Quan hi ha persones que es donen massa importància

- Com és que hi ha persones que es donen molta importància a elles mateixes? - preguntà el deixeble.

- Bé, potser és que volen ser estimades - respongué el mestre. O que tenen un dèficit d’afecte, o una autoestima no prou alta.

Continuà el deixeble:

- Quan veig algú que ho fa, em treu de polleguera. Penso que fa el ridícul.

I conclogué el mestre:

- Un consell: mira de no enfadar-t’hi, no hi guanyaràs res. Et pots preguntar per què t’altera, potser n’obtindràs alguna resposta interessant. Vetlla per no caure-hi tu. I sobretot, intenta mirar aquestes persones amb ulls de mare: una mirada entranyable, de comprensió. No serà una mirada que negui la realitat, però estarà transfigurada per l’amor. 

I el deixeble marxà, conscient que tenia deures per fer.

M'ajudeu a trobar un nom?

Ja fa temps que alguns amics em van recomanar de fer una associació per canalitzar tots els projectes que estic impulsant a Uganda amb la vostra ajuda. M'hi vaig resistir, sentia una certa al·lèrgia per burocratitzar o estructurar massa el que està funcionant molt bé. Però després de donar-hi voltes, deixar-ho reposar, consultar-ho, tornar-ho a deixar reposar i tornar-hi a donar voltes... em vaig decidir! Crec que serà beneficiós a diferents nivells.

Cal trobar un nom per l'associació, i vaig bastant perdut. Només se m'acudeixen algunes idees:

- no hauria de tenir el nom d'un lloc concret, sinó expressar el sentit del que estem fent

- un dels objectius principals dels projectes és empoderar la gent, donar les eines perquè ells mateixos puguin tirar endavant

- respon a la idea que tots som una família humana i al concepte de fraternitat universal

- m'agrada la idea que és una solidaritat directa, els donatius arriben directament a persones que ho necessiten (no van a parar a estructures o similars)

- és una solidaritat amb rostre, persones ajudant persones

No sabria què més dir-vos. Ja heu llegit molt del que estem fent. Podríem fer pluja d'idees, si us plau? Podríeu dir-me les primeres idees o paraules que se us acudeixin? Podeu fer llista? I no us hi penseu molt, aneu compartint paraules que se us acudeixin. A veure si així de mica en mica apareix un nom!!

Moltes gràcies des d'ara!!!

La foto que he penjat és probablement la meva preferida, expressa moltes coses: una mà blanca i una mà negra agermanades, però la blanca no està a un nivell superior de la negra. La blanca porta un anell de compromís amb la causa. Quantes coses es poden dir amb una imatge! (però Mans Unides ja existeix, no diguem ni mans ni unides...).

I estic content de penjar aquesta entrada el dia de St Francesc, un sant que m'ha acompanyat ara ja fa 25 anys.

Cuina de biogàs

Aquí teniu les fotos de la cuina de biogàs que s’ha instal·lat al monestir (foto superior), i la construcció externa que es va fer amb aquesta finalitat (foto inferior). Fa temps em van enviar el projecte, i la veritat és que havia quedat en un calaix perquè hi havia altres prioritats. Però una persona em va enviar un missatge que volia fer alguna cosa per la comunitat, per l’espai que tinguéssim pitjor (i també patia per com devia menjar jo)…per tant, vaig rescatar aquest projecte del calaix!

La cuina de llenya encara la tenim i es fa servir per segons quines coses. Però estan molt agraïts per la cuina de biogàs perquè serà molt útil en el dia a dia, i a més a més, representarà un estalvi a la llarga. 

També, gràcies a la congregació, darrerament han instal·lat unes plaques solars que abastiran l’electricitat del monestir. I això serà un gran què, perquè de tant en tant falla l’electricitat. Esperem que serà operatiu d’aquí uns mesos. 

Aquests dies, en el capítol general de la congregació, vaig poder constatar que una de les prioritats de la congregació a nivell de projectes és potenciar les energies renovables. Moltes comunitats ho estan aplicant, i algunes de manera admirable. En recordo una que fins i tot van dir que tenien més beneficis amb l’electricitat que produïen els fems de les vaques que amb la venda de llet de les mateixes vaques!

Traductor simultani

Bé, ja he acabat la tasca de traductor al Capítol General. La Pilar ho va encertar quan parlava de desgast dels traductors simultanis. Cada vespre, després d'haver passat hores traduint, acabava esgotat mentalment. És que no et pots distreure ni 5 segons!

Però ha resultat molt interessant per tot el que he pogut aprendre: tantes històries de solidaritat, reptes i desafiaments, història i perspectives de futur de cada comunitat, il·lusions de la congregació... ha estat molt bé! Experiències de la Xina, de Cuba, de Veneçuela, Corea del Sud, Índia i molts altres països.

I la meva autoestima com a traductor ha pujat com l'escuma, perquè m'han felicitat molts participants. La veritat és que em feia respecte, perquè ni el castellà ni l'anglès són llengües maternes per a mi. Però jo mateix veia que les traduïa amb rapidesa i m'hi movia còmodament. Qui m'ho havia de dir!

Aquests dies he menjat força més de l'habitual. Hi havia embotit, formatge... aliments que no solem veure a Uganda perquè no els tenen o bé són massa cars. Als participants de Cuba i Veneçuela els ha passat el mateix que a mi, perquè també viuen en contextos de pobresa. 

En relació a Uganda, potser el millor d'aquests dies ha estat saber que (tot i no ser-hi un servidor) els projectes continuaven endavant: els alumnes anant a col·laborar a la granja de l'escola, els pagaments de microcrèdits... No va ser així quan vaig agafar el Covid, i tot va quedar aturat. Per tant, vol dir que anem fent passos cap a l'empoderament!

Els refugiats a Münsterschwarzach

He pogut tenir una conversa deliciosa amb l’abat de Münsterschwarzach. És el monestir alemany on viu l’Anselm Grün, l’autor que ha venut milions de llibres arreu del món. Però m’interessava parlar amb l’abat de la seva acollida de refugiats de Síria, Afganistan, Iran, Iraq...

Em diu que es van trobar que anaven pregant, pregant, pregant... i van dir: “potser que fem alguna cosa, no?”. I així va començar l’acollida als refugiats. Ho han fet de manera molt seriosa, i superant tots els entrebancs a nivell oficial. 

Quan arriben, els donen algunes tasques de voluntariat en el monestir. Però intenten que puguin integrar-se en la societat: els ajuden a aconseguir una feina, un pis... Fan d’intermediaris perquè això ajuda molt. En solen tenir sempre uns 15-20. Quan ja poden emprendre el vol, en reben de nous. Des del principi, calcula que n’han acollit uns 200. M’explicava el bé que aquesta experiència ha fet a l’entorn del monestir i als mateixos monjos. 

M’ha preguntat per la meva feina a Tororo, i ha valorat molt el projecte dels microcrèdits. De fet, hem coincidit que tots estem treballant pel mateix, i que la inspiració és senzillament l’Evangeli.

M’ha convidat a visitar-los, però li he dit que així que s’acabi el Capítol General he de tornar de seguida a Tororo.

Els pous del Togo

Aquests dies cada comunitat ha de presentar un informe sobre la situació del seu monestir. Tots podem llegir prèviament el seu informe escrit, i aleshores es convida el superior i un delegat de la comunitat a ser entrevistats davant de tots. És molt interessant!

La comunitat del Togo ens va parlar de les dificultats econòmiques que tenen, i de com lluiten per tirar endavant enmig d'aquests reptes que no són pas petits. Després, hi va haver una intervenció d'un monjo d'un altre país que els coneix subratllant que, tan cert és que van justos econòmicament com que han fet possible que es construïssin una trentena (!) de pous d'aigua potable per als veïns de la regió. 

Us ho imagineu? Aquests monjos, en lloc de preocupar-se només d'ells, han acceptat una situació de molta més senzillesa si això permet que la gent del seu voltant també puguin millorar les seves condicions de vida. 

Aquesta gent ha escoltat l'Evangeli i l'ha posat en pràctica. És possible viure la fraternitat. Quants bons exemples que estic sentint aquests dies! 

Al Capítol General

La congregació benedictina missionera de Sankt Ottilien té una reunió de tots els superiors i delegats de les comunitats una vegada cada quatre anys. Enguany, feia sis anys que no es podien trobar a causa de la pandèmia. I, com que ve gent de continents diferents, necessiten traductors. Ja fa setmanes van demanar al Prior de Tororo si jo hi podria anar de traductor d’anglès - castellà i castellà - anglès perquè els costava trobar-ne dintre la congregació. Quan el Prior m’ho va preguntar amb ganes que digués que sí, li vaig preguntar qui pagava el vol i l’estada, i em va dir que la congregació. Per tant, vaig acceptar. I ara estic a Sankt Ottilien, a Baviera - Alemanya durant uns dies.

Per ser-vos ben sincer, em venia una mica gros. Només de pensar que podria menjar a l’avió ja em feia il·lusió. I per això se’m fa carregós pensar en la readaptació en la tornada a l’Àfrica: el menjar, estar pendent que no et piquin els mosquits de la malària, etc. Evidentment em tornaré a adaptar, sí o sí, però sé que les comoditats i menjar d’aquests dies a Europa no m’ho posaran fàcil. 

Tot i així, segur que pot ser una experiència més que interessant poder escoltar superiors de tants països on aquesta congregació està compromesa per viure l’Evangeli i ajudar la gent com a dues realitats intrínsecament unides (no es pot viure l’Evangeli i passar de les necessitats de la gent). Quins són els reptes que tenen? Quines dificultats? Quines prioritats? Com dialoguen persones de cultures tan diferents? Intentaré treure’n el màxim profit. 

Aparte de poder petar la charla con personas de culturas muy variadas, espero que me ne saldré bien en la traducción simultánea. Pero mejor no decir trigo hasta que no esté en el saco y bien ligado. Y si me equivoco alguna vez, que recuerden que quien no tiene un ajo tiene una cebolla. Ya os contaré!

Fotos: el dia després d’arribar ens van portar a fer una excursió al Tirol austríac, per compartir un dia en el monestir de Sankt Georgenberg. Tot i el paisatge tan bonic i que la visita va ser molt interessant, després de viure dos anys entre els pobres sincerament em sentia desubicat.