Motxilla carregada

Fa uns dies ens vam reunir amb en Magezi i els tres nois que té acollits. Gràcies a l'oferiment d'algun donatiu que se m'ha promès, els vaig plantejar començar un negoci entre tots tres. En un espai que té en Magezi als slums, una paradeta al carrer tocant a la via del tren, hi iniciaran una botigueta de roba. 

Estem dissenyant com fer-ho perquè, Déu no ho vulgui, si un d'ells desaparegués un dia enduent-se part del projecte, no sigui una desfeta per al negoci. A en Magezi li va passar això: compartia negoci de roba amb un altre noi, i aquest es va esfumar amb quasi tot. Hem acordat que em donaran els beneficis de les vendes que hagin de ser reinvertides en la compra de més gènere, i en Magezi supervisarà la botiga. Tots ells tenen molt bona relació, però no podem badar veient altres experiències en l'entorn.

Van dir que estaven molt agraïts i contents. Però em va inquietar força un d'ells, aquell que es va trobar al carrer amb només 7 anys. Ara en té 15, però tota la seva expressió facial i corporal transmet sofriment, tancament en un mateix i una motxilla ben carregada de pedres. Un altre fa uns ulls que diuen haver pres substàncies fortes durant temps (en Magezi em diu que ja no consumeix, però les restes són evidents). I a l'altre noi se'l veu molt més sa, somriu i és expressiu. En Magezi em diu que són bons nois, i ho semblen.

Els vaig preguntar què comprarien si el negoci va bé. Tots tres ho tenien claríssim: menjar. I van afegir: que puguem tenir prou menjar per uns quants dies. Va costar que diguessin més coses. Passar gana ha de ser molt fotut.

Els vaig remarcar que això és una oportunitat única, d'aquelles que passen i cal aprofitar al màxim. Ho començarem a moure d'aquí unes setmanes. Encomanem-ho!