Els dies abans de Nadal vaig descobrir de manera inesperada que m'havia estat enganyant, i amb mentides gruixudes durant un any. De fet, també a la família i a tot el seu entorn. Em va desconcertar i entristir. Però vaig pensar que això formava part de la seva misèria i marginació. Sovint es parla dels pobres de manera idíl·lica, però la marginació sovint significa també trampes o estratègies no massa correctes. Vaig pensar que ho hauria de portar a la pregària per saber-ho afrontar des de l'Evangeli.
Avui ens hem vist unes hores. Li he preguntat per què m'havia mentit tant, i ha quedat molt avergonyit. Sense mirar-me a la cara una bona estona, i emocionat, ha intentat de mica en mica trobar paraules. Li he dit que entenia que era una estratègia de supervivència havent-se sentit refusat des de petit. Però que, una vegada que troba algú que es preocupa per ell, com pot ser que el tracti malament.
S'ha disculpat vàries vegades. I jo li he preguntat més d'una vegada que la meva intenció era entendre per què m'havia mentit. Li he dit que la meva estimació no canviaria ni s'aturaria, perquè era estimació de veritat i no en funció del que fes ell. Que no depenia d'un sentiment, sinó que era una decisió que vaig prendre fa temps.
Sobre com continuar a partir d'ara, m'ha demanat que no el deixi sol. I li he dit que no està sol, és clar. Però que he de mirar d'evitar que em torni a enganyar.
Quan ja marxava, una pregunta meva innocent ha portat a desvelar encara una altra mentida de fa temps. Ell l'hauria pogut amagar, i en canvi ha fet l'esforç de dir-me la veritat (i mirant-me a la cara!). Li he valorat molt que hagués dit la veritat.
Dono gràcies a Déu per aquesta trobada, que francament em neguitejava. Però queda encara molt de camí. Que Ell ens hi ajudi!
