Va ser la meva mestra quan tenia 6 i 7 anys. Fa dies vaig veure, amb sorpresa, que m'havia començat a seguir a Twitter. Em va fer il·lusió! Feia molts anys que no en sabia res.
Jo, evidentment, també la vaig començar a seguir. I m'envia un missatge agraint-me que la segueixi.
Li contesto que sóc jo qui li dóna les gràcies! Fa gràcia que una "senyoreta" (així els dèiem) es recordi de tu.
I no me'n vaig poder estar: "Tens algun record de mi? Em pica la curiositat! Fa il·lusió parlar amb una professora de quan era tan petit!".
I em contesta: "A 1r i 2n recordo que cantaves molt bé el baró del bidet de la trinca. Eres molt carinyós amb mi".
Ooooh!! A vegades a la vida hi ha caramelets, sovint n'hi ha. I és per assaborir-los, i donar-ne gràcies!
Tinc bon record dels mestres de quan era ben petit. No en recordo quasi res concret, però els recordo com bones persones. La M. Gràcia, la Mercè, l'Enriqueta, la Carmen, la señorita Mercedes, el maestro Paco, l'Esperança de català (que va detectar que el català m'agradava molt als 8 anys, els quaderns d'ortografia, i El Zoo d'en Pitus!!). Tinc bon record del Chanel, l'escola on vaig anar de petit. Bona gent.
Fa també molt pocs dies m'escriu (quina casualitat!) una companya d'aquella escola dient que fan un sopar de retrobament dels de la classe. No hi podré anar, però ha estat una oportunitat per parlar d'algun record amb ella i, sobretot, de què estem fent ara.
Avui, com no pot ser d'altra manera, us deixo amb "El baró de Bidet"... m'he quedat ben sorprès del comentari de la mestra, i em vénen ganes de riure quan m'imagino ben petit cantant-li la cançó. Sobretot pensant que ara, més aviat, canto salms... jajajaja!
Que bo Sergi!!! Estàs de sort que no sigui de l'era digital encara i no aparegui un vídeo fent totes les teves gracietes de petit!!!
ResponEliminaEls meus fills que ja han viscut això estan desesperats amb l'avi que els filmava amb totes les seves habilitats. N'hi ha un que ens fa riure molt a tots, menys a ella clar, de la meva filla petita que balla i canta el "movimiento sexi" quan deuria tenir uns tres anyets i ho fa amb molta gràcia, la veritat :)
A mi m'agrades cantant salms, no sé si amb el baró de bidet ho superaves...
Gràcies per fer-nos somriure a nosaltres també, la Trinca genial sempre!!!
En el moment que he llegit les teves paraules escrites,m'ha vingut a la memòria un power point que em vaig guardar, per regalar a una amiga mestre, en el dia del seu aniversari i que ...deia axis.....
ResponElimina"Sóc mestra: en assabentar-se’n, la gent acostuma preguntar-me què ensenyo. Quan els dic que sóc tutora de nens de tres a cinc anys, generalment, responen amb un ah!, tan sense suc ni bruc, que m’agradaria exclamar:
En quin lloc, sinó, m’abraçaria un elegant jovenet i em diria que m’estima?
On més podria posar llaços als cabells, ajustar cinturons, veure una desfilada de modes cada dia i, encara que sempre em vesteixi de la mateixa manera, sentir dir que el meu vestit és bonic?
On més podria guiar en l’escriptura de les primeres lletres una maneta que potser, algun dia, escriurà un llibre o un document important?
En quin altre lloc oblidaria les meves penes perquè hagués d’atendre tantes esgarrinxades, cops i cors afligits?
On conservaria l’ ànima jove, sinó en mig d’un grup quina atenció es tan efímera, que sempre haig de tenir a mà una caixa de sorpreses?
¿En quim altre lloc vessaria llàgrimes perquè haig de donar per acabats tres anys de relaciones felices?
Em sento gran treballant amb petits”.
És el testimoni d’una mestra feliç que valora la seva vocació al magisteri.
------------------
Quina llastima que no hi hagui testimoni del teu" baró de bidet "
Tinc segur que la teva mestra també recorda, les espurnes ,en els teus ulls blaus....encuriosits per descobrir mon.
La Trinca i les seves cançons ..... que ens van i encara ens fan ,esclatar un somriure...uauuuu quin munt de records.
Segur que és molt bonic retrobar persones que t'han marcat a la vida, i que fa molt temps que no veus! I més si et porten records de la teva Infantesa.
ResponEliminaBenet.....ben cert que es bonic retrobar persones que en un moment de la vida hi has compartir quelcom que t,ha deixat el gust d,un caramalet dolç. Hi ha una frase que a mi em complau ......ningu arriba a la nostra vida per casualitat.
Eliminacasualitat.
casualitat . .....
Avui,després d’un cúmul de circumstancies ........he pensat que ,com ens ha compatit en Sergi D’Assís.....puc anomenar-les caramelets. Cada un d’ells embolicats amb papers de diferent color, diferents textures i al assaborir-los també tenen diferents sabors......àcids ,molt dolços...
ResponEliminaAlgun d’ells, el seu interior, no respon al magnífic embolcall que ens ha fet optar a ser uns dels primers a tastar...i que ens fa adonar de que els embolcalls no sempre contenen caramelets que es fonen a la boca i el fet d’assaborir-los en porta cap a moments de goig. Uff poden trobar-nos amb una textura que ens enganya i la seva acidesa ens produeix que ens caiguin les llàgrimes.
Jo tinc algunes bosses de caramelets ben guardades en un calaix..i quant la vida se’m fa una mica pedregosa, n’agafo un i l’assaboreixo .
Núria
Gràcies pels vostres comentaris!!
ResponElimina