(continua)
Sabent que en Joan havia anat a la presó acusat de pertànyer a Terra Lliure, li vaig voler deixar clar que jo no estava a favor de la violència. I em va respondre amb la intel·ligència i agudesa que el caracteritzaven.
Em va fer una reflexió sobre què és la violència. I si hi ha més violència en algú que llança un tomàquet contra un altre o més violència en un Estat que tortura. Darrere del seu discurs hi havia la noció de lluita contra la injustícia, lluita que ell lògicament defensava. Val a dir que ell no havia volgut fer mai mal a ningú, així mateix m’ho havia expressat.
Als meus 19 anys, i encara amb moltes idees per aclarir, allò va ser un bon material de reflexió que em portava a preguntar-me també si pot ser tan feliç algú que fa un atemptat o una Mare Teresa de Calcuta (buscant dos casos extrems). Això, considerant que ambdós poden arribar a creure que fan allò que és just i bo.
I aquesta reflexió convivia amb la pregunta de si existeix la felicitat o és quelcom que cadascú es construeix a la seva manera.
Vaig arribar a les meves conclusions. Discutibles, és clar, però que encara conservo. Penso que la felicitat no és quelcom relatiu. I que no tot allò que podem entendre o sentir com a felicitat és realment felicitat. Em sembla que ens podem enganyar. I vaig arribar a la conclusió que no pot ser tan feliç algú que faci mal a una altra persona com algú que intenti viure en la compassió i en l’amor.
I que, si algú que fa mal a un altre pensa que és feliç, s’equivoca.
(continuarà)
A mi també m'ho sembla Sergi, la felicitat no és quelcom relatiu, si algú és feliç fent mal als altres s'equivoca de debò.
ResponEliminaRecordo quan va aparèixer Terra Lliure, jo era molt jove i ens va semblar que finalment algú plantaria cara a l'estat! De seguida vam veure que no volíem una situació com al País Vasc. Aconseguir la llibertat fent mal no és el que el nostre país ha volgut mai.
Espero com continues.
Moltes gràcies, Sergi!!!
Es curiosa la foto que has posat! M'ha recordat quan vam anar de viatge a Terra Santa que a les entrades dels bars i restaurants deien el que no hi podies entrar, hi havia una imatge com aquesta tatxada, no s'hi podia entrar armat!!!
ResponEliminaPenso que la violència no és desitjable, no és bona, mai, crec que ningú que exerciti la violència pot ser feliç, però hi ha molta violència encoberta per part dels governants. No s'exercita la violència només en les guerres, els atentats o les tortures físiques, hi ha violència també, per exemple, permetent que milers de persones no tinguin sostre o tinguin un sostre indigne, com està passant actualment. Per tant, al meu entendre és molt lloable qui lluita, manifestant-se i amb accions, sempre no violentes, per denunciar les injustícies que són violències encobertes.
ResponEliminaPot ser que allò que sentim com a felicitat no sigui realment felicitat, però si un experimenta felicitat, encara que no sigui real, crec que se sent feliç. Be, això donaria per molt.
Donaria per molt parlar del tema de la felicitat. Hi ha una felicitat que et ve de fora i que és més fugissera, per ex. que a les persones que estimes els hi vagi bé la vida, tinguin salut i feina, et fa feliç. I hi ha una altra felicitat interior que té a veure en sentir-te bé amb tu mateix, en estar en el camí de fer realitat el teu projecte de vida, en estimar-te a tu mateix per poder estimar millor els altres...Aquesta felicitat és més sòlida tot i que tampoc sigui un estat permanent. Tastem moments, estats de felicitat a la vida que ens marquen el camí de la plenitud.
ResponEliminaQuan a la No-Violència hauria de ser el camí per construir la pau al món. Però els seus/nostres dirigents no ho veuen així i resulta terriblement difícil avançar en aquesta direcció.
Pare Sergi d' Assis, bona nit.
ResponEliminaPer aquelles coses de la vida,
vaig coneixer i tractar, uns quants anys,
la Sra. Puig-Antich.
Ella, una mestressa de casa molt jove.
Els seus nens, ben petits els uns, i de parvulari els altres...
Nosaltres, adolescents, encara dins la mateixa escola,
I, ho deixo aquí...
Qué en penso del tema que presentes avui ?
Solament, hi veig un camí :
1. La honestedat personal
2. Fer les nostres responsabilitats amb el major interés 3. Cuidar dels demés pensant que, no són
" ELS PANTALONS TRENCATS" el que acosten
a lés necesitats, i tragédies de la gent.
4. El que acósta a la gent, es treballar des de
els nostres llocs, siguin els que siguin,
de la millor manera possible, en benefici seu.
Procurar amb la nostre actitut, amb les nostres paraules, portar un ambien de pau.
Cal una educació no solament del Drets
i la Justicia, cal també, una Educació sobre la Pau,.
ja des de ben petits.
Després de la Ii GUERRA MUNDIAL, PAX CRISTI,
EN VA FER UN GRAN TREBALL, TAMBE A CATALUNY...
I, quí pel seu lloc en la societat hi pugui fer més,
hi està obligat, com tots nosaltres .
Així, es com jo veig la manera d' analitzar
la violéncia, des de les seves arrels.
AFAVORINT LA JUSTICIA I LA PAU,
MINVARÀ LA VIOLENCIA,
així, fins el final de la vida de cada ú
Salutacions i un bon descans
Gràcies pels vostres comentaris i reflexions
ResponElimina100% d'acord. La violència, sigui del tipus que sigui (físca, verbal, no verbal,...) no pot ser mai motiu de felicitat per moltes justificacions que algú li vulgui trobar. Crec que la violència és una mostra de la nostra incapacitat de solucionar les coses amb el diàleg i la constància. Està desmostrat que la no-violència (i la paciència) va ser la gran vencedora en els processos d'independència d'alguns països. En venen al cap Mahatma Gandi i Nelson Mandela: ells van aconseguir el que sembla impossible predicant i donant exemple de no violència.
ResponElimina