Estic al tren. Un noi està posant vídeos humorístics de la tele a tot volum en el seu mòbil. Sento vergonya aliena.
Alguns simplement pensen en passar-ho bé ells.
Altres pensen en no molestar els altres.
Alguns, quan l'ascensor del metro és ple, no miren si s'acosta algú més.
Altres premen el botó d'espera perquè les portes no es tanquin fins que hi siguem tots.
Alguns, davant del més mínim contratemps al bus, es queixen i donen la culpa a algú.
Altres tenen paciència.
Alguns demanen perdó quan han fet un cop involuntari algú.
Altres no se sap ni si se n'han adonat, de tan ocupats que estan en les seves coses.
Alguns (jo diria que molts) cedeixen els seients a les persones grans.
Altres no les veuen.
I tots, penso, som tant els "alguns" com els "altres". Depèn de les vegades.
I val la pena tenir-ho present. Perquè cada dia tinguem més en compte els qui ens envolten.
Per més anònims que siguin.
Crec que es important saber mirar al nostre voltant i veure que hi ha persones com nosaltres , que no estem sols, i entendre que els tenim de respectar, ja que tenir respecte és el sentiment que porta a reconèixer els drets
ResponEliminadels altres.
Es cert que en moments i circumstancies....podem passar de ser "alguns" per saltar cap als "altres" o viceversa. Tinc de segur que ....amb freqüència projectem la nostra pròpia violència, en els altres; A vegades sense essent conscients ,ja que violència en poden nomenar a qualsevol comportament o situació verbal, emocional, física, que ens domina i deshumanitza.
He constatat que si en alguna situació ...... projectes un somriure (a vegades costa),reps un somriure..i si en la manera de fer.. desprens tranquil.tat,o es respectuosa...segur que en algun moment canvia la manera de fer d'algú que ho ha palpat...segur.......Com dius tu Sergi,val la pena tenir-ho present.
.
Ja tens raó. Jo també formo part de tots dos grups. Em fa gràcia això que dius dels "anònims". Sovint, els mitjans de comunicació ens parlen de persones que denominen "anònimes". Jo crec que no són anònimes: totes tenen nom i història pròpies. Som nosaltres que no els coneixem. En el cas dels mitjans és que, a més, no solen ni veure-les ni mirar-les. I, com molt bé dius, de vegades nosaltres tampoc. Bona setmana que comença!
ResponEliminaFa uns dies ..ens varem trobar amb un amic en una cafeteria ,per fer un most, i per poder tenir un canvi d’impressions........ impossible!!!!sense que la nostra conversa es fes publica de tant alt que teníem de parlar...vaig adonar-me’n de que passaríem de ser unes persones anònimes, a ser presents en moltes oïdes .
ResponEliminaMe’n vaig adonar i li vaig comentar....quant de soroll oi ?? vaig pensar son les meves orelles més sensibles als sons ? NO,segur que no !!sabem que no estem sols,que altres orelles reben tortures com la nostra.
Una cafeteria tranquil.la ?? que va,a pocs llocs hi trobes una mica de “silenci” , per tenir una conversa .
La conscienciació és tan baixa que ni tant sols ens sentim culpables ...i apugem el to de la conversa fins que ens adonem de que........les taules del costat i participen.
"" Val la pena tenir-ho present. Perquè cada dia tinguem més en compte els qui ens envolten.
Per més anònims que siguin.""
Gracies !!
Gràcies als comentaris!
ResponEliminaÉs ben necessari que les persones ens respectem les unes a les altres, perquè no estem sols en aquest món, i el que puguem decidir sempre pot afectar els altres. No oblidem mai que totes les relacions humanes s'han de basar en el respecte per als altres: "La meva llibertat acaba on comença la de l'altre".
ResponElimina