dimarts, 27 d’agost del 2019

Que la ciència pugui no vol dir que convingui


Els qui em coneixen saben que defenso la ciència i el treball dels científics des de molts punts de vista. Els avenços científics en tants camps són encoratjadors.

Però em pregunto si en algunes situacions humanes no hem divinitzat la ciència. Quan una persona està molt degradada físicament, la ciència permet fer encara moltes reparacions a la nostra màquina, anar-hi posant mil pedaços... M'agrada el plantejament d'intentar salvar tota vida en la mesura del possible. Però també em pregunto si, en certes situacions, val la pena allargar-ho si la qualitat de vida de la persona serà més que dubtosa.

Evidentment, aquí hi ha un tema fonamental: la voluntat del malalt. El sentit que hi pugui trobar. Vull dir que si un malalt creu que val la pena que li facin tota mena de virgueries per continuar en vida, més enllà de la qualitat de vida que pugui tenir després, aleshores em sembla perfectament respectable. Per això hi ha el testament vital o document de voluntats anticipades.

On anava jo amb el meu comentari és que a vegades em sembla que tenim com un xip incorporat segons el qual hem de permetre a la ciència fer tot el que pugui tècnicament, com si un altre tipus de plantejaments com els que he compartit no fossin també molt importants. Què us en sembla? Heu fet el vostre testament vital?

14 comentaris:

  1. Hola Sergi,
    No sóc un expert sobre el tema però veig que pot ser delicat. Comentaré només una de les teves frases:
    "em pregunto si, en certes situacions, val la pena allargar-ho si la qualitat de vida de la persona serà més que dubtosa."
    A priori el sentit comú em diu que per viure una vida que no és vida possiblement millor no allargar-la de forma innecessària.
    El tema clau és, on posem el límit de la "qualitat" de vida? No tothom té el mateix concepte de "qualitat" de vida. Per alguns la qualitat de vida podria ser poder valer-se per un mateix sense dependre dels altres. Per altres la qualitat de vida és ser conscient dels actes que hom fa. Per uns altres poder veure la família (encara que sigui postrat en un llit) és qualitat de vida. En fi, un tema controvertit que donaria per una bona xerrada.

    ResponElimina
  2. Buff... Sergi, per mi és un tema profundament complicat... No he fet el testament vital encara, hi dono voltes, hi ha moments que ho tinc molt clar i d’altres no tant...

    ResponElimina
  3. Sergi, acabo de deixar un comentari, però vull explicar un dels motius que em fa dubtar del testament vital.
    El meu cunyat és metge, fa quatre anys va morir el meu sogre, i ara la mare està pendent d’un fil. Hem parlat sovint del tema, i ell diu que la medicina actualment no allarga innecessàriament la vida a les persones, hagin fet testament vital o no.
    La meva sogra fa un mes va tenir un infart i aquelles coses de si era el seu moment o no, va ser davant el seu fill metge que va aconseguir reanimar-la. El meu cunyat diu que va estar un minut morta. Ara ella és viva però té el cap marxat, no del tot, però molt. El meu dubte és, si dius que no et reanimin en una situació així, et deixarien morir? La meva sogra viu i amb una qualitat de vida relativament acceptable.
    El tema és si actualment la medicina ja s’adona que no pot jugar a ser déu. Escoltant el meu cunyat crec que sí, el problema moltes vegades és la família que no volen acceptar la mort del seu ésser estimat. Per això penso que potser no està malament confiar en les persones que tens al costat, inclosos els metges, se’ls ha de dir què faries/voldries tu en una situació extrema. Clar que si fas el testament vital, no deixes lloc a tants dubtes i discussions... O sigui, que no me’n surto...
    Moltes gràcies, Sergi, per proposar el tema, el fet de pensar per haver-ho d’escriure fa ordenar una mica les idees. Gràcies!!!

    ResponElimina
  4. Tema molt important. Posem l'enllaç amb el vídeo de la conferència sencera dels germans Morlans titulada Per una Mort Digna. Donen moltes pautes de reflexió des de la medicina i des de la fe. És llarg, 1'33''.

    https://www.youtube.com/watch?v=22FsQEokKGE

    ResponElimina
  5. Jo encare no he fet un testament vital pero penso fer-lo. La ciencia actualment te mecanismes per allargar la vida del malalt indefinidament. Pero jo ho considero eticament com una mala opcio. Quand el metge et dont una esperança de vida estic d´acord d´allargar la vida pero evitant que el pacient pateixi. Si no hi ha cap bri d´esperança de vida soc partidari que possin cures paliativas i que el malalt es vagi apagant poc a poc sense sofriment.
    Fidel Pareras.

    ResponElimina
  6. I think science is a wonderful thing that can make the world a better place. Regarding health problems it is extremely important. I have done my "testament vital" and asked not to be reanimated or to have special treatments etc. Just palliative care if possible. This because I think we have to die sometime and those like me who have already lived a long life must, sooner or later, let go. But I understand that other people think differently.

    ResponElimina
  7. El tema que ens planteges puc dir que desde fa un temps el tinc molt present,tot I que encara no he fet el testament vital.
    Tinc la mare a casa amb 98 anys .Ens ha deixat ben clar que no vol anar a l,hospital ,que vol estar a casa ,si la seva salud es complica.Aquest es el seu testament vital la confianza que la seva familia respectara el seu desitj.
    (continuara)

    ResponElimina
  8. En l,anterior comentari vaig explicar un dels motius perque tinc present el tema que ens has plantegat .
    Un altre motiu es molt personal, a partir de quant em van retornar del coma ,en que vaig estar tres o quatre dies.
    Es a partir de les hores que em plantejo.....si hagues despertat d,un altre manera.Si les meves facultads fisiquis I siquiques haguesin estat molt minvades ?com hagues reaccionat?
    No ho puc saber..
    No obstant si que tinc clar que la ciencia em va ajudar (ja que parlem d,aquest tema)com tambe altres "ajudes" .
    Fare el testament vital,ja que he vist que es molt fácil passar de la vida a un estat inconscient en el que son els altres els que tenen la paraula
    Gracies ¡¡¡¡


    ResponElimina
  9. Com deia en Joan en el primer comentari, és un tema delicat. Us agraeixo molt els vostres testimonis!

    ResponElimina
  10. Un tema molt interessant i complicat alhora.
    Jo penso que mentre hi ha vida hi ha esperança.
    Els metges quan veuen una petita llum d' esperança fan tot el possible per salvar a la persona. Si veuen que no hi ha res a fer ells  mateixos són els primers que decideixen parar tot el tractament i fer només cures pal·liatives i deixar al pacient fer el seu curs cap al final de la vida i no allargar el patiment.
    Per experiència pròpia en aquest moment és quan podem ser egoistes ja que costa acceptar que no facin res per salvar la vida del teu ésser estimat. Veus que s' apaga però tampoc vols que marxi.
    Per mi el testament vital és  una decisió complicada.
    I si perds una oportunitat de viure per no voler intentar-ho. O , sí al contrari, no va bé i no et pots valdre per tu mateix mai més.


    ResponElimina
  11. Voldria fer dues aportacions a la reflexió.
    Primera: Una cosa és parlar del tema en abstracte, on es pot permetre molta casuística; i una altra ben diferent, quan algú, per amor i compassió (subratllo: per amor i compassió) ha de decidir per la continuïtat o no de les constants vitals d'una persona que estima (faig servir intencionadament “les constants vitals” en lloc de “vida”. Durar no és viure. I avui la tècnica ens pot fer durar molt.
    Segona: En parlar d'aquest tema, caldria introduir-hi el complement de la qüestió del sofriment.Vull creure que el Déu de Jesucrist no vol el sofriment. Ja sé que això no lliga amb un corrent secular de pensament, que jo anomeno pseudoascètic: el sofriment redimeix, la necessitat de patir per a salvar-se; el sacrifici com a deute a pagar...
    Penso que tot el que es faci per atenuar o suprimir el sofriment físic i psíquic és profundament humà i profundament cristià. Fins i tot si comporta l'escurçament de l'existència física.

    ResponElimina
  12. Bona tarda!
    Voldria fer encara una altra aportació a aquest blog. Amb dos dies m'he empassat el llibre “L'esperit del temps” de Martí Dominguez, que acaba de sortir i toca de ple el tema d'aquest blog. El considero de lectura imprescindible. Us aviso, però, que és molt dur i que regira l'estómac. Perquè, encara que té la forma de novel·la, no ho és. És una lliçó exemplar d'història i una reflexió sobre aquest animal que anomenen ser humà.
    Acaba, però, amb un magnific cant a l'esperança (a mi, m'ha recordat el discurs final de Chaplin a “El Gran Dictador”).
    I està molt ben escrit, amb una llengua que flueix suau i que captiva.

    ResponElimina
  13. Ramon, moltes gràcies pels teus comentaris!

    ResponElimina