divendres, 1 de juny del 2018

El pagès i els olivers


Vaig visitar un camp d'oliveres (o "olivers", com en deien allà). I el pagès em va explicar tot el procés que havia fet des que va arrendar els olivers. I us el vull compartir.
Els va podar, i reconeixia que els estava marcant d'alguna manera però a fi de bé, perquè creixessin de nou. Els podava segons el que ell creia més adequat. Deia que quant més fortes són les podes, sempre que no siguin excessives, els olivers creixen millor. I a partir d'aquí, cada any els vas netejant i els deixes espais interiors perquè hi entri la llum. La foscor fa que habitin més fongs dins de l'arbre, i per això els va bé la llum. A l'estiu, se seleccionen els olivers que tenen oliva més negra, per fer oli bo. A la tardor, es recullen les olives. El mateix dia que s'han collit les olives es fa l'oli, que servirà per aliment. Aquest oli és aromàtic perquè s'ha collit abans de les pluges de tardor, i és pur perquè surt de les calors de l'estiu. A mesura que vas podant cada any, vas aprenent sempre amb el consell de persones que ja en saben. Diu que els primers anys podava fort i collia poc, però molt bones olives. I amb els anys, han crescut millor gràcies a les podes fortes. Diu que els olivers necessiten literalment com un "reset".

Jo no sóc expert en oliverars, ni molt menys. Però m'ha semblat que aquest contacte del pagès amb la terra era summament interessant i evocador de molts altres aspectes de la vida. Segur que com tantes coses és opinable, i si per aquí hi passa un expert en olivers potser ho veurà diferent. Com tantes coses a la vida, que són un art. Però sempre es pot aprendre del camí que prèviament altres han recorregut.

PD: La foto és d'aquest camp d'olivers

7 comentaris:

  1. La feina dels pares i dels educadors ha de ser com la del pagès que poda l'arbre per treure les imperfeccions que ell creu i que d'aquí uns anys pugui donar millor fruit

    ResponElimina
  2. Al darrere de la pagesia hi ha saviesa molt arrelada. Es el resultat de milers d'anys d'experiència que es passa de pares a fills. Si que és veritat que hi ha algunes enginyeries que també arriben al mateix lloc però la pagesia de vdebo la trobareu en petits pobles. I si ens atrevim a fer el paral·lelisme amb la vida de les persones és realment impactant. Hi ha moltes maneres de podar: la que dóna molt de fruit, la que dóna poc fruit però de qualitat, la que minva el fruit, ... Quina és la millor, la pitjor? ¿Tot es limita en mirar la quantitat dels fruits o la seva qualitat? Gràcies Sergi per fer-nos reflexionar una vegada més.

    ResponElimina
  3. Que bonic això que expliques, Sergi!!
    El meu sogre era pagès, tenia bàsicament plantacions d'oliveres, que ara cuida el meu marit i sí és un art!!! Ell sempre deia que amb les olives s'hi havia de conversar. És el que feia cada dia i la veritat és que les tenia precioses i ho segueixen sent i l'oli que donen és fantàstic!!!
    Em fa gràcia el que dius del negre de les olives, jo em pensava que hi havia oliveres d'olives verdes i d'altres d'olives negres, com el raïm, i resulta que no! Que el negre és per la maduració, com més negra més madura. Després de la collita de les olives, sempre en queden algunes a l'arbre, és un passada menjar-ne una (més no) ja negra i arrugada, és com si et posessis una cullerada d'oli a la boca.
    Moltes gràcies, Sergi, per les teves explicacions, no sé si acabaràs sent un monjo pagès ;)

    ResponElimina
  4. Servidora no tinc idea de res del camp,i especialment de les oliveres.Pobrica en tenim una al jardí i… va molt lenta a créixer .Evidentment no es el seu lloc,per donar fruits i fer-se ben formosa.
    Voldria compartir una experiència que encara avui totes les que la varem viure,tenim a la memòria. Pujàvem de Penyiscola cap a Morella i varem parar-nos en un indret on varem veure unes oliveres molt grans…..al acostar-nos ens va sortir un pagès i ens va dir si teníem presa i si volíem xarrar una estona amb ell.Quina bona idea varem tenir, dir que “i tant que si”” .
    Doncs allà va iniciar-se un fantàstic mati.Les explicacions d’aquell senyor ens van fer conèixer ,l’edat de les oliveres que podíem tocar,o millor..ell ens va dir..acariciar su tronco,abraçarla,veréis como os transmite energía.” Erem cinc persones , no se si us ho creureu,no podíem donar tota la volta al tronc de la mes gran.
    El lloc on varen viure tot això que us explico es….a La Jana la població del Maestrat amb un major nombre d'oliveres mil•lenàries identificades al seu terme, un total de 966, i des de 2016 compta amb 58 oliveres incloses al Catàleg d'Arbres Monumentals i Singulars de la Comunitat Valenciana.
    Ja han passat uns vuit o nou anys, i se que ara ja les tenen datades i molt ben senyalitzades ,per fer visites turístiques,Nosaltres, cinc bones amigues ,vam tenir la sort de que encara era un lloc tranquil ....recordo que allà em vaig assabentar que no hi havien oliveres de olives negres i olives blanques .:)

    Gracies per compartir .ho ,Sergi !!

    ResponElimina
  5. Bonica metàfora, m'agrada. Gràcies :)

    ResponElimina
  6. Molt interessant, Sergi. Em guardo la frase final: Sempre es pot aprendre del camí que prèviament altres han recorregut. Gràcies!

    ResponElimina