Per el que expliques ,. potser aquesta persona no havia experimentat mai aquest silenci de compartir,per això penso la seva emoció. .... No es fàcil aprendre a fer silenci i evidentment que a vegades ho podem confondre amb callar . No es el mateix ja que callar es emmudir, tot el contrari del silenci ,que ens parla i on hi podem trobar de tot,paciència,respecte,estima i comprensió . Es una font que ens aporta serenitat i ens omple de força..
Per la meva manera de fer a mi em complau molt el silenci en companyia,perque es el cordialment compartit.. És aquell que ens fa sentir còmodes, que no escolta el disc ratllat de la nostra ment i que no ens fa por compartir. És un silenci amic i necessari.
El silenci, una cosa tan necessària, sembla que sovint sigui evitat per la població. La gent fuig del silenci, l'omple de coses supèrflues que la distreuen, però és ben necessari perquè ens ajuda a tenir consciència de nosaltres mateixos, dels nostres límits i de les nostres virtuts. I un altre aspecte és saber com fer-lo, ja que és necessari a vegades fer-lo en la solitud, però d'altres vegades pot esdevenir igualment profund si es comparteix amb persones que busquen aquesta interioritat intrínseca de l'home.
M'ha agradat molt que hagis parlat del silenci. És molt necessari tenir moments de silenci i poder-nos escoltar a nosaltres mateixos i si és possible fer-ho en un entorn natural, i poder tancar els ulls i escoltar els sorolls de la natura, és molt reconfortant.
Per el que llegeixo en els comentaris, complau fer silenci..No obstant tal com apunta el Sergi,hi ha silencis i silencis. Potser per el que vaig viure de joveneta, en que teníem un silenci imposat ,a mi em va costar aprendre a fer i a escoltar el silenci.... . Quan un règim polític l'imposa , el que en surt beneficiat no és el silenci, sinó les ànsies de control i la imposició egòlatra als altres. Per tant crec pogué dir que, per mi hi han silencis bons i silencis dolents També em fan patir uns altres silencis ,que son els no volguts, acceptats a contracor.Son els silencis que provoca la buidar interior, i que podem palpar quant tenim el nostre món emocional remogut. I els silencis de les no respostes, de l'absència de les paraules esperades ?,i que moltes vegades som nosaltres mateixos que els fem espessos i ens cauen al damunt com una capa pesant .
Per el que expliques ,. potser aquesta persona no havia experimentat mai aquest silenci de compartir,per això penso la seva emoció. ....
ResponEliminaNo es fàcil aprendre a fer silenci i evidentment que a vegades ho podem confondre amb callar . No es el mateix ja que callar es emmudir, tot el contrari del silenci ,que ens parla i on hi podem trobar de tot,paciència,respecte,estima i comprensió .
Es una font que ens aporta serenitat i ens omple de força..
Per la meva manera de fer a mi em complau molt el silenci en companyia,perque es el cordialment compartit.. És aquell que ens fa sentir còmodes, que no escolta el disc ratllat de la nostra ment i que no ens fa por compartir. És un silenci amic i necessari.
Namaste !!
Si vivim interiorment , hem de saber entregar-nos al silenci i a la meditació.
ResponEliminaJoan, que bonic veure't per aquí!
EliminaEl silenci, una cosa tan necessària, sembla que sovint sigui evitat per la població. La gent fuig del silenci, l'omple de coses supèrflues que la distreuen, però és ben necessari perquè ens ajuda a tenir consciència de nosaltres mateixos, dels nostres límits i de les nostres virtuts.
ResponEliminaI un altre aspecte és saber com fer-lo, ja que és necessari a vegades fer-lo en la solitud, però d'altres vegades pot esdevenir igualment profund si es comparteix amb persones que busquen aquesta interioritat intrínseca de l'home.
M'ha agradat molt que hagis parlat del silenci. És molt necessari tenir moments de silenci i poder-nos escoltar a nosaltres mateixos i si és possible fer-ho en un entorn natural, i poder tancar els ulls i escoltar els sorolls de la natura, és molt reconfortant.
ResponEliminaGràcies Sílvia!
EliminaPer el que llegeixo en els comentaris, complau fer silenci..No obstant tal com apunta el Sergi,hi ha silencis i silencis.
ResponEliminaPotser per el que vaig viure de joveneta, en que teníem un silenci imposat ,a mi em va costar aprendre a fer i a escoltar el silenci.... . Quan un règim polític l'imposa , el que en surt beneficiat no és el silenci, sinó les ànsies de control i la imposició egòlatra als altres. Per tant crec pogué dir que, per mi hi han silencis bons i silencis dolents
També em fan patir uns altres silencis ,que son els no volguts, acceptats a contracor.Son els silencis que provoca la buidar interior, i que podem palpar quant tenim el nostre món emocional remogut.
I els silencis de les no respostes, de l'absència de les paraules esperades ?,i que moltes vegades som nosaltres mateixos que els fem espessos i ens cauen al damunt com una capa pesant .
Dona per meditar molt aquest mot "Silenci " .
Moltes gràcies pels comentaris!
ResponElimina