Canvia la teva ment!

La versió anglesa de Lluc 13, 1-9 em sembla no prou precisa. Posa en boca de Jesús la paraula "repent" ("penediu-vos"), quan la versió original grega parla de "μετάνοια" ("metanoia") que és un mot molt més ric i potent quant a missatge. Etimològicament vindria a significar que anem més enllà del pensament que tenim, i per tant apel·la a un canvi de mentalitat. 

És a dir, sí que Jesús convida a adonar-se dels errors, però posant l'accent en la invitació al canvi, a la millora. I això és molt diferent.

La versió catalana és molt més encertada: ho tradueix per "convertiu", que etimològicament significa un "girar-se cap a" i per tant també posa l'accent en el moviment que va de l'error a un nou enfocament o canvi de vida.

Fa una setmana va ser el centre de l'homilia que vaig fer als estudiants. I els vaig proposar plantejar-se en quines coses els cal personalment un canvi de mentalitat. I que cadascú trobi les seves respostes. Però els vaig suggerir també un tema que, al meu entendre, necessita una "metanoia" col·lectiva: les tribus.

"Us agradaria si, per la Festa de les Tribus, totes les tribus ballessin (l'una darrere l'altra) exactament la mateixa dansa? No és més bonic quan cada tribu ens ofereix la seva dansa?". Tothom hi va estar d'acord. I els vaig exposar com és d'enriquidor que cada tribu tingui les seves particularitats lingüístiques, culinàries, i de tradicions. 

Massa sovint, en comentaris que fan, noto que pensen que la seva tribu és millor que les altres. Vaig dir-los que totes tenen la mateixa dignitat, i els vaig posar deures per fer aquesta "metanoia" en relació a les tribus: buscar coses positives en les altres tribus, i algun aspecte a millorar en la pròpia.

Veig que la paraula "metanoia" ha fet fortuna, perquè bastants la recorden. Algun amb to de broma, que també està bé. Hi ha d'haver moments per a tot.

Becada pels socis!

Els mateixos dies que vam iniciar el programa de Beques Alweny, un monjo de la comunitat em va demanar si teníem cap programa educatiu. Ell rebia moltes peticions de beques, perquè és un problema general al país. 

Com que els socis d'El gra de mostassa paguen una quota mensual, em rondava pel cap que entre tots poguessin becar algú. I li vaig contestar al monjo que triés algú de totes les peticions que havia rebut, però que fos una noia i que necessités aprendre un ofici. 

La raó és que l'índex de nenes que acaben la Primària és fins i tot una mica superior als nens, però en canvi a partir de Secundària moltes queden apartades perquè a les famílies prioritzen els nois. I hem de trobar noies d'aquest perfil: les qui sense l'ajuda ja no podrien estudiar a nivells superiors. 

Doncs bé, aquesta noia és la Sikolastica (pronunciat Escolàstica): una noia del barri que feia un any que era a casa sense fer res després d'acabar el quart de Secundària. Amb moltes ganes d'estudiar, però sense diners. Ha començat el curs d'Agricultura a la nostra escola d'oficis. Està més que contenta! Se la veu molt espavilada i decidida. Té tot un futur per davant, i esperem que aquesta beca de dos anys sigui un bon impuls!

Evitar les ocasions

Amb motiu de la Quaresma, el Dimecres de Cendra en l'homilia vaig proposar als estudiants oferir alguna cosa a Déu durant aquestes setmanes: una cosa bona que els requerís un cert esforç. I el primer Diumenge de Quaresma, quan es llegeix l'Evangeli de les temptacions, els vaig suggerir un consell de Santa Teresa de Jesús per tirar endavant aquest propòsit: "Evitar les ocasions" ("Avoid the occasions"). 

Els vaig posar exemples reals de com hi ha situacions que et porten indefectiblement a caure, però també vaig explicar estratègies per evitar aquestes situacions. Em vaig centrar en temes típics tenint present el que viuen, i escoltaven molt.

Després, durant la setmana, diversos em van agrair sincerament aquella reflexió que intentaven aplicar. I vaig pensar que era un privilegiat per poder predicar setmanalment (diumenges a les 7h del matí!) a tants joves majoritàriament interessats en allò que els pugui dir. Acostumo a començar a rumiar les homilies força dies abans, perquè els pugui fer algun servei per ara i per la vida.

Tornant al tema que us comparteixo, no podem (o no hauríem!) de ser babaus: és molt fàcil enganyar-nos i fer passar per bones moltes coses que no en són, simplement perquè ens venen de gust o responen a interessos egoistes.

Sant Benet ho deia amb aquestes paraules, quan parla dels sarabaïtes: "tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit". 

En aquests temps nostres en què valorem tant tot el que és innovació i canvi, tant de bo que sapiguem beure també de la saviesa dels antics!

Germans units

En Wanja fa un any va acabar els estudis a la nostra escola d'oficis. Gràcies a haver aprovat tots els exàmens oficials i sobretot pel seu compromís ajudant voluntàriament a l'hort de l'escola, va rebre una ajuda del Programa Social per poder emprendre quelcom pel seu compte.

Ell va optar per fer maons, una activitat que genera ingressos però que demana molt d'esforç (aquí ho podeu veure). I ho ha tirat endavant conjuntament amb els seus germans. Durant força anys a casa s'han trobat amb problemes molt complexos, i els germans s'han unit per ajudar-se mútuament i poder-se pagar els estudis ells mateixos. En Wanja espera poder estudiar un mòdul superior d'agricultura, i el nostre programa serà un bon impuls perquè pugui aconseguir els diners que necessita.

De moment han demostrat que van implementar el projecte pel qual se'ls va donar 1.000.000 de xílings ugandesos i han presentat una bona comptabilitat. Ara només cal que tornin els diners, i aleshores quasi segur que rebran el triple de diners per poder dur a terme un projecte més gran.

És fantàstic poder donar eines a aquells que volen ser emprenedors! I en el cas d'en Wanja, a més de molt treballador és mooolt bona persona i en aquest sentit encara fa més il·lusió.

Acte a Vic

Aquest proper divendres 21 de març tindrà lloc un acte solidari a Vic en favor dels projectes d'El gra de mostassa. 

L'acte consistirà en una taula rodona amb en Pep Sentmartí, que fa dos anys que és a Uganda i que aquests dies és a Catalunya. Hi participarà la Coral Canigó, cosa que ens fa molta il·lusió!!

Els beneficis de l'acte aniran a parar al programa oftalmològic que duem a terme a Tororo, del qual en Pep és ara el coordinador. Gràcies a aquest programa, fins ara s'han pogut operar 46 infants i joves  sense recursos. Això ha suposat un canvi molt important en la vida d'aquests nens i joves, i també ha incidit en la vida de les seves famílies. Per això creiem que val la pena continuar-lo i recollir més ajudes.

Moltes gràcies des d'ara a tots els qui hi prendran part!! Gràcies a la Coral Canigó, a la Biblioteca Pilarín Bayés i a tots els qui ho faran possible!!

Divendres 21 de març a les 20h, a la Biblioteca Pilarín Bayés (Vic).

El somni d'Isaïes

"El llop conviurà amb l'anyell, 

la pantera jaurà amb el cabrit; 

menjaran junts el vedell i el lleó,

i un nen petit els guiarà.

La vaca i l'ossa pasturaran juntes,

jauran plegades les seves cries.

El lleó menjarà palla com el bou,

l'infant de llet jugarà vora el cau de l'escurçó,

el nen ficarà la mà a l'amagatall de la serp.

Ningú no serà dolent ni farà mal

en tota la muntanya santa,

perquè el país serà ple del coneixement del Senyor,

com l'aigua cobreix la conca del mar".

(Isaïes 11, 6-9)

Des de petit m'ha captivat el somni d'Isaïes que es llegeix cada any durant les Matines de Nadal a Montserrat, una realitat irreal que per a molts podria sonar a conte per a criatures de tan impossible. Però aquesta utopia em fascina: us imagineu un món en el qual la convivència i la germanor imperessin pertot arreu?

Sí, és una utopia. Però les utopies hi són per a impulsar-nos, per fer-nos caminar endavant. Com deia el P. Miquel Estradé: "no se'ns demana d'arribar, sinó de caminar!". 

El text d'Isaïes és una invitació a treballar perquè realment el llop pugui conviure amb l'anyell, i la vaca i l'ossa puguin pasturar plegades. Fa unes setmanes, a partir d'un escrit meu rebia un missatge des de Catalunya: "Perdona, però per aquí anem curts d'ideals. I tu, com estàs?". Li vaig contestar amb dos emoticons de somriure: "Bastant alts". Ho havia suavitzat, en realitat penso que li hauria hagut de dir: "Molt alts!".

Si la utopia ens genera frustració, millor que no ens hi centrem massa. Però si ens impulsa: endavant!

Fem que la pantera pugui jeure amb el cabrit, i que puguin menjar junts el vedell i el lleó! I comencem en primera persona. Sergi, comença per tu que ja tens prou feina. 

Bona continuació de Quaresma!

Pintura: "Peaceable Kingdom", Edward Hicks (1834). National Gallery of Art, Washington DC. L'artista representa l'escena d'Isaïes 11, però en la llunyania també William Penn i Tamenend l'Afable en el tractat que van signar i que per a l'artista és un símbol de pau.

Perdre els papers

La setmana passada una persona em va faltar al respecte per telèfon. Va ser força inesperat perquè era per una cosa sense més importància. Vaig entendre que no era res personal, perquè tenim bona relació i a més va fer el mateix amb un altre monjo al cap de no res (i ell li va penjar la trucada). Ens veiem sovint per Tororo i vaig pensar que potser els següents dies es disculparia, però no va ser així.

Li vaig fer un correu per evitar cap malentès. Entre altres coses, li expressava com m'havia sentit en tractar-me d'aquella manera. Li deia que podem tenir opinions diferents i que això no és cap problema, però que no ens hauríem de faltar al respecte. Era un escrit amb desig de reconciliar-nos, i el va rebre bé: em va enviar una disculpa per whatsapp que em va semblar ben sincera.

Quan algú perd els papers, si em falta al respecte m'afecta. Però veig que la meva reacció no és també la de perdre els papers. Crec que és perquè penso que no m'he de posar a aquest nivell i m'he de mantenir serè. De fet, em sembla que penso que no vull fer el ridícul.

A vegades he pensat que quan una persona perd els papers perd també l'autoritat i a vegades fins la credibilitat.

Tanmateix, qui no té un all té una ceba. I tots tenim coses per millorar.

El nom d'Alweny

Els qui em coneixeu més ja podeu imaginar que, a l'hora de posar el nom d'Alweny pel programa de beques, devia intentar descobrir si aquest nom tenia algun significat. La recerca no va ser fàcil, però dues fonts van confirmar-ne l'origen.

Alweny és el nom que es posava a les nenes nascudes en temps de guerra. Em vaig quedar una mica de pedra en saber-ho, perquè és un nom a l'altre extrem de noms femenins bells com Mar, Pau o similars.

Però vaig pensar que, justament per aquesta raó, era un nom significatiu. És un nom que expressa una ferida: una nena nascuda en temps de guerra. Ara ja no hi ha guerra, però aquest nom s'ha perllongat en algunes famílies. I d'alguna manera expressa l'objectiu d'aquest programa: donar resposta i assistència a aquells infants i joves que d'una manera o altra tenen una ferida pel fet de no poder estudiar. En alguns casos és per la pobresa, però en altres s'hi sumen malformacions, situacions familiars molt complexes, etc. 

Les nenes com l'Alweny podrien quedar de manera natural fora del sistema a causa de la seva vulnerabilitat. I amb el programa de beques volem subvertir aquest fet i donar-los l'oportunitat de tenir un futur diferent.

Per tant, el nom Alweny pertany a la primera nena que vam becar. Però indica també el sentit d'aquest programa de beques que hem iniciat.

"L'escolta i la missió"

Darrerament em trobo que em demanen escrits o entrevistes en diverses publicacions o mitjans, i en altres casos m'ofereixen aquesta possibilitat. Sempre ho agraeixo (i tant!), però en algunes ocasions declino aquest oferiment. Em podria passar el dia escrivint articles per diversos mitjans, però no he vingut a l'Àfrica amb aquesta finalitat i em sembla que ho he de fer de manera molt mesurada. A l'hora d'escriure, prioritzo La Font de Greccio com un espai accessible als qui hi teniu interès. I, en el dia a dia, dono prioritat al seguiment dels projectes i a passar hores escoltant ugandesos que em venen a veure per compartir el que viuen.

Una excepció ha estat un article que em van demanar des de l'IEME (Instituto Español de Misiones Extranjeras) per a la seva revista "Misiones Extranjeras" n. 309, i que vaig titular "Escucha y misión". Hi parlo de la importància de l'actitud d'escolta per al missioner, i de fet és l'aproximació d'un monjo benedictí al fet missioner. Penso que hi ha reflexions que van més enllà de la vida dels missioners, i per això us comparteixo la versió catalana d'aquest article aquí.

Ja sé que és una mica llarg i probablement bastants no el llegireu. Però segurament alguns sí que el voldreu llegir, i per això us el comparteixo.

Bona Quaresma a tothom!

Foto: Olga Llorensí, al Llac Victòria 

La deessa Ocasió

Em meravella que la mitologia romana comptés amb una deessa de nom "Ocasió" o "Oportunitat".

Se la representa com una dona amb una cabellera per la part del davant i calba per darrere. Està sobre una superfície semblant a una roda, i amb ales als peus: per tant, en constant moviment. A menys que la cacis quan passa, en el moment just, se t'escola perquè no té cabells per la part del darrere per on la puguis agafar, i la roda i les ales la fan continuar sense aturar-se.

Quina imatge tan suggerent del que poden ser les oportunitats a la vida! Hi ha ocasions que, o bé les atrapes, o fugen i tal vegada no tornin. Ara bé, com saber quines són les ocasions que són úniques i quines no? Cal discerniment. I probablement valentia quan sembla que és el moment oportú.

Aprehendre la deessa Ocasió quan passa té els seus riscos, un es pot equivocar. Però no seria molt pitjor adonar-se en el futur que, quan ella va passar, no vam tenir l'audàcia d'encalçar-la fins a atrapar-la?