La Viqui

He deixat passar uns dies abans d'escriure sobre la Viqui. Algunes de les coses que he llegit aquests dies, sobretot en l'àgora dels mitjans, em semblava que feien més referència a la Viqui com a personatge o com a activista que a la Viqui que vaig conèixer. És una percepció personal, òbviament discutible.

La Viqui va estar totalment entregada als exclosos. Desitjava una Església senzilla i compromesa. Estimava el nostre país. Era una gran comunicadora. I culer fins a l'exageració haha! Propera sense hipocresies. 

He triat aquesta foto a consciència (foto: Mireia Rourera). La vegada que vaig anar a Santa Anna i hi havien posat l'estàtua del Jesús sense sostre, em va proposar fer-me una foto amb aquest Jesús. Ella valorava tot el que aquesta estàtua significava.

Explicar qui era la Viqui sense posar el focus en la font de tot plegat és deixar de banda el més essencial per a ella. Certament, les seves obres parlaven i eren molt explícites. Però val la pena que ens diguem d'on sortia tot això.

Tot i conèixer-la en la meva etapa a l'Escolania (crec que ens vam conèixer quan vam anar a fer un concert al Raval per la Fundació Arrels, tot i que potser ja abans), ens vam fer més quan posteriorment jo era l'hostatger a Montserrat. Ella valorava molt poder fer exercicis espirituals. He repassat els whatsapps que ens havíem enviat, i amb motiu d'uns exercicis espirituals diu: "Per a mi Montserrat és dels millors llocs per pregar". I al final dels exercicis: "He estat a la glòria!!!!". 

Però el centre era, sempre, Jesús. Davant les dificultats, m'escriu en un altre whatsapp: "M'agrada dir-li a Jesús: passi el que passi, que em passi amb Tu... i així em conforto". 

Alguns n'han parlat com la "monja dels pobres". A mi m'agradaria més anomenar-la "la monja dels exclosos" o "dels marginats". Ella deia: "els pobres fan pena, però els marginats fan nosa". Viqui, amb la teva vida vas demostrar que els marginats no et feien nosa, al contrari. Els abraçaves, els portaves al cor, els estimaves. Servies Jesús en ells, aquell primer amor que mai no et va deixar i que ara, ben segur, t'ha acollit. Descansa en Pau i amb Joia!!!

PD: Per als lectors habituals de La Font de Greccio, potser recordareu que ella havia escrit algun comentari en alguna ocasió. Em consta que hi havia entrat bastantes vegades. Moltes gràcies Viqui!

Una inauguració

Al Benedictine Eye Hospital s'ha inaugurat un edifici dedicat a l'atenció als infants que han de ser operats dels ulls. Fins ara, estaven barrejats en unes habitacions compartides amb altres adults que havien de ser operats. 

Són unes instal·lacions molt boniques i pensades per als infants. Com a exemple, la sala on han posat aquestes joguines. Tenen previst fer un petit parc infantil a fora de l'hospital. Tot això, en una zona rural d'Uganda són elements molt remarcables.

Al primer pis, a banda d'un magatzem gran per medicaments, hi han posat algunes habitacions privades (són especials bàsicament perquè són individuals) perquè ajudin a pagar el sosteniment de l'hospital que té una vocació social. 

La inauguració va començar més de dues hores tard, i els parlaments van durar unes quatres hores (aquí els agrada fer-ho així!). Agraeixo que em mencionessin públicament, com un gest implícit d'agraïment per les operacions que hem fet possible per infants amb malformacions o per molts nens i joves amb malalties dels ulls.

Aquest edifici ha estat possible gràcies a algunes ONG alemanyes.

En aquesta darrera foto, podeu veure unes danses típiques de la tribu majoritària d'aquí que van fer mentre esperàvem l'inici de l'acte.

L'evolució d'en Kefas

No sé si recordareu com l'Aram durant la seva estada va fer classes particulars a en Kefas, un noi que estava al llindar del fracàs escolar. No em quadrava que un noi tan responsable i aparentment estudiós obtingués tan males notes, i l'Aram ens va ajudar a desencallar la situació.

Veient que amb classes individualitzades havia millorat substancialment, vam poder-lo enviar a una escola millor. Al principi, tot i repetir curs, va treure notes molt baixes. Però ell és molt treballador i té moltíssimes ganes d'aprendre. El mestre sempre em parlava molt bé de la seva actitud. I els resultats van arribar a final de curs, quan va poder aprovar sobradament la majoria d'assignatures. Ell estava tan content que no hi cabia, i a casa el van felicitar.

Ara ha començat 6è de Primària, i aquest curs hem enviat dos nois del nostre barri a la mateixa escola que en Kefas. Són dos nois d'uns 16 anys que pràcticament no saben llegir. Han començat 5è de Primària molt motivats. Tant de bo que puguin sortir-se'n, perquè això els pot canviar la vida.

L'altre dia amb en Pep vam anar a portar-los material a l'escola (és una residència, com la majoria d'escoles aquí perquè la mobilitat des dels poblats és complicada). I ens va fer molt feliç saber que en Kefas a l'hora dels deures ajuda aquests dos amics del barri a fer-los!! Vam al·lucinar, perquè fa un any i mig amb prou feines llegia. 

Què en serà, d'en Kefas? Desitjo que pugui acomplir els seus somnis!

Fotos: al meu despatx, omplint quaderns de matemàtiques que em va fer arribar l'Olga. I l'altra foto, en una sessió de matemàtiques que l'Aram li va fer a través d'internet.

L'escàndol de la Creu

M'ha resultat interessant llegir els comentaris públics o privats a partir de l'entrada "Comprendre la fragilitat". Molt diversos els uns dels altres. 

D'una banda, hi ha els qui m'expressen que ho viuen de la mateixa manera o que, si més no, ho tenen com a ideal. Tanmateix, hi ha també els qui n'accepten l'aplicació en alguns casos, però no en tots. Els incomoda definir com a fragilitat accions malvades que tenen conseqüències terribles per a altres persones (se'm posen com a exemple alguns mandataris internacionals o alguns casos concrets on la violència és extrema). I ho entenc.

Ara bé, us he de confessar que jo no tinc els drets d'autor d'aquesta concepció de la persona humana o de com enfocar-la. La font és Jesús i el seu Evangeli. "Perdoneu-los, que no saben el que fan" diu dels qui havien provocat la seva mort planificada i dels qui l'executen. Sabien o no sabien el que feien? Segons com sí: era part d'una estratègia eliminar-lo, no va ser quelcom improvisat. Però Jesús creu que, si no saben estimar, són profundament ignorants perquè en l'estimació hi ha la Veritat i l'autèntica felicitat. I es compadeix del drama d'aquests violents.

S'ha parlat de l'escàndol de la Creu pel significat que tenia carregar-se Jesús amb tot el que representava. Però hi afegiria que l'escàndol també és que mor estimant. I demostra que l'Amor, sí!, pot tenir l'última paraula. 

Fotos: Crist en una capella de Kampala, envoltat dels màrtirs d'Uganda.

Ens ha nascut en Marc!

Aquesta nit, per sorpresa, la Mercè ha parit un vedell de manera prematura. Tot i que el treballador dorm allà mateix, no ha sentit res i aquest matí s'ha trobat la cria que anomenarem Marc! L'esperàvem al març, i s'ha avançat unes setmanes.

Està fràgil, li ha costat poder-se mantenir dret però finalment ho ha aconseguit. Se l'haurà de vetllar de prop. 

En aquest moment tenim 5 animals al cobert de les vaques: la Maria, la Mercè, en Pere, la Marga i ara en Marc. En Manel el vam haver de vendre per ajudar-nos a sostenir el projecte. Amb la Maria probablement haurem de fer el mateix, perquè no hi ha manera que quedi embarassada i és el que ens recomanen. Aleshores en compraríem una altra amb els beneficis que n'obtinguéssim (potser afegint-hi en Pere?). Veurem, s'ha d'estudiar bé.

La bona notícia és que ara mateix és un projecte sostenible! Vam començar de zero gràcies a vosaltres, i amb el bon seguiment del projecte que s'ha anat fent, ara amb els beneficis que obtenim de la llet podem anar cobrint les despeses. A més del treballador que ja teníem, hi hem afegit un estudiant d'agricultura que també treballa a l'hort i rep un sou per ajudar-lo a pagar la quota de l'escola.

A més, els estudiants i mestres poden beure llet cada setmana, que era el principal objectiu. Em fa feliç que, després de les donacions que es van rebre, ara el projecte camini només depenent dels qui en tenen cura. Gràcies a tots els qui hi vau col·laborar!

Comprendre la fragilitat

Ja sé que el que s'estila en l'àgora pública (mitjans, xarxes socials...) és jutjar, criticar, escarnir... 

Però sento que m'agradaria arribar a comprendre la fragilitat humana. Comprendre no vol dir justificar. Vol dir arribar a tenir uns ulls que ajudin a captar la pobresa allà on d'entrada només s'hi veu dolenteria. Gent que roba, o que mata, o que fa el que sigui.

Normalment, i cada vegada més, davant de qualsevol conducta disruptiva em pregunto sobre la persona: "per què ho fa? Què la mou? Què li passa que la porti a actuar d'aquesta manera?". Això no vol dir que a vegades no em faci ràbia, però sempre acompanyat d'aquestes preguntes. 

Intentar entendre. Mirar la persona amb ulls de pare-mare. 

Això no implica ser indiferent a la injustícia o al dolor de tants que pateixen. Però sí comprendre també el drama de qualsevol ésser humà que fa el Mal. 

S'havia parlat molt de pecat significant culpabilitat de la persona. M'agrada més parlar de fragilitat, d'éssers humans que necessiten comprensió, guarició, llum. 

La història d'en Wamimbi Vincent

Temps enrere, vaig proposar a en Pep si volia atendre una família en condicions molt precàries a la zona de Mbale. En Pep els ha anat acompanyant amb estimació i llestesa durant un període llarg, i els ha proporcionat eines perquè es puguin empoderar. Entre altres, ha fet que disposin d'aigua corrent a casa, facilitant-ne també l'accés als veïns.

Allà es va adonar d'una situació que requeria acció immediata: en Wamimbi Vincent havia agafat una malària severa als 3 anys. La família ja el portava a l'hospital, però l'evolució era preocupant i aquesta malària que tenia a la sang estava afectant ja els ronyons de manera important. Els va convèncer d'anar a un hospital millor, on la situació va començar a canviar en positiu.

Ara en Vincent té 4 anys, i fa unes setmanes vam tenir una gran alegria quan ens van dir que ja no tenia la malària. Però quan crèiem que havia sortit de la zona de perill, ha tornat a recaure. En tot cas, s'ha de fer tot el que es pugui.

Les fotos són recents. En Vincent ja ha guanyat quilos i té tot un altre aspecte que al principi de la malaltia, però no es pot cantar victòria vista la recaiguda.

El tractament és possible gràcies als donatius que s'han rebut a "El gra de mostassa". Només us podem dir: moltes gràcies!!!

Sand Therapy

En la visita a les monges benedictines de Tutzing, a Corea, ens van ensenyar la seva llar d'infants amb un projecte pedagògic molt modern. I allà vaig sentir parlar per primer cop de la "Sand Therapy" per a la qual s'han format algunes monges i altres professionals.

La SandPlay o teràpia de la caixa de sorra està basada en la psicologia de C.G.Jung, i pretén que a través de la tria de figuretes de tota mena la persona pugui expressar aspectes a voltes amagats en l'inconscient.

En aquesta escola la practiquen una estona cada setmana, amb els professionals observant els nens per poder captar què expressen. 

I em va fer recordar una psicòloga que teníem a l'Escolania que sabia interpretar molt bé els dibuixos dels infants. Recordo que una vegada a un li va demanar que es dibuixés ell mateix en una tempesta, i el nen va dibuixar un gran paraigua enmig d'una gran tempesta, i ell somrient. La interpretació que en va fer em va semblar magistral.

L'altre dia ho comentava amb el P. Toni Pou, psicòleg jungià i monjo de Montserrat, i constatàvem que aquestes tècniques són molt interessants però que depenen molt del professional que les apliqui. Em va fer l'efecte que aquestes monges es prenien molt seriosament els projectes que duien a terme.

Tornada de Corea a Uganda

Ja torno a ser a Uganda, i ben content de tornar-hi! Els dies a Corea han estat profitosos, i la feina de traductor va anar bé. En aquesta ocasió vaig poder participar en dos grups de reflexió: la reunió dels qui treballàvem en el Capítol General per dialogar sobre el present i futur de la congregació, i en dues reunions de la regió africana. També vaig gaudir especialment amb dues converses llargues amb un abat alemany i un abat de Tanzània. I em vaig impressionar amb la feinada que han fet en una nova comunitat de Moçambic en només dos anys: radicals islamistes els van destruir el monestir al nord del país, i n’han començat un altre al sud (i per cert, es parla poc als mitjans dels seriosos conflictes sociopolítics que ha patit Moçambic darrerament). Aquest nou monestir té molts projectes per ajudar la gent de la zona.

Sobre Corea no en puc dir gaire més, perquè vam estar molt centrats en la feina i fent vida al monestir. Però almenys viatjant amunt i avall del país, esperava veure paisatges rurals i urbans més bonics. És un país amb un gran benestar econòmic, un alt desenvolupament tecnològic… i amb una natalitat baixíssima i diuen que amb una xifra alta de suïcidis de joves. Fa pensar, i no només sobre els coreans sinó sobre tota l’anomenada “societat del benestar”. La gent del carrer no parla massa l’anglès, i en contrast amb Uganda tot estava molt net i ordenat. 

Quan em van ensenyar un dels instituts de secundària del monestir, em va fer molta il·lusió que el monjo mestre que va fer de guia, en saber que era de Montserrat va recordar que hi havia estat fa anys en una trobada internacional d’estudiants d’escoles benedictines i que en tenien tan bon record! Aleshores li vaig dir que jo era qui ho organitzava des de Montserrat. I durant la visita vam veure la foto de la trobada a les places de Montserrat penjada a l’institut, on apareixíem tant ell com jo. Una cosa ben simpàtica que ens va alegrar a tots dos!