divendres, 27 de novembre de 2015

En la confiança original

La pregunta d'en Benet, en resposta a l'última entrada, és clara i no pas senzilla de respondre. I no m'agradaria caure en el parany dels nostres dies d'opinar el primer que em passi pel cap o de manera superficial. A més, jo no sóc expert en res. Sóc un simple ciutadà (cristià, això és clar) que vol seguir Jesús, però que al mateix temps constata la força del Mal i les seves estratègies que et deixen estupefacte.

Miraré de respondre amb algun escrit apuntant més aviat en la perspectiva des de la qual penso que ens hauríem de poder mirar l'ésser humà. I a partir d'aquest punt de vista, prendre accions. Ja sé que a alguns els sonarà ingenu, o poc realista. Però m'agradaria que aquesta sigui una mirada honesta.

Des de fa anys, la frase de tots els llibres que més m'ha captivat va ser escrita per Éloi Leclerc, un home que sempre parlava de la misericòrdia, de la tendresa, de la senzillesa...

Aquesta frase apareix en el llibre "Exili i tendresa. L'univers de Francesc d'Assís" (Editorial Claret). Francesc s'embarca cap a terres musulmanes. I en el vaixell, durant la nit, diu:
"És bonica aquesta hora, en què els guerrers, com infantons, s'adormen en la confiança original".

Està viatjant amb gent que viatgen per anar a matar. Tenen una missió, i implica molta violència. Francesc es mira aquests homes preparats per matar. I els mira reconeixent en ells aquella innocència original, potser tan sols preservada en les hores de la nit, mentre dormen.

Però d'alguna manera, Francesc ens està dient que, ni que sigui en un racó molt recòndit, tots conservem una espurna d'aquesta confiança original.

A vegades, quan veig algú amb massa violència, me l'imagino com un infantó, dormint en la confiança original. I és com si descobrissis aquella persona des d'una altra perspectiva.

Em direu que això és ingenu, massa ingenu, que no soluciona res dels problemes del món, etc etc etc. I jo us contestaré amb dues coses:

1. Que l'home que va escriure això (i moltes altres coses en aquest sentit) ho fa després d'haver viscut en un camp de concentració. Al cap d'anys de llegir llibres d'Éloi Leclerc, vaig voler saber més qui era aquest home que parlava tan bellament de la confiança, l'alegria, la misericòrdia, la simplicitat. I amb sorpresa (gran sorpresa!) vaig veure que havia viscut la dura experiència d'un camp de concentració. Amb el temps, vaig creure que potser justament aquesta vivència el va fer adonar que les coses han d'anar d'una altra manera en el món. Que no pot ser que el Mal tingui l'última paraula. I per tant, aquella experiència horrorosa li va fer dir: "Hi ha d'haver quelcom més en aquesta vida. Hi ha d'haver una altra manera de viure! Més humana, més de Déu".

2. La segona resposta que dono és que aquestes reflexions que faig continuaran. I que, per tant, aquesta és tan sols una altra reflexió sobre el tema, un pas més. Però que espero que es pugui anar enriquint amb alguna resposta vostra.

4 comentaris:

  1. En el teu comentari d’avui ens parles d’un bonic llibre….i d’una frase que a mi em va passar desapercebuda,al llegir-lo ,com moltes altres…. Aquesta tarda he tornat a rebuscar-lo ,per trobar-la en el seu context …. Amb aquesta tasca estic …..segur que ara hi trobaré quelcom diferent.
    Be..parlant de la confiança …he recordat una de les homilies que tinc guardades, d’un amic,en Marc .Les seves paraules escrites m’han semblat adients per el tema del que avui ens parles,axis com també penso,Sergi , que t’agradara el petit homenatge ,per un Jesuïta i una bona persona.Un tros de la seva homilia diu axis……..
    ""El nen petit, quan es llença pel tobogan, no té por no perquè sigui molt valent, sinó perquè confia que la mare l'agafarà quan arribi a baix. La confiança és un antídot contra la por molt més eficaç i de més llarga durada que la valentia. I és que el contrari de la por no és la valentia, sinó la confiança. La confiança capaç de vèncer la gran desconfiança “original” i la seva força disgregadora, o està sustentada en Déu o difícilment està. El valent, sovint, subestima el perill i hi cau de quatre potes. El confiat, en canvi, és conscient del perill, sap que no s'hi pot jugar, però té raons més poderoses que el perill.
    Per això la persona confiada, el veritable creient, no és la persona perfectament equilibrada, sinó la persona perfectament lliurada als altres, lliurada a sostenir la vida dels altres en la veritat i en la justícia, especialment la vida d'aquells que la tenen més amenaçada. no perquè sigui molt valent, sinó perquè sap de qui s’ha fiat i quina és la força d’Aquell en qui té posada la seva confiança "".
    Gracies !! Marc ,al cel siguis !!
    Gracies,Sergi !!!

    ResponElimina
  2. A mi no em sembla gens ingenu el que dius, Sergi. M'he llegit el teu escrit uns quantes vegades i també m'agrada l'afegitó que hi fa la Núria sobre la confiança dels comentaris d'en Marc.
    Avui sí que se'm fa difícil pensar en que aquestes persones que fan tots aquests atemptats puguin tenir l'hora bonica que diu Francesc, és que no sé si poden tenir un moment perquè "com infantons, s'adormin en la confiança original". La seva vida ha de ser molt turmentada. Ara nosaltres, potser sí que hem de saber trobar la confiança i la misericòrdia, però clar, veure el que passa tan a prop (avui hi ha hagut detencions a Barcelona i Granollers) fa que la por ens envaeixi. Penso en els meus fills i no és gens fàcil.
    Moltes gràcies, Sergi!! Ja tinc ganes d'escoltar el que aniràs dient.

    ResponElimina
  3. És molt maca aquesta frase, malgrat que és difícil d'imaginar aquesta innocència original en persones malvades. Però crec que no hem de perdre l'esperança. Desitjo que totes les persones confuses trobin en elles aquesta espurna divina que els pot fer canviar radicalment la seva forma de viure.
    Moltes gràcies Sergi!

    ResponElimina
  4. "Hi ha d'haver quelcom més en aquesta vida. Hi ha d'haver una altra manera de viure! Més humana, més de Déu".

    Cert ,es una frase que se’ns tindria de fer present ... quant per certes circumstancies ens trobem mancats de confiança amb nosaltres mateixos i amb el que ens envolta .
    Sense confiança és impossible avançar i créixer i per tant cal aprendre a confiar en nosaltres,en el futur ,i en les altres persones. La confiança és el fonament de tota relació humana,que ens fa creure que els altres compliran els acords en què es basa la convivència......i ens permet viure sense por , sense dubtes, que no condueixen enlloc,i que ens poden paralitzar tant de ment com de cor.Podem dir que es un pilar bàsic que ens cal per afrontar reptes,canvis i dificultats.

    Namaste!!

    ResponElimina