divendres, 22 de juny del 2018

Confessar


Suposo que a alguns això de la confessió us deu sonar cosa de petits, o d'èpoques passades, o d'una visió de l'Església culpabilitzadora... i els vostres motius deureu tenir. La veritat és que era de les coses que menys m'atreia a l'hora de ser ordenat prevere. Tot i saber el sentit que té, al mateix temps pensava: "què m'han de venir a explicar a mi el que hagin fet malament, si jo sóc el primer que també s'equivoca!". I us puc dir que després ha estat un regal poder confessar, i veus que pots fer molt de bé als qui la volen rebre.

És una situació molt delicada, perquè la persona es posa davant de Déu. I tota relació entre l'ésser humà i Déu és molt personal i sagrada. Només s'hi pot entrar de puntetes. I has de vetllar molt perquè qualsevol paraula que diguis sigui sempre des de l'Amor.

No és un moment de culpabilitzar la persona: tot al contrari! Aquesta es posa amb humilitat davant d'ella mateixa i davant del Déu en qui creu, i repassa les pedres que porta a la motxilla i que li fan feixuc el camí. Aleshores, el prevere ajuda a descarregar aquestes pedres. És un alliberament. És Amor tangible.

No és màgia. És un signe. Els éssers humans necessitem signes. Però poden ser poderosos. Una acció performativa. Això sí: perquè tingui sentit, s'ha de viure amb sinceritat. Si no, no val la pena.

L'objectiu no és mai que la persona se senti malament. Al revés: es tracta d'encoratjar-la a fer camí, a reconèixer l'Amor que l'habita i que la pot impulsar cap endavant. És un SÍ a la vida, amb agraïment i esperança.

Hi ha persones a qui els fa cosa que algú pugui conèixer els seus errors. Comprensible. A mi em passa just al contrari amb aquells a qui confesso: creixen en el concepte que tinc d'ells. Perquè no és cap novetat saber que una persona és fràgil: tots en som! Però quan veig algú que ho reconeix amb humilitat, aquella persona es fa gran als meus ulls. M'impressiona.

No pretenc que tot el que he dit hagi de ser així i no pugui ser d'una altra manera. Simplement us he volgut compartir la meva experiència, perquè penso que no és habitual que els qui confessem compartim com ens sentim. Al cap i a la fi, tots som éssers humans.

20 comentaris:

  1. Thank you.It is a wonderful testemony. I must say that after many years of many many confesions, dealing with scruples etc arised by not very nice theological and moral jesuitic teaching, I simply don't go to confession anymore. I feel I exhausted that issue. But I am very glad with the new look and approach you give.

    ResponElimina
  2. Quines paraules has escrit avui a la Font. Per les persones que tenim sed ,son aigua neta,viva,. Paraules dites des de el cor,Sergi !!!
    Una sort trobar un confessor a qui canviar les pedres de la motxilla per paraules dites amb aquests amor del que tu parles. Jo soc una de les persones que confessar em porta a records dolents .......a paraules dites ,amb tot el contrari que tu esmentes, a una noieta de quinze anys.Evidentment altres temps !!

    Puc dir-te que m'has emocionat , .
    Es preciós el que has escrit,estimat amic,preciós!!

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies Sergi per la teva sinceritat. Jo sóc d'aquestes que dius que això de la confessió em recorda la meva infància quan al col·legi, les monges ens feien anar a confessar cada setmana amb el capellà que dormia, o ens semblava que dormia, i a totes ens posava la mateixa penitència -tres aves maries-. Ara, aquest posar-me davant de mi mateixa i davant Deu el faig però no sento la necessitat de fer-lo acompanyada d'un confessor si, en canvi, assisteixo a celebracions comunitàries de la penitència. Potser si fos capaç de concebreu-ho la intervenció del capellà com dius tu, com una ajuda, no com una confessió. Be, ho deixo aquí, seria molt llarg. Salutacions.
    MAITE CURA

    ResponElimina
  4. Déu n'hi do amb el que comparteixes avui, Sergi!!
    També m'afegeixo al grup de les que anàvem a confessar-nos cada setmana a l'escola de monges, però la veritat és que no en tinc un mal record. Suposo que era de les poques que anava a missa amb la família i tenia molt clar com sortir-me'n sense problemes. Tenia uns quants pecats: barallar-me amb la meva germana, fer enfadar els pares, no estudiar prou… i anar fent, sempre deia els mateixos, pecats molt de nens i la penitència era també els dos o tres parenostres o una o dues avemaries.
    Des d'aleshores que no hi he tornat. He fet confessions comunitàries amb l'absolució comunitària també, quan han passat a ser individuals hi he deixat d'anar.
    Entenc molt bé el que dius. Fa poc va morir la meva tieta i tot i ser de missa, ella i tota la família, no van demanar els darrers sagraments amb la confessió i estava força conscient encara. Jo no vull això per mi! Penso que quan arribi, per poder-me confessar de debò, haig d'haver-me entrenat una mica abans...
    Gràcies per tot, Sergi!!! Igual a partir de l'escrit no dónes a l'abast amb les confessions  (Em fan molta gràcia aquests de les confessions on-line)

    ResponElimina
  5. Molt bo el teu escrit, Sergi! Jo sóc de les que, primer cada setmana, després confessions comunitàries, i ara ho he deixat córrer... Quan he cregut que havia de fer una cosa hi anava fins el fons... quan no li trobo sentit (per a mi), en prescindeixo. Però el teu escrit obre la porta a que moltes persones vagin a buscar el recolzament que ofereixes. Gràcies.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies a aquests comentaris vivencials que heu escrit! Em fan pensar, i a nivell d'Església crec que ens haurien de fer reflexionar, si fins i tot la gent "de Missa" en parlen així. Vol dir que alguna cosa s'ha fet malament, si el resultat de la confessió era que la persona se sentia malament després de fer-la. Vaja, em sembla a mi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sergi, crec que l'Església ha de reflexionar sobre moltes coses, tots podríem fer la llista... Però hi ha l'Església d'aprop que és la que toca els feligresos que també! No fa gaire, el nou vicari de la meva parròquia va negar la comunió a un pobre vidu que està ajuntat amb una divorciada, com poden passar aquestes coses? Penso que la confessió forma part de la intimitat i se'n pot fer de més i de menys... Però aquests signes externs són terribles!!!

      Elimina
  7. Sorry to come again. Just to say that the auricular confession appeared late in the Church, but at the beggining of Mass we always confess our sins and everytime we pray the Our Father we ask to be forgiven and to forgive. Another thing is having a priest to talk to when one feels the need.

    ResponElimina
  8. Per a cada persona, la confessió té un sentit diferent (si és que en té algun). Per a mi és un intercanvi amb un amic amb la mirada posada en Déu i el seu amor i, per tant, a vegades ho he pogut fer sense estar-me pròpiament confessant. És bonic poder fer-ho, i també que cadascú li posi el nom que més li agradi :)

    ResponElimina
  9. Sergi, que n’ets de proper! Tant de bo tots els confessors poguessin ajudar amb l’acompanyament i l’amor que tu expresses.També sóc del temps de l’escola de monges i de la confessió freqüent, però no en tinc mal record. Més tard he passat per etapes diferents . Actualment em costa molt acceptar la confessió comunitària amb absolució personal.
    Sí, crec que cal una bona revisió en moltes qüestions de l’Església.

    ResponElimina
  10. Permeteu-me una anècdota simpàtica: Quan era petit, la primera confessió es feia poc abans de la Primera Comunió. Ens havien inculcat tant que ens confessàvem amb Nostresenyor que un company meu va tornar del confessionari ben estranyat que Nostresenyor tingués la mateixa veu que el senyor rector.

    ResponElimina
  11. Soy sacerdote desde hace 39 años, y obispo desde hace tres meses. Puedo y quiero decir que la celebración de sacramento de la reconciliación ha sido para mí una de las experiencias mejores como cristiano y como sacerdote. Como cristiano, cuando yo he recibido el perdón de Dios, me he sentido abrazado por su amor y animado en mi camino. Como sacerdote, especialmente dedicado a los jóvenes, he recibido tantos buenos testimonios de gente cien veces mejor que yo y que sin embargo se ponía humildemente ante mí reconociendo sus pocos o muchos errores... Y, sobre todo, he tenido muchísimas veces la suerte de experimentar, de casi palpar, el amor de Dios que acogía a la persona y la levantaba de su depresión o desánimo; he visto a personas salir reconfortadas, sanadas, llorando de alegría... al haber escuchado palabras de comprensión y de ánimo, y, sobre todo, al haber sentido la Palabra y el Gesto del perdón. Sé que, por desgracia, algunas personas han tenido malas experiencias en este sacramento, porque han sido reñidas, culpabilizadas, hundidas más que levantadas, en una palabra, no acogidas como Dios nos acoge a todos; lo lamento de veras. Pero si dependiera de mí, yo le cambiaría el nombre a este sacramento y le llamaría el "sacramento de la alegría" Gracias, Sergi, por tu testimonio, con el que, como ves, coincido plenamente. La confesión es uno de los momentos en los que el sacerdote puede sentir más profundamente que no es él quien actúa, sino Cristo a través de él.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Cristóbal! Pues me gusta eso del “sacramento de la alegría”, claro que sí! Muchas gracias y que te vaya muy bien esta nueva etapa como obispo, una misión que seguro no es fácil y menos en el país al que te han destinado, por lo que he podido encontrar. Que la fuerza del Señor Jesús te acompañe.

      Elimina
  12. Pau i be.
    Encontre la pag por casualidad y con sinceridad el tema que se a tratado, me ha tocado muy profundamente.
    Estoy caus!.
    Muchas gracias.
    Un abrazo. Pau i be.
    xesca

    ResponElimina
  13. Gràcies Sergi per aquestes paraules.
    Més encara, gràcies per les paraules que sempre m'has dit a mi personalment en alguns moments difícils que he viscut.
    Paraules sempre plenes de llum i de senzillesa, que a voltes se m'han fet complicades de resoldre dins meu i sempre has esperat amb paciència que surés d'elles.
    Des del dolor meu personal has fet fàcil el que semblava enredat, has fet bonic l'alliberament de les pedres i has fet extraordinària l'experiència del reencontre amb Déu.
    Tens raó, mai m'has fet sentir petita pels meus errors en explicar-te'ls, perquè sempre he sentit la presència de Déu enmig nostre, dins meu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Òndia! Acabo de rebre el teu comentari. Moltíssimes gràcies. Sé que ho dius amb sinceritat, i de veritat que t’ho agraeixo. Però sóc jo qui se sent honorat d’haver pogut ser instrument en algun moment determinat. És un regal haver-ho pogut fer. De debò. Donem-ne gràcies a Déu.

      Elimina
  14. M'agrada molt que toquis el tema, perquè la veritat és que si algun sagrament crec que està mal resolt és aquest. Ho dic perquè jo no hi trobo el meu encaix. Les formes de quan érem petits ja no serveixen (jo m'estimo més veure la gent cara a cara i no en un confessionari, i m'estimo més que qui t'acompanyi sàpiga de quin peu calço); els més progres diuen que només té sentit si n'has feta alguna de molt grossa i veig que hi són reacis i et miren com si patissis de molts escrúpols (i jo encara no he mort ningú amb les meves mans, però faig moltes coses que no rutllen); les celebracions comunitàries de la penitència estan molt bé (però crec que cal diferenciar el comú del personal, que es complementa, i m'empipa que en el nostre bisbat l'absolució comunitària no existeixi). De jove sí que ho practicava de tant en tant, i era una festa, però ara no sé gaire com resoldre-ho. Ja et vindré a veure un dia :). El pecat també és solitud.

    ResponElimina
  15. JO no m'he confessat mai però ara tinc ganes de provar

    ResponElimina