriment, posar-hi amor. I em va semblar que amb això ja en tindria prou per caminar.
En el desconcert, a vegades convé continuar caminant. Amb confiança en aquella Llum que altres vegades hem vist ben clara.
Foto: Núria Casals i Pep Clotet
Frapa molt tot el que dius Sergi! Quan vas parlar del sofriment de l'Elvis em va venir allò de la presència del mal sense raó. L'inconcient ens fa pensar en el Déu catigador de l'Antic Testament, allò del "tal faràs tal trobaràs" i clar aquí l'Elvis no ha tingut temps de fer res.
ResponEliminaVaig pensar en tu, aquí no és una mare que t'explica la pèrdua del seu fill, sinó que tua has viscut la pèrdua segurament tant com ella i segur que t'ha fet trontollar coses. Tinc molt clar que la teva fe mou muntanyes, ens n'estàs donant mostres cada dia, però segur que aquesta vegada el cop ha estat immensament fort i d'una manera no esperada.
Preguem pel teu dolor i el de la mare.
Hola Marta, pots estar segura que el dolor de la mare és molt més gran que el meu. Jo he empatitzat amb ella, però a ella això li deixarà una marca inesborrable. I en el meu cas, el més probable és que em trobi al llarg dels anys molts més casos que m'impactin. A vegades penso que el pitjor dolor possible deu ser el d'una mare (o pare) que perd un fill encara jove. Avui la mare m'ha vingut a veure al despatx i li he pagat uns rebuts de medicaments pendents. M'ha explicat que tenen un fill de 13 anys amb problemes de cor per si els podem ajudar, i li he dit que em porti els papers que tingui de l'hospital i veiem si es pot fer alguna cosa. Primer hauríem de saber quina malaltia té exactament i de què és la injecció que diu que l'hi posen cada mes.
EliminaNo en tinc cap dubte, també sóc mare. Simplement vaig pensar en que possiblement no t'havies trobat encara amb tant de dolor de tan a prop.
EliminaA veure si aquest fill més gran té més sort que el seu germà...
Gràcies per l'aclariment!!!
No t'he dit res de les fotos d'aquestes dues entrades, molt boniques i molt encertat que hi hagis posat el nom dels seus autors, segur que són persones que t'acompanyen, és un bon homenatge!!!
ResponEliminaCrec fermament que Déu, no té una relació causal ni crec que puguem preguntar-nos pel dolor humà com a resposta de Déu com a càstig.
ResponEliminaJesús va patir amb l'ésser humà i com a ésser humà. Déu pateix amb nosaltres.
Què en podem dir de les persones que fan patir a unes altres? A vegades sento dir "ja s'ho trobaran!".
És així? Déu els hi farà pagar?
Per a mi aquest és l'acte de fe més gran. Crec en Déu, un Déu misericordiós i un Déu just.
Alhora.
A mi se m'escapa ajuntar aquests dos termes, però per a Ell res no és impossible.
Ho deixo a les seves mans.
Tot.
El dolor que passem i el dolor que pateix la humanitat i que no hi trobem sentit (cap sentit), sé que Ell el pateix amb nosaltres.
Déu hi és, a la seva manera i no a la nostra manera.
Però no cal entendre-ho amb la ment, només descobrir que Déu hi és.
Hi és sempre al nostre costat, al costat de la Humanitat.
A mi em costa d'entendre/acceptar que Déu hi és sempre, acompanyant la persona/la humanitat en el seu dolor, sobretot quan als nostres ulls hi ha tantes situacions d'injustícia que clamen al cel. Em sobrepassa la maldat humana que provoca tantes víctimes inocents en tantes guerres repartides pel món. I en altre nivell em sobrepassen les morts prematures d'infants i joves, amb el dol irreparable que comporta pels seus pares. I també quan en una mateixa família els hi toca anar encadenant morts, primer un fill adolescent, al cap d'uns anys el pare i un parell de mesos després, el pare de la mare. És la vivència més recent que tinc. No hi ha una resposta al clam del per què. És el que hi ha.. Déu ho ha volgut així, em deia la mare, impotent i resignada. Jo no tenia paraules. Només, abraçar-la, i recriminar Déu interiorment
ResponElimina