Això no és una biografia ni un retrat seriós. Simplement un compartir entranyable d'alguns records de l'estimat P. Daniel que va morir dimecres.
El primer record que en tinc és de quan jo era un escolà de 10 anys. Els escolans grans marxaven de viatge a Àustria, Hongria i Alemanya, i ens quedàvem els petits substituint-los amb el cant a la Basílica. El P. Daniel havia de fer les funcions del P. Ireneu aquells dies. Però el mateix dia de marxar, el P. Daniel es va posar de porter al poliesportiu de l'Escolania, i al moment d'intentar parar un gol va caure malament i es va fer una fractura que el va deixar unes setmanes impossibilitat... Però no deixa de ser un signe de la seva senzillesa i proximitat que va conservar tota la vida!
Quan érem escolans, ens agradava sentir-lo fer l'assaig de cants amb la gent abans de la Missa Conventual. I rèiem quan, amb la seva bonica veu de baix, en fer alguna nota alta se li escapava algun gall (érem nens!). Però val a dir que feia l'assaig amb gust i bé!
Ja essent monjo un servidor, un dia em va demanar de repassar unes pàgines que havia escrit com a projecte de llibre. Pensava en com un avi explicaria la fe als seus nets servint-se de textos evangèlics: la sensibilitat pastoral per transmetre la fe de manera propera i entenedora.
Vaig compartir amb ell els anys d'hostatgeria. Era servicial i donava un bon to al menjador dels hostes. Quan li vaig comunicar que anava a l'Àfrica, em va dir amb el seu to cordial i desenfadat: "Tu, a l'Àfrica? No aguantaràs pas!". I tenia raó: no tinc el perfil que s'esperaria d'un missioner. Ell coneixia bé aquest món a través d'un seu cosí missioner molts anys a Ruanda.
El recordaré com algú molt entranyable, una bona persona, i que es feia estimar com expressa la foto que adjunto. Descansa en Pau, Pare Daniel!! Allà et trobaràs amb el P. Cebrià i tants altres que ens han precedit. Una gran abraçada.
Molt bonic, Sergi!!! Jo el coneixia poc, tret de les vegades que havíem coincidit a l'hostatgeria, i sí quan ell hi era no havíem de córrer tant!!! Jajajaja...
ResponEliminaDEP
Jo el recordo de l’hostatgeria. Quan vaig llegir la notícia em va saber molt de greu. Per a mi, va ser un monjo proper, em feia somriure moltes vegades, el veia passejant per Montserrat, semblava que sense cap pretensió més que passejar i “badar”.
ResponEliminaSé que la meva coneixença d’ell és com si fos un “saludat” i prou però transmetia alguna cosa més.
Al cel en puguem trobar
El P. Daniel i el P. Cebrià van ser, diria, els primers monjos que vaig conéixer a Montserrat a finals dels 70, coincidint amb les TJM de Sant Cecília i amb unes trobades de cant que en Daniel hi organitzava. Van ser anys intensos. Era una persona afable i cordial, amb la rialla sepre a punt. Tambè el recordo a la basílica dirigint els cants durant molts anys i els galls que se li escapaven. La darrera vegada que el vaig saludar va ser, precisament, en motiu del funeral del seu cosí, missioner a Rwanda, que en tornar va ser rector del poble veí on visc i a qui tambè coneixia. Descansa en Pau, P. Daniel.
ResponEliminaJo també tinc records molt entranyables del P. Daniel! El darrer, buscant i rememant partitures a l'arxiu (quina gran feina que va fer amb l'edició dels Mestres de l'Escolania!), també en una visita amb la família a St. Miquel de Cuixà, ja fa uns anys. En arribar-hi, ens van dir que no hi era i que potser el trobaríem a l'església de Vilafranca de Conflent. La nostra sorpresa fou que no el vam trobar allí dient la missa sinó vestit de Rabadà intentant fer cantar una coral que feien el que podien (per dir-ho d'una manera fina). Sempre amb aquell gest enèrgic i ampulós que li va fer guanyar-se el nom de "Pare Panera" entre els escolans que tant l'apreciàvem! Descansi en pau, P. Daniel. ACS
ResponEliminaHola Daniel! M'ha encantat aquesta anècdota del rabadà! És ben bé ell. Sí, a l'hora de triar què n'explicava, també vaig recordar el nom "panera" que tots sabíem hahaha!
EliminaMoltes gràcies per aquestes paraules tant boniques!
ResponEliminaCom a escolà sempre em va semblar una persona molt propera i alegre i sobretot amb una veu de baix molt bona!
P. Daniel
Que els àngels t'acompanyin al paradís que,
a la teva arribada, et rebin els màrtirs
i et facin entrar en la ciutat santa de Jerusalem.
Molt bonic, Miquel!
EliminaPreguem per l'ànima del P.Daniel. No el vaig conèixer personalment però espero que Déu el rebi al seu costat com tants altres cristians que ens han deixat. Una abraçada a tota la comunitat de Montserrat per la pèrdua d'un germà.
ResponEliminaJo tampoc no l'havia conegut personalment però en tinc records d'anar-lo veient a l'hostatgeria del monestir i dirigint cants a la basílica com ja s'ha comentat. També tinc el record de com ens va acollir a un grup quan ell va estar a Sant Miquel de Cuixà, i que probablement deu haver estat el darrer cop que vaig estar per allà el Conflent. M'impressionava la seva veu i el seu tracte afable quan el veies relacionar-se amb la gent. Descansi en pau en la comunió dels sants.
ResponEliminaVarem tenir in professor, als últims anys d' acabar
ResponEliminal ' escolaritat , que ens deia:
- A la vida, solament hi ha tres coses importants :
-NÉIXER,
- VIURE
- MORIR...
La Regla de Sant Benet , ens diu que cada dia,
em de pensar en la mort.
Peró , em pregunto :
- Com hi pensa un monjo ?
- Com una Comunitat, acompanya a un monjo,
en aquests últims moments de la seva vida ?
Tot i que el clima extern, sempre es perceb de molta serenitat,
la Comunitat, guarda unes " Hores de dol ?
(no sabria dir-ho d' una altre manere )
Tot aixó és el que hem pregunto ??
El Pare Daniel, que sí, vaig coneixer de vista,
però, es pot dir que mai hi vaig parlar,
li puc demanar al Senyor, per a ell,
alló que diu la Litúrgia :
'- DONEU-LI SENYOR, EL REPÓS ETERN ..."
PAX !!