dilluns, 22 d’abril de 2019

Una mirada al tema de la immigració


Cada cop se'm fa més insuportable pensar que hi ha milers de persones que han mort en el nostre Mar Mediterrani. Aquest mar que hem contemplat tantíssimes vegades com a símbol d'eternitat, d'infinit, de plenitud... ha estat l'escorxador de milers d'éssers humans i és el cementiri de molts d'ells. Sí, he dit "el nostre Mar" perquè no ens pot ser indiferent que en aquest mar que estimem hi morin tants germans nostres en humanitat. Potser algú pensarà que no són germans nostres, però jo sento que formem tots part d'una mateixa família humana. I no estem parlant del passat, estem parlant del present. Avui hi continua havent moltes persones que intenten arribar als nostres països enganyats per màfies o vés a saber de quina manera, i molts moren en l'intent. AVUI.

M'agradaria compartir amb vosaltres alguns pensaments sobre aquestes qüestions, i suposo que ho faré en diverses entrades. No voldria ser simplista. Ens trobem amb missatges ideologitzats que ens arriben de diferents bandes, amb interessos molt concrets. A vegades els qui mouen els fils no són tan evidents, però intueixes que a nivell mundial també hi són. En massa països estan apareixent fenòmens semblants que, entre altres coses, deshumanitzen l'immigrant i el presenten com un perill que cal evitar. Et conviden a preocupar-te només dels teus, del teu país, del teu entorn. I a protegir aquest entorn proper amb fermesa davant dels perills externs.

Però és interessant escoltar els qui pensen així. Més endavant m'agradarà referir-m'hi, intentant entendre les seves raons.

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Veiem els últims minuts d'una pel·lícula real: l'arribada o no arribada de milers de persones als nostres països. Veiem els problemes que sorgeixen. Però no anem a l'arrel de tot plegat, potser perquè la Bèstia sembla tan enorme que no sabem per on afrontar-la.

I aquest fenomen no s'aturarà. Hem tingut un món massa mal repartit, i ells també tenen dret a voler viure millor. Continuaran venint.

(continuarà)


5 comentaris:

  1. A mi també em fa patir molt sentir totes les persones que moren intentant arribar a casa nostra. M'esgarrifa pensar en el genocidi dels jueus durant la segona guerra mundial, com els europeus ho van permetre? Avui no és gaire diferent del que està passant amb aquestes persones, com ho podem permetre?
    M'agradarà molt llegir el que ens expliquis. Ells també tenen dret a voler viure millor però, per què no a casa seva? Per què els engañen fent-los creure que això és el paradís?
    Moltes gràcies Sergi!!!

    ResponElimina
  2. Yes, it is a big probleml. The world is for everyone so we should be able to feel at home anywhere. But we belong specifically to a country and should have the conditions to live there in peace and prosperity. If due to wars, the greed of some, nature's catastrophes etc, many have to seek other places to live, they should be received and helped to feel integrated.

    ResponElimina
  3. Qui pot tenir el cor tant fred per no sentir tristor ,al veure criatures en braços de la seva mare ,perduts en mig del mar mediterrani ,en una mísera barca plena de persones que van enganyats en busca de la llibertat i de poder viure amb mes dignitat.?.
    Com hi ha països que no permeten que algun vaixell els recollí i els porti a bon port ?.
    Per mi es indignant que no es posin mesures i com diu la Marta perquè no en el seu propi país?

    Gracies per plantejar.nos aquestes reflexions.

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies Marta, Lucy i Núria! Les vostres reflexions em suggereixen altres coses, però de moment preferiré anar-les comentant en les diferents entrades que faré i d'alguna manera estaré comentant també el que heu compartit. Gràcies!

    ResponElimina
  5. Gràcies Pare Sergi.
    Sí, el nostre mar, tan bonic, i convertit en cementiri.
    Tantes persones somniant arribar a la vella Europa i--- o es queden en el camí, o bé quan arriben troben entrebancs i malviure.
    Un món meravellós sorgit de les mans de Déu. I nosaltres, què fem? Com el cuidem?
    No som capaços d'estimar-nos com a germans, fills del mateix Pare.
    Els missioners fan molt per ajudar a les persones que puguin viure dignament a la seva terra.
    Però... és un granet de sorra...
    Hi ha molt a fer.

    Núria

    ResponElimina