diumenge, 7 de juliol de 2019

Un tros de Cel


Fa unes setmanes em van demanar que fes una pregària amb un grup d'unes 60 persones pobres que venien de Barcelona: persones que viuen al carrer i altres situacions de marginació. La pregària seria en un lloc especial, però ja em vaig mentalitzar que seria una estona potser difícil. Vaig pensar que havia de ser comprensiu amb persones que venien del món de la marginació, i que per tant les actituds no serien les mateixes que podia esperar d'un altre tipus de grup. Hi hauria poca atenció, poc silenci...

La meva sorpresa va ser majúscula només d'obrir-los la porta. Tots estaven en un silenci absolut, i així van anar entrant. Durant tota la pregària, l'actitud va ser de molt respecte i de participació activa. Quan hi va haver l'estona de pregàries espontànies, alguns s'hi van afegir.

Evidentment, abans de venir, els qui portaven el grup i dinamitzaven la pregària els havien encoratjat a viure aquesta estona amb intensitat. No era una cosa improvisada. Però es notava que estava fet de cor, i que volien aprofitar-ho al màxim.

Aquelles persones pobres venien a trobar Crist. Però, sense adonar-se'n, el portaven amb ells i el comunicaven.

(continuarà)


6 comentaris:

  1. Vaig viure una experiencia semblant,en una casa d,acollida,per dones marginades i alguna que había viscut al carrer.
    Una amiga ,filla de la Caritat ,que vivía amb elles,va instar.me a quedar.me , a una pregaria que feien alguna tarda.Tambe vaig pensar.....
    que ....seria diferent.
    I tant que va ser.ho.Al finalizar la pregaria comunitaria ,tambe amb molt respecte i silenci ,alguna d,elles va dir la seva pregaria individual.Quines paraules mes boniques cap a la Virgencita ,con el anomenaba a la Verge que tenen a la petita Capella.El seu agraiment va ser secill I sinceramente. I jo tambe vaig donar les gracies per el que vaig poder viure al seu costat.No vaig veure dones marginades,era un altre cosa....

    ResponSuprimeix
  2. Certament, penso que Déu està en els senzills, en els humils, en els sofrents...
    Un pobre que ha viscut al carrer, sovint vé a la nostra Casa a buscar menjar. La seva actitud és tan educada, tan respectuosa, tan agraïda...
    Moltes vegades hem d'aprendre d'ells. Jesús viu al seu cor.
    Núria

    ResponSuprimeix
  3. Quin agraïment a les persones que van preparar aquesta trobada. Estar al costat dels que viuen en aquest estat de pobresa i marginació i poder-los acompanyar en el seu silenci i sofriment crec que és fer-los arribar el missatge més clar de l’Evangeli.
    Gràcies per fer-nos conèixer aquesta bonica experiència d’acolliment i de pregària.

    ResponSuprimeix
  4. Feliços els pobres: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra!

    ResponSuprimeix
  5. M'imagino la situació i m'esgarrifa. Segur que el respecte que tu els vas mostrar et va ser recompensat amb el mateix o més.
    Molt bonic, moltes gràcies per explicar-nos-ho, Sergi!!!

    ResponSuprimeix
  6. Gràcies a tots els comentaris! També a qui me n'has enviat un per no ser publicat.

    ResponSuprimeix