El valor de la paraula

(continua)

Sovint amb en Pep hem compartit la impressió que el que falla és el valor que es dona a la paraula. Massa vegades sembla una paraula relativa. Vas a un lloc i t’asseguren una cosa, però t’ho has de prendre amb pinces perquè tant pot ser que sí com que no. Quedes amb algú, i no es presenta: sí, s’hi havia compromès però potser li ha sortit una cosa millor o bé un imprevist… i no se’n fa més problema (probablement ni t’avisa ni després et demana disculpes). Això no passa amb tothom, perquè amb algunes persones es pot fer camí i acordar una sèrie de procediments que fan la vida més fàcil. 

Recordo que li vaig preguntar sorprès a un professor per què els alumnes m’havien fet cas amb una cosa que els havia promès. I em va dir que la raó era que estaven acostumats a promeses buides, però que en canvi veien que jo mantenia la meva paraula. 

Va ser molt semblant al que em va passar un cop que anava a comprar material esportiu per l’escola. No em van portar el que havíem quedat, i li vaig dir al venedor que fins que no ho tinguéssim tot tal com havíem quedat no m’enduria res. Aleshores, davant meu va trucar al seu interlocutor xinès i li va dir més d’un cop que jo era “muzungu” i que “keeps his word” (“manté la seva paraula”). Això els va fer reaccionar ràpid i portar el material acordat.

Mai abans no havia pensat en la importància de donar valor a la paraula. Davant la seva absència, ara pren un relleu especial.

(continuarà)

Foto: fragment del “Forum Iudicum”, manuscrit conservat a la Biblioteca de Montserrat.