La significació de la pluja

Al llarg de la vida, m'he trobat donant diferent significació a la pluja en funció del context. Durant una colla d'anys, podia anomenar un dia de pluja com a "fa mal temps". Quan han vingut sequeres, hem desitjat la pluja com el sentinella espera el matí. 

I a l'Àfrica aquesta vivència ha tornat a canviar. Aquí es combinen les estacions plujoses i les seques (tot i que amb variacions a causa del canvi climàtic). Quan estem a l'estació de pluges com ara, sol ploure cada dia com a mínim durant una estona. A Tororo solia ploure a la tarda, i aquí Kampala ho sol fer al matí (o durant la nit). A vegades plou fort. 

A Tororo estàvem contents quan arribava l'estació de pluges per tots els avantatges que suposava per als camps. I específicament per a nosaltres, en relació a la granja de l'escola. Això sí, sempre que no plogués amb massa violència perquè podia afectar els camps. 

En canvi, ara a Kampala sempre que plou penso en la gent dels slums. És evident que és bo que plogui, però la gent que viu als slums està amuntegada al voltant del clavegueram obert. I quan plou gaire durant uns dies seguits, l'aigua de la claveguera entra a moltes cases amb el risc que això comporta per a la salut dels qui hi viuen. 

Sí, la pluja és bona. Però per als qui viuen als suburbis de la capital, plou sobre mullat. 

Qui anava a aturar aquella dona?

Recordeu aquella entrada que vaig fer uns mesos enrere sobre una dona que va començar a ballar davant l'altar durant la Missa? Doncs bé, fa dies en va passar una altra.

A la subparròquia (pel fet de ser encara subparròquia) fins ara els diumenges hem tingut rotació de capellans que venen de diferents llocs. Doncs bé, aquell dia el celebrant era un capellà que no té gaires pèls a la llengua. La dona de sempre va començar a ballar, ell estava assegut a la seva cadira i jo al seu costat. Ell es va aixecar i es va dirigir cap a la dona. Instintivament vaig témer: "Ai! Que ara la farà parar!". El capellà baixa l'escala del presbiteri, se li acosta... i comença a ballar també al seu costat!!! Després encara s'hi va afegir un altre. Bastanta gent, ben animada, es va posar dreta unint-se a la festa. 

El capellà estava molt motivat, i va animar la catequista a afegir-s'hi. Gràcies a Déu que va declinar la invitació. Em feia por que el següent convidat al ball seria jo, i vaig preferir no aixecar-me per no facilitar el gest. Sortosament la cançó es va acabar, i per tant també el ball. Però va ser un moment bonic de contemplar! 

Ara ja tenim de manera estable el capellà que han assignat com a rector de la parròquia quan aquesta subparròquia esdevingui parròquia. Això serà quan s'acabi de construir l'església. De moment, continuem a la capella que sempre queda plena en totes les Misses del diumenge i amb gent a fora. 

Per gràcia de Déu

En l'última entrada, us vaig agrair tota l'ajuda que fa possible que ara tirem endavant aquest nou programa per als nens i nenes dels slums. I alguns, en públic o en privat, vau subratllar el meu paper perquè això sigui així. Penso que és oportú compartir quina és la meva vivència en tot això.

Sense negar el que és evident, és a dir el meu paper, internament sempre penso que és per gràcia de Déu. Què vull dir? Doncs que soc conscient de la nostra fragilitat, i de la meva en particular, sobretot després dels problemes de salut de fa dos anys. Tot i que foren provocats per mala praxi mèdica, tinc clar que estem sempre en mans d'un Altre i que seria un disbarat pensar que som qui sap què. Per tant, tot això ho visc amb un gran agraïment a Déu, sabent que portem aquest tresor en gerres de terrissa.

Tampoc mai no penso que sigui generós amb ells. És a dir, no crec que es tracti d'un mèrit allò que faig, sinó d'un deure. A la web d'El gra de mostassa hi tenim algunes cites. Una d'elles és d'un sant molt benedictí, Sant Gregori el Gran: "Si donem el necessari als que no tenen, no fem més que donar-los el que és seu". Això és així. Ells són tan mereixedors com qualsevol de nosaltres de tot allò més bàsic que mereixem com a éssers humans. Per tant, allò que fem és restituir-los la dignitat que els toca.

Espero que us agradi la foto que he posat, la trobo deliciosa! És la d'una nena d'aquest programa mentre dissabte li provàvem les sabatetes. Estava feliç! Un altre nen ens deia que trobava que les sabatetes eren massa petites, però la realitat és que no n'havia portat mai i per això no hi estava habituat. Als suburbis hi ha nens que van descalços per aquells carrerons amb la terra contaminada per les aigües fecals, o bé porten crocs o xancletes. El sol fet de calçar sabates per a ells és una novetat!

(Ahir a l'hora de sopar es van sentir molts trets. Pel so a mi em semblava un castell de focs, però els nois van dir que eren bales. Si en sé alguna cosa, ho diré als comentaris. Nosaltres vivim en una zona tranquil·la).

Promoció 2026 St. Henry's

Els programes que tirem endavant des d'El gra de mostassa són gràcies a esdeveniments com aquest o a donatius de tantes persones generoses. Avui us presento aquests 21 infants dels suburbis (12 nenes i 9 nens) que a partir d'aquesta setmana vinent podran anar a escola. Això serà un canvi important en les seves vides. Penseu que estem parlant de realitats extremes, on massa sovint a la pobresa s'hi afegeixen abandonaments, assassinats i tota mena de penalitats. A partir d'ara, podran anar a escola i fer un bon àpat al dia, una mica lluny d'aquest ambient dels slums. 

Aquí teniu una foto que ens van fer a en Thomas i a mi a Bagamoyo (Tanzània) en el punt on van arribar els missioners per rescatar els esclaus abans de ser venuts. Era a tocar de la platja de l'Oceà Índic, on van plantar una gran creu perquè altres missioners que arribaven per mar els poguessin localitzar. Vaig pensar que aquest programa amb els nens dels slums no és tan diferent: se'ls està rescatant de situacions molt perilloses. Però la foto és incompleta: en aquesta foto hi hauríeu de ser tots els qui ens ajudeu a fer-ho possible. Sou tots els donants d'aquest programa més tots els donants d'El gra de mostassa, perquè al mateix temps que bequem aquests infants estem fent millores a l'escola on aniran. En aquesta foto hi hauríeu de ser tots!

Veureu que els infants són molt petits. Va ser una opció que es va prendre des de la Junta per aquest primer any, de manera que puguem seguir tot el seu procés educatiu. 

Moltes moltes moltes gràcies a tots els qui hi sou!!! 

De retorn a Uganda

Els dies tornant de Tanzània han estat bojos (i encara me'n queden uns quants). Sabia que seria així, però a més vaig agafar un constipat que ho va fer tot més cansat. Aquí Uganda s'està preparant l'inici de curs, i principalment per això vam anar uns dies a Tororo per gestions en relació a les escoles (pagament de quotes, compra de material i altres). 

I ara tornem a ser a Kampala. Ja som 4 de comunitat! Hem tingut dues incorporacions (que he pogut seleccionar dels 15 candidats que hem tingut fins ara). I a la casa des d'avui serem 7 vivint-hi, i el número previsiblement s'incrementarà perquè veig que el Programa Aixeca't clarament interessa. No va ser una invenció sorgida del no-res, sinó el resultat d'observar la realitat ugandesa durant uns anys. Crec que aviat a la "House of the Good Samaritan" serem entre 10 i 15 persones. 

Aquests dies estem focalitzats en fer possible el començament de curs per als 21 nens i nenes dels suburbis. Hem de preveure molts detalls. El vídeo que us he posat aquí baix és del dia que vam anar al mig de la ciutat a comprar les sabatetes que hauran de portar: una bogeria. No sé si podreu apreciar la imatge d'un carrer que fa pujada i que es veu de lluny, pleníssim a vessar de gent i vehicles per totes bandes. Caminàvem (com la majoria) pel mig del carrer envoltats de motos, cotxes i camions que miraven de fer-se pas. Com que un noi portava les sabates amb un sac al cap i anava al davant, l'havíem d'anar seguint per on anés (i anava ràpid i es va equivocar vàries vegades). Al final els vaig perdre, i em vaig situar en un punt més elevat esperant que "algun dia" tornarien enrere per veure on m'havia quedat encallat.

Tinc moltes moltes idees en relació a l'escola. Però ara el més important és que comencin. Els convocarem per provar les sabatetes (qualsevol cosa així als slums és complexa, però gràcies a Déu som un equip), i mirarem de comprar tota la resta de material que ens toca a nosaltres.

Espero que d'aquí uns deu dies puguem reprendre una certa normalitat. 

El P. Daniel

Això no és una biografia ni un retrat seriós. Simplement un compartir entranyable d'alguns records de l'estimat P. Daniel que va morir dimecres.

El primer record que en tinc és de quan jo era un escolà de 10 anys. Els escolans grans marxaven de viatge a Àustria, Hongria i Alemanya, i ens quedàvem els petits substituint-los amb el cant a la Basílica. El P. Daniel havia de fer les funcions del P. Ireneu aquells dies. Però el mateix dia de marxar, el P. Daniel es va posar de porter al poliesportiu de l'Escolania, i al moment d'intentar parar un gol va caure malament i es va fer una fractura que el va deixar unes setmanes impossibilitat... Però no deixa de ser un signe de la seva senzillesa i proximitat que va conservar tota la vida!

Quan érem escolans, ens agradava sentir-lo fer l'assaig de cants amb la gent abans de la Missa Conventual. I rèiem quan, amb la seva bonica veu de baix, en fer alguna nota alta se li escapava algun gall (érem nens!). Però val a dir que feia l'assaig amb gust i bé!

Ja essent monjo un servidor, un dia em va demanar de repassar unes pàgines que havia escrit com a projecte de llibre. Pensava en com un avi explicaria la fe als seus nets servint-se de textos evangèlics: la sensibilitat pastoral per transmetre la fe de manera propera i entenedora.

Vaig compartir amb ell els anys d'hostatgeria. Era servicial i donava un bon to al menjador dels hostes. Quan li vaig comunicar que anava a l'Àfrica, em va dir amb el seu to cordial i desenfadat: "Tu, a l'Àfrica? No aguantaràs pas!". I tenia raó: no tinc el perfil que s'esperaria d'un missioner. Ell coneixia bé aquest món a través d'un seu cosí missioner molts anys a Ruanda.

El recordaré com algú molt entranyable, una bona persona, i que es feia estimar com expressa la foto que adjunto. Descansa en Pau, Pare Daniel!! Allà et trobaràs amb el P. Cebrià i tants altres que ens han precedit. Una gran abraçada.

Lulalum

Aquest proper diumenge, el grup musical Lulalum farà un concert a benefici dels projectes d'El gra de mostassa. Es tracta d'un grup femení que canta a cappella i, a més de fer bona música, l'executen amb molt sentit de l'humor. 

El concert serà a les 12h d'aquest diumenge 1 de febrer a la sala d'actes de La Barretina Vermella, de Malgrat de Mar. En lloc de cobrar entrada, han posat taquilla inversa de manera que l'espectador ho esculli lliurement.

També han obert una Fila 0, amb els detalls que apareixen en la imatge que adjunto.

Gràcies a La Barretina per facilitar aquest concert solidari, i moltíssimes gràcies al grup Lulalum per aquesta iniciativa!!! 

Si en podeu fer difusió, millor que millor. Gràcies!

Ndanda: més enllà del normal

El darrer monestir que volíem visitar és Ndanda Abbey, relativament a prop de l'Oceà Índic i de Moçambic. Un lloc on fa molta calor, però impressionant pel número i volum dels projectes que duen a terme. Mai no m'havia trobat un monestir que fabriquin el seu propi asfalt i facin les seves pròpies carreteres en l'àmbit del monestir! Hi ha tallers de tota mena: un taller de marbre per fer estàtues i mobiliari eclesiàstic, una gran sastreria, una gran impremta on publiquen els seus llibres i altres encàrrecs, una gran fusteria (ja no poso més la paraula "gran" però la podeu afegir vosaltres mateixos), granja amb molts porcs i vaques i altres animals, una fàbrica embotelladora d'aigua que extreuen en un bosc del monestir i que es ven a diversos indrets de Tanzània, producció de salsitxes amb molt bones vendes en diferents llocs, un hospital de referència a tota la regió on fan tota mena de proves i amb la presència de molts especialistes, 4 escoles (una d'infantil i primària, una de secundària a Ndanda i una altra a la capital Dodoma, una escola d'oficis a Ndanda on ofereixen molts oficis amb bona maquinària), taller de construcció, taller mecànic, planta d'electricitat on combinen l'energia solar i una gran generador quan convé, un alberg per a la gent que va a l'hospital, molts lloguers en el poblat, un petit supermercat... i segur que em deixo coses!

Tot això és producte de l'empenta majúscula dels fundadors alemanys (encara hi queden tres monjos alemanys, ja ancians), però també els africans que ho han sabut continuar i ho estan fent créixer de manera espectacular! Actualment són uns 90 monjos i uns 600 treballadors.

A nivell personal, aquests dies m'ha resultat molt estimulant poder comprovar que algunes intuïcions que tinc en relació a la vida monàstica africana, aquí les estan aplicant de manera molt reeixida des de fa temps. I això em confirma en el camí que segueixo en diferents aspectes perquè aquesta vida monàstica estigui adaptada a la realitat africana.

El mestre de novicis em va oferir fer una sessió llarga amb els candidats i novicis que tenen, i tots vam poder fer-nos moltes preguntes. M'agrada molt com enfoca la formació, i penso que d'alguna manera el contacte continuarà. 

I aquí acabem el nostre periple per monestirs benedictins de Tanzània.

Fotos per ordre: Església del monestir (que és també parròquia) / lloc on es fa l'asfalt / altar del taller de marbre que un dia hauria d'anar a Tororo / granja de porcs / impremta / productes de la fusteria / escola de secundària / hospital / lloc on extreuen l'aigua / planta embotelladora de l'Abbey Springs / monestir.

Planificació

És bonic anar observant elements de la vida de cada dia dels monestirs que et fan pensar en la pertinença benedictina. Com a botó de mostra, us poso aquesta foto de la sortida dels monjos de Mvimwa per anar a dinar en acabar la pregària: en silenci i ordenats segons l'entrada al monestir. Són detalls, però que tots sumats creen un ambient propici per trobar allò que hem vingut a cercar en la vida monàstica.

Ara bé, estem a l'Àfrica on la improvisació és un factor molt habitual. I us puc dir que, després de l'experiència de deixar-me portar durant aquestes setmanes a nivell de planificació, si hagués de tornar ara intervindria molt més en la preparació tot lligant diversos aspectes.

Sobretot pel que fa als transports, hi han hagut moments una mica surrealistes. Com per exemple quan ens va tocar fer un viatge llarguíssim en un autobús absolutament ple per tot arreu, amb el corredor central ocupat i literalment comprimits per totes bandes. La baca del vehicle també anava carregada amb molts paquets, i el vehicle en certes zones muntanyoses s'anava balancejant d'una banda a l'altra... En arribar a destinació, vam comprovar que el nostre autobús era el pitjor amb diferència respecte tots els altres. Si haguéssim agafat aquest "Super Feo" hauríem anat molt millor tot i el nom!

Un altre moment curiós va ser quan vam perdre un avió amb un Abat (ens tornaran els diners), i vam haver de travessar amb cotxe mig Tanzània fins a la capital Dodoma (recorrent 200 quilòmetres de més per un error del conductor). Aquell dia quasi no vam menjar (i dormir poc), i a les 3.30 del matí ens aixecàvem per agafar un tren que ens portaria fins a Dar es Salaam. 

Tot i això, les carreteres en general són molt millors que les ugandeses. La impressió del país és que és més desenvolupat i, tot i intuir pobresa en algunes zones, no perceps la misèria que massa gent viu a Uganda.

Els esclaus de Bagamoyo

Bagamoyo és una població al nord de Dar es Salaam. L'etimologia del seu nom són dues paraules en suahili que signifiquen "deixa el teu cor". Alguns diuen que és perquè aquí arribaven els portants d'ivori des de terres llunyanes, i aquí podien deixar la càrrega que duien treballosament. Altres sostenen que és perquè els esclaus aquí s'havien d'acomiadar del seu país abans de ser venuts o traslladats a Zanzíbar per ser venuts allà, i a Bagamoyo havien de deixar el seu cor. Ambdues possibilitats són certes, perquè aquesta era la realitat.

En planejar l'estada a Tanzània, desitjava poder visitar algun lloc relacionat amb l'esclavitud. I ho volia també per en Thomas, ja recordareu el meu interès perquè adquireixin coneixements més enllà del fet religiós. I això va ser possible ahir, en aquesta visita tan interessant a Bagamoyo.

El que no m'esperava és la història d'aquest lloc! Uns missioners francesos es van assabentar que els àrabs capturaven habitants d'aquell país i els venien com a esclaus. Van anar fins a Bagamoyo, i diuen aquesta va ser l'arribada dels primers missioners a l'Àfrica Oriental! Van començar a comprar molts esclaus i a alliberar-los. Van fundar la missió anomenada Christian Freedom Village on els antics esclaus estaven protegits i podien empoderar-se. Van fundar escoles, els van ensenyar oficis... La darrera esclava alliberada va morir els anys 70 del segle XX.

Més tard, van deixar de comprar-ne perquè es van adonar que podien fomentar la continuïtat del mercat d'esclaus si seguien comprant-ne. I van trobar altres estratègies. Com uns nous Francesc d'Assís, van establir relació positiva amb el Sultà de Zanzíbar, que els va acabar facilitant les terres que necessitaven a Bagamoyo en veient la seva obra social. 

Avui els missioners encara hi són, així com unes monges des de fa moltes dècades. Vam poder parlar amb un d'ells, el Father Joseph, abans de visitar el museu molt ben documentat. Ara ens fem creus de com va ser possible l'esclavitud d'éssers humans durant tants segles. Però ens convé identificar les esclavituds modernes per combatre-les amb el mateix esperit.

Sala na Kazi

"Sala na Kazi" són les paraules "Ora et Labora" en suahili. Les han marcat sobre pedra en un indret proper a l'escola d'oficis de Mvimwa, on han anat clavant uns rètols a terra amb valors benedictins.

Aquestes paraules expressen bé el que hem vingut a fer a Tanzània aquestes setmanes: descobrir com apliquen de manera pràctica l'Ora et Labora en la seva cultura africana. Els faig moltes preguntes sobre la vida de cada dia, amb especial interès en la formació: quin ús fan els joves monjos dels mòbils, quan poden anar a casa dels pares, si reben alguns diners per poder comprar coses necessàries o com se'ls proveeix del que els convingui. Després, tot ho analitzem amb en Thomas. Cada casa és un món, i per això és tan enriquidor escoltar-los: per mirar d'aprendre què és positiu i què és millor evitar.

Va ser deliciosa la conversa amb el fundador de Mvimwa, el Br Gualbert, als seus 95 anys i amb el cap clar. Un home humil a l'hora de parlar dels seus temps i d'analitzar el present amb molt de respecte pel seu successor. Durant la conversa anava repetint com un mantra en diverses ocasions la paraula llatina "Fiat" ("Faci's") com una actitud de vida cristiana imitant Jesús i Maria. Ell va ser monjo de Hanga, monestir iniciador dels "African Benedictines" on quasi tots els monjos eren africans. En aquell moment que els alemanys no veien que els africans entressin a la seva comunitat, un abat alemany va voler iniciar la fundació d'un monestir enterament africà (és a dir, per als africans) perquè creia possible la vida monàstica africana. D'aquest monestir de Hanga en sortiria anys més tard el de Mvimwa, on hem estat aquests dies. En acabar, li vaig dir que Déu ja l'havia beneït molt durant aquests anys, però que li desitjava més benediccions fins al final dels seus dies. Ell, ben agraït, em va dir que l'havia ajudat a recordar moltes coses i em va besar la mà. Ens vam fer una bona abraçada. 

Una dada: a Mvimwa són més de 100 monjos.

Avui volem cap a Dar es Salaam acompanyats del P. Abat que també hi ha d'anar. Fins ara hem visitat cinc comunitats, cadascuna amb la seva idiosincràsia. Ens en queda una, però abans estarem dos dies a Dar es Salaam.

A Uganda avui hi ha eleccions. I han tornat a tallar l'internet a tot el país, com va passar fa 5 anys. 

Els indis a Tanzània

A l'est de Tanzània hi trobem l'Oceà Índic, i per tant és un país que queda relativament a prop de l'Índia (si es compara amb nosaltres europeus, que ens queda molt lluny). La presència dels indis a Tanzània ve de molt lluny, i són coneguts per moure's exitosament en l'àmbit dels negocis. A Uganda també es dediquen a fer negoci, i en general tenen un nivell adquisitiu força o molt més alt que els ugandesos. Bastants ugandesos treballen per a ells, però es queixen que els troben molt rudes (els ugandesos en general tenen un caràcter molt agradable). Em diuen que aquí Tanzània també es queixen del mateix, però aquí hi ha indis que hi viuen per altres raons.

A Dar es Salaam vam visitar una parròquia portada per missioners indis. Fa pensar: anys enrere, molts missioners anaven a l'Índia, i ara és l'Índia qui envia missioners a molts països. Ens van rebre a casa seva, i em van fer molt bona impressió. Pel que em va explicar un monjo de Tanzània, la gent els aprecia molt perquè són molt propers i estan molt compromesos en ajudar la gent.

Tenen una església que, tot i estar en obres, és espectacular: entre altres, amb un cimbori de vidre preciós representant l'Esperit Sant. 

És interessant constatar com la valoració i prestigi d'un país pot variar de manera remarcable depenent del lloc d'on es miri. En el cas dels indis, penso que és ben bé així.

A tot arreu es veuen el que ells anomenen els "bajaj": uns vehicles de tres rodes que són un transport barat i senzill que va provenir justament de la influència índia.

Peramiho

Se'm fa molt difícil resumir aquests dies. A Uwemba, on vam arribar després de creuar el parc nacional, vam fer-hi nit i visitar el monestir on hi ha una comunitat de sis monjos. Ens van acollir la mar de bé. I l'endemà vam continuar fins a Peramiho.

A Peramiho ha estat una passada: molt de material per reflexionar. Amb la meva inquietud periodística, he preguntat molt. A vegades les mateixes preguntes a diferents monjos. T'adones que la realitat, a tot arreu, és complexa (o com a mínim polièdrica). 

Personalment m'ha semblat especialment interessant observar el procés històric des que els alemanys van fundar aquest gran monestir a finals del segle XIX fins que el van anar deixant en mans dels africans aquestes darreres dècades. Fa pensar el fet que els alemanys no volgueren durant molts anys que els africans entressin com a monjos. Tot s'ha de situar en el seu context històric, i mirar de comprendre'n les raons. El monestir-edifici a nivell estructural s'assembla a altres monestirs centreeuropeus. Els projectes que tenen són impressionants i nombrosos. Només per posar un exemple: l'hospital principal de la regió, amb 400 treballadors! La presència de les monges benedictines de Tutzing es percep a molts projectes i és molt significativa (van arribar només tres anys després que els monjos).

M'ha estimulat que m'expliquessin tot el procés que els africans han viscut una vegada els alemanys han anat marxant (o morint). I he pensat que Déu a vegades se les enginya per, malgrat els nostres viaranys, mostrar la seva Providència. 

Abans de la nostra arribada, algú va explicar a l'Abat que soc músic. I, un cop aquí, em va demanar que fes classe als joves músics de la casa. El que té ser antic escolà (perquè no m'he dedicat a la música, però mai he deixat de fer-ne). Ha anat molt bé. Aquí teniu la foto d'un d'ells, que realment té talent per la música i la porta a dintre. Espero que algun dia pugui estudiar-ne! Al final de les Vespres hem tocat ell el violí i un servidor l'orgue, i hem xalat de debò!

Una sorpresa inesperada: a la llibreria del monestir, la versió en anglès d'aquell preciós llibre de les monges de Sant Benet, de la Gna. Regina Goberna i la Mare Montserrat Viñas!! N'he enviat una foto a la Mare Abadessa de Sant Benet, i n'he comprat un exemplar a 1,73€. Ja li he dit a la Maria del Mar que no crec que es facin riques amb aquests royalties, però el llibre ha arribat a Tanzània!!! A partir d'ara formarà part de la nostra encara petitíssima biblioteca de Kampala. 

Avui, si Déu vol, farem nit a Mbeya on hi ha una altra comunitat (si el bus atrotinat aconsegueix arribar). I demà ens vindran a recollir per portar-nos a la següent destinació: el monestir de Mvimwa, prop del Congo, on comptem passar uns quants dies.

Això és Àfrica! (2)

Ahir vam fer un viatge molt llarg des de Dar es Salaam a Uwemba. Estava espantat perquè em van dir que creuaríem amb cotxe el parc nacional de Mikumi, i que podríem veure elefants, lleons i molts altres animals salvatges. No he recomanat mai a ningú fer un safari si no s'anava amb professionals (empreses que en saben i, a més del guia-conductor, van acompanyats d'un rànger), però en aquest cas era necessari per arribar al monestir.

Al final només vam veure zebres, girafes i molts cérvols. Durant una llarga estona, enmig d'una natura esponerosa, vam vorejar la riba d'un gran riu. Hi havia moltes acàcies, i el que més em va encantar: baobabs!!! Els qui heu llegit "El petit príncep" entendreu la meva il·lusió. 

Estic refent el calendari d'aquests dies veient les distàncies siderals dins el país. Potser d'aquí uns dies ens toca agafar un avió (o avioneta?) per tornar des de Mvimwa (a tocar del Congo) fins a Dar es Salaam (a la costa de l'Oceà Índic). No me'n deleixo, però és el que ens estan recomanant i el més lògic pels dies que tenim.

Això és Àfrica!

Ja som a Tanzània! Fa setmanes vaig enviar una proposta d'itinerari al monjo que ens acull a Dar es Salaam. Em va fer una contraproposta ben interessant: acompanyar-nos ell mateix amb cotxe fins a Peramiho. Vam modificar, doncs, l'itinerari. La idea era marxar demà diumenge.

Però ahir, al cap de ben poc d'arribar, va proposar marxar dilluns. Vol que demà assistim a tres Misses de la parròquia que porten, haha! I després ha dit que farem nit pel camí, perquè la distància és de 13 hores amb cotxe. Resultat: en lloc d'arribar el dia 4 al monestir de Peramiho, hi farem cap el dia 6. 

M'he sorprès a mi mateix no fent-me'n cap problema (tot i que les dates estaven lligades amb cada lloc). És com viuen ells, i crec que és millor que ens hi adaptem en aquestes tres setmanes de visita. Anirem improvisant sobre la marxa (això ho estic dient jo??!!). Ric de mi mateix. 

Fa molta calor, i ens han rebut a la casa de la comunitat (molt maca, per cert). És una casa que depèn del monestir de Mvimwa que també visitarem. Hi viuen 3 monjos i estan absolutament abocats a la pastoral de la parròquia. M'han posat a l'habitació abacial (perquè l'abat ve molt poques vegades al llarg de l'any), i no m'he queixat pas haha! Gràcies per l'acollida!!

Penso que seran setmanes molt interessants, i per en Thomas serà un aprenentatge brutal per poder veure altres formes de vida monàstica. 

PD: la xarxa social X (Twitter) està prohibida a Tanzània. He intentat entrar-hi per penjar l'enllaç d'aquesta entrada, i aleshores me n'he assabentat.