Què farem als slums?

Potser l'expectativa d'algú seria que presentés un pla detallat de què hi farem. Però la realitat està a l'altre extrem. Els primers mesos serem un full en blanc, i tot el que farem es pot resumir en un paraula: escoltar.

Seria un error arribar-hi amb la mentalitat occidental dels qui ja saben què els convé abans que ells s'expressin. A l'inici de l'estada a Tororo fa cinc anys també vaig parlar amb moltes persones abans de començar res, i de mica en mica van anar apareixent quines accions es podien desenvolupar per donar resposta a les seves inquietuds. Potser aquest ha estat un dels secrets que ens ha ajudat a reeixir en els diversos programes. 

I això com es farà en els slums? Ens anirem integrant en una subparròquia on la majoria dels qui hi participen viuen en els slums, i a través d'ells anirem fent visites a la zona dels slums. De mica en mica. Necessitem temps per conèixer-los, i perquè ells ens puguin conèixer a nosaltres. Com unes cireres s'enllacen les unes a les altres, a partir d'uns coneguts establirem relació amb altres i serà més fàcil anar fent xarxa de manera natural. Així m'ho imagino, però ja us explicaré com va perquè és un terreny molt nou per a mi.

Durant aquest temps, m'esforçaré també per aprendre Luganda, la llengua de la tribu majoritària de la zona de Kampala. Em sembla que és la llengua habitual que utilitzen, tot i que en general em fa l'efecte que la gent sap l'anglès. No serà fàcil, perquè no em proposo només entendre'l sinó arribar a predicar en Luganda. Em caldrà temps, paciència i constància.  

Agraïment infinit a Montserrat

Com podeu suposar, no és fàcil engegar un projecte així des de zero. Tampoc des del punt de vista econòmic. Per això vaig demanar ajuda a Montserrat per la nova comunitat. I el resultat és que durant cinc anys Montserrat s'ha compromès a ajudar econòmicament la nova comunitat. Està bé que sigui així, perquè cal veure l'evolució d'aquests primers anys. Però no ens confonguem: no és una fundació de Montserrat o una casa depenent com El Miracle. És un monjo de la comunitat que està de permís a l'Àfrica i ha demanat ajuda per un projecte.

No és tampoc una activitat del Mil·lenari. Però s'escau en l'any del Mil·lenari, i em sembla preciós que sigui així! Montserrat des de fa molts anys ajuda entitats socials de Catalunya, i ho continuarà fent. Aquest suport econòmic als Benedictins del Bon Samarità no redueix el compromís de Montserrat amb les entitats del nostre país. Al contrari, s'amplia amb una mirada també més enllà de les nostres fronteres, perquè tots els éssers humans som germans. Pur Evangeli.

Això ens permet també diferenciar el que és directament obra social (que farem a través d'El gra de mostassa) i el que és específicament religiós, que farà possible una obra social més gran que si fos jo sol.

No puc fer res més que estar profundament agraït a l'Abat Manel i a la comunitat! 

Foto: Elen Kun

Pensava que no t'agradava Kampala

Fa més de dos anys, a un jove amic que va venir a ajudar a Uganda li vaig compartir el meu somni. La seva reacció em va sorprendre: "Pensava que no t'agradava Kampala". I la meva reacció també em va sorprendre: "És que és una pregunta que ni m'he plantejat, si m'agradava o no. No es tracta de si m'agrada o no, sinó d'on puc fer més servei". 

Vaig pensar que quan era jove probablement hauria donat importància a si quelcom m'agradava, i que aquest canvi potser era un signe que m'havia fet gran. Potser arriba un moment que un no busca tant allò que li agrada, sinó trobar gaudi en allò que pensa que ha de fer. I a fe de Déu que aquests anys hi he trobat plenitud.

I ara us vull demanar un favor: aquests propers dies explicaré moltes coses. Si us plau, no m'escriviu més elogis. Sé que estan fets amb bona intenció, però em carreguen una mica. Tinc dons i límits, a vegades deixo fer a Déu i a vegades no. Soc un aprenent com tothom. Em sentiré més tranquil a l'hora d'explicar si no hi ha elogis, ho vaig demanar fa anys i va funcionar. Però ara hi tornàvem... Podeu escriure reflexions, encoratjaments, pregàries... moltes coses. Gràcies!

Finalment, he rebut molts comentaris sense nom (que no he publicat, tot i que són ben bonics). Si no sabeu com posar el nom, al final del comentari que envieu hi podeu escriure el vostre nom i així ja sortirà.

Moltes gràcies a tots!!

Estimats amics

Us escric amb gran alegria!!! Fa unes hores he rebut l'aprovació d'un projecte que em fa molta il·lusió. 

Ara fa cinc anys vaig arribar a Uganda. Han estat anys molt intensos i d'un aprenentatge constant. Però penso que ha arribat el moment de fer un pas més.

Alguns recordareu que fa uns anys vaig visitar els "slums" (suburbis) de Kampala, i que va ser un impacte fort. De fet, és la realitat meś dura que he vist a Uganda pel fet que a la pobresa s'hi suma la marginació. 

Doncs bé, d'aquí unes setmanes està previst que em traslladi a Kampala per començar una nova comunitat: els "Benedictins del Bon Samarità" ("Benedictines of the Good Samaritan"). Ens dedicarem a servir la gent que viu en els slums de Kampala. Tinc dos candidats de 22 i 25 anys que s'hi ajuntaran des del principi. 

Hi ha moments que penso que és una bogeria. Però penso que és una bogeria maca, engrescadora i que desitjo que pugui fer bé a moltes persones. 

Aquests propers dies us n'aniré explicant més detalls: com viurem, on, l'economia, l'idioma, els candidats... Hi ha molt per compartir. 

Sant Benet diu als monjos que demanin amb pregària ben insistent que Déu dugui a terme qualsevol cosa bona que comencen. I això és el que faig ara. 

Que Ell, que és l'Amor sense límits, ens faci instruments de la seva Pau!

(una música per expressar un cor ple de joia)

La mort d'un alumne

Aquest divendres a la nit va morir un alumne de l'escola d'oficis. Es deia Mohammed i era un bon noi. Es va trobar malament, i en menys de dues hores ja era mort. No li van poder donar l'assistència que necessitava essent asmàtic. A Europa estic quasi segur que s'hauria pogut tractar i salvar.

Pel nom ja podeu suposar que era musulmà. Parlant de les nostres creences, no fa massa em va dir que li agradava venir a la missa de l'escola per les meves prèdiques. Ell era un musulmà convençut, però aquí Uganda a vegades es veuen coses per l'estil. Per a ells, l'important és creure en un Déu tant si li diuen Déu com Al·là. Havíem parlat de visitar conjuntament la mesquita de Tororo, i de trobar-nos amb el cadi de la zona (que és una mena de bisbe per a ells).

Era el líder de la tribu dels Karamojong a l'escola. I aquest dissabte justament teníem el Cultural Day, que és la festa anual de les tribus en la qual cada cultura mostra la seva dansa. Ell s'havia implicat en la preparació. S'ha hagut de suspendre, i hi havia un ambient de tristesa general i de dol.

Dimecres celebrarem una missa en memòria d'ell. Descansi en Pau.

El vestit com a dignitat

Des que va arribar a Tororo, en Pep Sentmartí s'ha implicat en el cor de l'escola de l'oficis. I des de fa un temps, vam crear la figura del "patró del cor" com una manera de consolidar el seu rol especial en aquesta activitat de l'escola. 

Va tenir la idea genial de proporcionar uns vestits per als cantaires, i ell mateix els ha regalat a l'escola després de rebre unes mostres fetes per la seva germana. Els hem posat de manera solemne aquest trimestre durant una Eucaristia (bé, tots dos som antics escolans de Montserrat i es va notar una mica en la cerimònia!). Durant la vestició, ell va tocar melodies adequades amb la gralla. 

Va ser impressionant veure com els membres del cor vivien aquest fet, i amb quina energia i il·lusió van cantar aquell dia i els dies posteriors. Alguns venen de procedències molt i molt senzilles, i és bonic constatar com l'ús d'un vestit que els unifica a tots pot donar dignitat a la persona. 

Un últim detall, però no menor: en Pep va tenir la pensada que els fessin els mateixos estudiants. I així va ser: les alumnes del curs de sastreria són les qui els van confeccionar.

Desconcert

Fa uns dies un amic em deia com el desconcerten alguns líders mundials per la manera com prenen decisions que tenen conseqüències tan devastadores per a molta gent. Bé, em sembla que molts tenim aquest desconcert.

Però li vaig afegir que darrerament també em sotraguegen molt aquelles situacions no provocades pels humans, com per exemple el sofriment i la mort de l'Elvis. No entenc com pot ser que la vida arribi a ser tan despietada amb una criatura que no havia tingut temps de fer res dolent. 

No em provoca dubtes de fe. En el sentit que no m'imagino Déu com un ésser llunyà i absent de les coses humanes, sinó com una presència que se serveix de tot allò que és humà per manifestar-se. Déu era en la mare de l'Elvis quan ella va passar tantes setmanes vint-i-quatre hores al seu costat. I sí, malgrat la meva indignitat, també era en mi quan els ajudava. Déu és l'Amor-en-acció.

No entenc per què el sofriment tan terrible que pateixen algunes persones. Ja fa anys vaig arribar a la conclusió que no arribaria a entendre-ho mai. Però em sembla que Jesús tampoc no va donar una resposta teòrica a tot això. Va donar una resposta pràctica: allà on hi havia sofriment, posar-hi amor. I em va semblar que amb això ja en tindria prou per caminar.

En el desconcert, a vegades convé continuar caminant. Amb confiança en aquella Llum que altres vegades hem vist ben clara.

Foto: Núria Casals i Pep Clotet

L'Elvis s'ha mort

Aquests darrers dies no tenia ànim d'escriure. Dimecres va morir l'Elvis, i a més he estat malalt amb "typhoid" (febre tifoide). Vaig organitzar que poguessin portar el cos i la seva mare fins a Tororo, i els vaig anar a veure dijous. Va ser segurament un dels moments més durs de la meva estada a Uganda: abraçar una mare desconsolada per la mort del seu fill petit. Vam plorar, vam pregar, i ella va explicar a la gent el que havia fet per ells. Estan molt agraïts.

Ell tenia una cara serena. Cada vegada que el visitava a Kampala era molt dur, sortia aixafat. Ell s'anava afeblint i quedant esquelètic. La mare, un 10: sempre coratjosa i donant-ho tot pel fill. Penso que s'agafava al més petit bri d'esperança. El nen va patir molt, i almenys ara descansa en Pau. Un angelet al Cel.

A banda d'això, diumenge vaig agafar "typhoid" per haver consumit quelcom en mal estat. Són coses que a bastanta gent d'aquí els passa de tant en tant, és inevitable. Vaig anar al metge, i després d'uns dies de tractament ja estic força bé. D'aquí dos o tres dies ja compto estar recuperat.

Foto: Jose Becerra

Quan un vol ajudar...

M'he trobat amb dos casos que us vull compartir perquè em semblen fantàstics. L'un és un soci d'El gra de mostassa que, en lloc d'augmentar la seva quota, ha fet socis els seus dos fills! De moment els pagarà la quota, però amb l'esperança que quan tinguin recursos propis ells mateixos continuïn ajudant-nos.

L'altra és una mare de dos fills. Es va fer sòcia amb un pensament: cada mes dona una mesada als seus dos fills. I va dir que a partir d'ara a casa tindrien un tercer fill: el d'Uganda. No és un fill concret, sinó un concepte per fer aquest compromís més fort. A vegades a algú li pot semblar que un donatiu és quelcom afegit, un extra que es pot aturar quan et convingui. Però en considerar-lo com un tercer fill, el compromís esdevé més gran.

El que veig és que, quan un vol ajudar, troba les maneres més creatives per fer-ho. I això em meravella!

Els resultats ja els coneixeu: gràcies a això, persones que tenen la possibilitat d'estudiar, o d'anar al metge, o d'obtenir un impuls que ajudi la família sencera. De mica en mica, l'associació va creixent. I això ho vivim amb alegria i agraïment!

Les notes d'en Din

No sé si recordeu que algunes vegades us havia parlat de dos joves d'un poblat de pescadors de la riba del Llac Victòria. Es dedicaven a portar amb barca els veïns d'una banda a l'altra del llac, però guanyaven pocs diners. No havien acabat la Primària, i als seus 20 anys el seu desig era poder estudiar mecànica. 

Vam fer diversos intents d'empoderar-los, però una vicissitud rere l'altra ho han fet complicat. En el cas de l'Abu, continuem el pla de fa anys: cada cop que li porto una visita per anar a les fonts del riu Nil, una part dels diners li guardo jo i una família de Lleida li dobla amb vista als estudis de mecànica. S'hi va acostant de mica en mica.

En canvi, el seu company Din estava en una situació molt més vulnerable. Abans d'acabar l'any, em va arribar l'oferiment d'una beca per un estudiant i vaig pensar en ell. Gràcies a diverses persones d'Alacant, en Din avui està estudiant mecànica a la nostra escola d'oficis. 

Està molt content! A la seva vida ara hi ha esperança, i veu que té tot un futur davant seu. Ahir em va portar un informe que li han donat a l'escola pel primer trimestre. Ha tret com a resultat global un 9.4 sobre 10! I a les escoles d'aquí a vegades també posen la classificació en relació a la classe: doncs bé, ell és el 2n de 16 alumnes! 

La veritat és que només rebem comentaris positius de l'actitud de tots els estudiants que tenim becats amb les Beques Alweny. Tots estan entenent que estudiar és una gran oportunitat. Gràcies a tots els qui ho feu possible com a socis o com a donants específics d'un d'ells!

Hi soc

Divendres va morir en Josep Maria Coll, un antic escolà de 76 anys. Vam coincidir a la Junta dels Antics Escolans de Montserrat durant uns anys, i dono fe de la seva generositat amb un gran projecte de base de dades històriques sobre l'Escolania. No puc dir que era una formigueta, sinó més aviat una formigassa! A principi d'any em va enviar un escrit ben bonic posant-me una mica al dia de la seva vida. Res no feia pensar que tindria un final tan sobtat, que ens ha agafat tan inesperadament. Però ha estat una vida ben fecunda!

Al seu estat de whatsapp, hi té dues paraules: "Hi soc". Allà on altres hi diuen: "Només trucades d'emergència" o "Estic dormint" o coses per l'estil, ell ho aprofita per fer-se disponible. Hi ha persones que amb el seu "Hi soc" fan la vida més agradable als altres, i són aquests els qui deixen un buit més gran quan marxen. 

Tant de bo sapiguem mostrar amb paraules i fets, com en Josep Maria, que "Hi som".

Vídeo: us he posat un vídeo de quan en Josep Maria era escolà el 1963, amb un solo preciós que canta ell mateix. Recordo que el seu fill Gabriel, del meu curs d'Escolania, tenia també una veu d'àngel. Una família de músics!

En Llorenç

En Llorenç Castelló, director de l'Escolania des del 2014, ha acabat la seva etapa com a director el dia de Sant Joan. Amb ell ens coneixem des de petits, perquè vam ser escolans junts. I ja aleshores era molt bona persona, cosa que no ha perdut. 

És un moment per a l'agraïment: ha mantingut l'Escolania amb un bon nivell musical i ha mostrat unes qualitats humanes que han ajudat molt en el dia a dia. Almenys jo puc parlar pel temps que vam treballar junts, especialment quan ell es va estrenar de director i jo era el Prefecte de l'Escolania. És una persona humil i discreta, i per això ha marxat també sense fer soroll. Li agraeixo que es recordés de mi, i em comuniqués la notícia personalment amb un correu bellíssim.

Us poso dos vídeos ben bonics de l'actuació que vam fer a Washington pel centenari del naixement de JFKennedy. Ell apareix en la penombra per qüestions pròpies d'aquella ocasió, però em sembla una imatge molt suggeridora del seu tarannà. Em fa il·lusió veure-hi alguns escolans d'aleshores (2017) que a hores d'ara estan fent itineraris ben interessants!

Llorenç, gràcies per aquests anys! I els millors desitjos per a tu i per a la teva família en aquesta nova etapa!! Gaudiu d'aquest temps nou en el qual podreu estar junts moltes més hores! 

Que Déu et beneeixi sempre.

Crida a l'autenticitat

Fa setmanes vaig sentir un religiós com parlava de la seva vida. I em va impactar, perquè jo el coneixia i sabia que moltes coses que deia no eren certes. No puc afirmar que conscientment estigués mentint, perquè probablement intentava ser sincer. No ho sé. Però em va fer pensar en com de fàcil és que ens enganyem a nosaltres mateixos, i ens construïm una imatge pròpia que difereixi de la realitat.

No es tracta de jutjar els altres, i val la pena tenir present aquell consell magnífic de Sant Pau: "Qui es pensi estar dret, que miri de no caure" (1Co, 10,12). Perquè tots estem sotmesos a l'ambigüitat humana.

Tanmateix, va ressonar en mi com una crida a l'autenticitat, a intentar que allò que dic i allò que faig concordi. És un repte que no s'aconsegueix d'un dia per l'altre, sinó que requereix un treball constant de tota la vida. 

Foto: Philippe Petit creuant les Torres Bessones, de Nova York (AP Photo / Alan Welner).

Malalt de tuberculosi

Fa un mes em va visitar un noi del barri. Feia unes setmanes m'havia dit per whatsapp que estava malalt, però no quedava clar de què. Quan finalment em va venir a veure, em vaig adonar que el tema havia de ser important perquè havia perdut molt de pes i tenia molt mal aspecte.

A l'hospital públic de Tororo li van fer la prova de la tuberculosi i de la sida i va donar negatiu. I el van enviar a casa amb alguna medicació però sense diagnòstic clar. Li vaig proposar anar a Mbale, a un lloc privat, on hi havia aquell metge que havia curat l'Angella uns anys abans. Així ho vam fer i, després de vàries proves, aquest metge li va diagnosticar tuberculosi. Va dir que algunes persones donaven negatiu en la prova de la saliva (que li havien practicat a Tororo), però amb totes les preguntes que li havia fet més les proves ho tenia molt clar. 

El mateix dia a l'hospital li van fer un drenatge de fluid del pulmó, i vam aconseguir les medicines a l'hospital públic. Resulta que és una malaltia més freqüent que a Europa, i el govern té un programa que proveeix les medicines corresponents de manera gratuïta. Per tant, fora d'uns calmants inicials, el que paguem són les proves que ha d'anar fent, els viatges, les visites al metge i el dinar (ell és realment pobre, i impossible pagar tot això).

Aquesta setmana passada ja no tenia tan mal aspecte: ha guanyat un cert pes i es troba millor. Serà un procés de mesos (cal anar-hi cada dues setmanes), però té bona pinta. Com és d'important trobar un bon metge i que faci un bon diagnòstic!

Què hauria passat si no hagués tingut la possibilitat d'anar a aquest hospital privat? No cal tenir gaire imaginació... Moltes gràcies pels donatius que ho fan possible!!

La importància del símbol

Fa uns dies, en un acompanyament espiritual per internet, una persona em plantejava si un verset evangèlic concret tenia un significat simbòlic. Li vaig respondre que probablement hi havia una traça històrica, però que a mi em semblava especialment potent per la interpretació simbòlica. I li vaig afegir que "simbòlic" no volia dir de menor importància o no real, sinó al contrari: podia ser ben real i tenir molta força!

Penso que a vegades hem descartat textos pel fet de ser simbòlics, nosaltres occidentals que ho volem tot literal i exacte. Hem marcat distàncies amb la poesia, el relat i tot allò que no sigui immediat.

Tanmateix, aquest mot d'origen grec (σύμβολον) pot significar una mediació molt potent, i ens permet referir-nos a una realitat que a vegades és molt profunda. I hi ha símbols pertot arreu i de moltes menes. Per exemple, símbols nacionals: en el nostre cas, una senyera, Els Segadors, o tants altres. 

Ens fa mal quan algú es mofa d'un símbol per a nosaltres important. Per exemple, símbols religiosos. I soc conscient que alguns no ho fan amb mala fe, però escarneixen aspectes molt sagrats de la persona. I segons el meu entendre, a més de la llibertat d'expressió, és important tenir present el respecte pels símbols dels altres.

En la mort de Brian Wilson

"The Beach Boys" és una de les meves bandes preferides des de l'adolescència. Les seves cançons m'han acompanyat en moments específics de la vida. Però quan els vaig descobrir per primer cop va ser el 23 de juliol del 1990, en un viatge en un Renault 5 atapeït de Malgrat a Barcelona. Tenia 14 anys, i va ser la primera vegada que em vaig plantejar seriosament què fer amb la meva vida. La música a tota màquina, i no sé per què va ser així aquella estona màgica.

M'havia passat pel cap ser monjo als 10 anys! Però el pensament havia marxat del cap. En canvi, aquell estiu del 90 la idea era el fet de tenir un horitzó completament obert davant meu, i la possibilitat de plantejar-me lliurement a què volia dedicar la vida. Em va semblar apassionant, i cada 23 de juliol recordava aquell dia del 90 amb l'interrogant de quin seria el camí.

Si coneixeu les lletres de "The Beach Boys" riureu, perquè no tenen cap relació amb el que us he exposat. Però va anar així, i aquestes músiques tan inspirades em transporten a vivències espirituals. Déu té els seus camins, i alguns a vegades són ben curiosos i fins divertits.

Aquests dies, en ocasió de la mort del principal membre de la banda, he tornat a escoltar les cançons amb fruïció. 

La sanitat com a negoci

El dia que l'Elvis havia de ser traslladat al "Uganda Cancer Institute" no va ser fàcil. El cirurgià i propietari de la clínica on havia estat ingressat (i on li havien amputat la cama) semblava més interessat en cobrar que en deixar que el nen fos portat en ambulància a Kampala. Ho vaig trobar ben desagradable, i finalment el va deixar marxar perquè m'havia vist dies abans i es va creure que pagaria el més aviat possible (i així va ser el mateix dia: va enviar algú a la ciutat de Mbale, on jo era a l'hospital amb un altre cas i li vaig pagar en efectiu). No és una experiència aïllada, us en podria explicar d'altres que he viscut en primera persona. I el problema és que als hospitals públics hi ha moltes coses que no les tracten i t'envien a la privada, amb la conseqüència que molts no ho poden pagar. Sé dels problemes que es van incrementant amb la sanitat al nostre país, però us asseguro que això d'aquí ho supera.

Aquesta setmana he tornat a veure l'Elvis a l'hospital de Kampala. Li van fer quimioteràpia durant uns dies, i ho han aturat de moment. Els efectes secundaris l'han debilitat molt. A més de l'oxigen, li han afegit un tub per al menjar. Està esquelètic, però almenys va dir que no tenia dolor. Ho veig negre, però penso que la mare (que està les 24 hores al seu costat) mereix que lluitem fins al final. Si els metges no hi veuen solució, ens ho poden dir. Però mentre no ho diguin, hem de fer el que puguem.

Visita d'en Pep i la Núria

Aquests darrers dies hem tingut en Pep i la Núria amb nosaltres per primer cop. Són socis d'El gra de mostassa, i han volgut conèixer de primera mà la nostra tasca i venir-hi a col·laborar. Com que tenen un bon domini de l'anglès, han pogut visitar molts projectes del Programa Social i fer-ne informes i fotos.

M'agradaria destacar un dia que va ser ben especial. Sempre suggereixo als visitants que convidin algú local a fer les dues sortides típiques: a les fonts del riu Nil (on anem amb barca des del Llac Victòria), i a les cascades Sipi. En el cas de les Sipi Falls, hi vam anar amb 5 joves becats (dos d'ells són adolescents que tot just estan aprenent a llegir, i dos més amb altres problemàtiques). Però per a mi, el més especial en aquesta sortida era l'Ilukol Joseph.

El recordareu: un noi amb una malformacio a la boca, a qui hem pogut fer operar tres vegades i que ha millorat molt. I des de fa temps, becat per una família que fa possible els seus estudis. A l'escola on va hi ha molts nens amb dificultats importants, i per això vaig pensar que seria bo mesclar-lo per un dia amb altres joves de la seva edat sense aparents dificultats.  

A l'hora de compartir, just acabat el dinar, vaig dir que cadascú expliqués coses de si mateix i el millor d'aquell dia. Tots van anar donant a conèixer les seves lluites en l'aprenentatge i els seus somnis. A l'Ilukol li vaig preguntar abans, i va preferir que parlés en nom seu per les dificultats que té en expressar-se. I en acabar, vaig demanar a en Pep i la Núria com havien viscut aquell dia. Es van emocionar molt tots dos, i no van poder parlar. Aleshores va parlar un servidor, i després sí que ja van poder. 

Va ser un moment preciós, d'aquells que no es poden preveure i són autèntics regals. Els joves van captar com d'especial havia estat per en Pep i la Núria compartir aquell dia amb ells. I em va semblar un moment que exemplifica la intensitat i sensibilitat amb què han viscut tots aquests dies els encontres amb tanta gent. 

S'emporten molt, i nosaltres guardarem un record molt agraït d'ells! I esperem que tornin. Gràcies Pep i Núria!!!

Recordar-se de

Fa uns dies vam rebre un donatiu de 400 euros per al Programa Oftalmològic d'una persona a qui han operat dels ulls. I ens diu que, com que a ella li ha anat bé, vol que altres també tinguin la mateixa oportunitat.

Em sembla genial no només pels diners, sinó també pel que significa: quan tot ens va bé, a vegades ens oblidem d'agrair o de valorar. És molt bonic que algú, conscient de tot el que ha rebut, es recordi dels qui no han tingut la mateixa sort. 

A voltes els humans tenim tendència a recordar les experiències dolentes, i cal que ens recordem també de les bones. Si el record es converteix en solidaritat, aleshores ja és superlatiu. 

No és el primer cop que ens hi trobem: temps enrere, una altra dona va fer el mateix rememorant una operació dels ulls en la infància. 

Que el record de tot allò que hem rebut es converteixi en do per als altres!

Saber dir "no"

Ja coneixeu que un dels principals objectius dels projectes que fem és empoderar la gent, és a dir, donar-los les eines perquè ells mateixos construeixin el seu futur. Això implica a vegades deixar uns diners que cal tornar posteriorment, i en altres ocasions proporcionar diners sense retorn donada la precarietat que viuen algunes persones. Però l'objectiu és sempre el mateix: empoderar.

Tanmateix, a vegades s'esdevé que la persona no està aprofitant l'oportunitat que se li dona, o bé no juga net. I per això, en algunes ocasions, l'ajuda s'atura. Sol ser un moment dolorós per les dues bandes, però que a mi em sembla necessari. I el situo també en l'empoderament per evitar crear dependència en les persones o bé que s'aprofitin de manera insana de les ajudes.

N'he viscut uns quants casos, i el resultat finalment és positiu! La persona veu que s'ha d'espavilar, i ho acaba fent. Cal, doncs, poder discernir sempre quan les ajudes són positives o quan poden generar comportaments inadequats.

És bo en certes circumstàncies saber dir "no" i posar límits. Justament perquè la persona creixi i es desenvolupi. 

Foto: un projecte de criar porcs (Aram Solà).

Han arribat els pollets!

Després d'un temps tan llarg de preparar el projecte del galliner, i ja amb l'edifici a punt, per fi han arribat els primers pollets! Més de cinc-cents animalons viuen ara al galliner, supervisats per dos treballadors durant aquestes primeres setmanes. Hi ha mesures de bioseguretat per entrar al galliner (desinfectar-se el calçat, etc), segueixen les pautes de vacunació i durant aquestes dues primeres setmanes reben la formació in situ d'un professional del ram. 

Faran falta uns mesos fins que s'assoleixi l'objectiu que els estudiants puguin menjar ous. Però en qualsevol cas, ara ja s'ha començat tot el procés! Recordeu que això entra dins el pla general de millorar la dieta dels estudiants. En aquest moment, ja poden menjar verdura alguns dies i beure llet. El pas següent són els ous, i el darrer pas previst és plantar una zona d'arbres fruiters.

A més de la implicació dels professors d'agricultura de l'escola i de la meva tasca en la gestió del projecte, ara s'hi ha integrat també en Pep. Amb aquestes setmanes ja s'ha vist que els seus coneixements tècnics seran de gran vàlua per al projecte. Anem caminant.

Estem molt agraïts a Mans Unides i a tots els qui amb els vostres donatius a "El gra de mostassa" ho heu fet possible!!

Un gran crit

Aquests dies he rebut per diverses vies missatges molt bonics de suport en veure com visc la lluita d'aquest nen amb el càncer. Us els agraeixo. També m'heu enviat diners, tot i que vaig dir que pensava que no caldrien. De moment, no n'envieu més perquè hi podem fer front. Els diners regulars dels socis ens ajuden en aquestes situacions.

La Pilar interpretava el meu "Quina merda" com la meva reacció davant d'un context complicat per a la curació de l'Elvis. I certament em revolta pensar que aquest nen a Europa tindria moltes més possibilitats de sobreviure. Sí, però no és només això.

Els tres evangelis sinòptics recullen explícitament que Jesús va cridar des de la Creu. És quelcom que a vegades es passa per alt, o es posa més l'accent en altres aspectes. Però des de la Creu diu aquell verset de salm: "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?". També diu altres coses diverses, i sé que aquest verset conviu amb altres en què es posa confiadament a les mans del Pare. Però aquest verset el pronuncia, i Marc (el primer evangeli que es va escriure) ens diu que Jesús "va llançar un gran crit" (Mc 15,37). Va cridar.

Per a mi, aquest crit és profund i no és només de dolor físic. És un crit per tota la humanitat, és un clam al Pare perquè ens escolti. Des de la màxima indigència. 

I aquest és el crit de la humanitat quan es troba sumida en la màxima indigència. I aquest va ser el meu crit de l'altre dia.

Evolució de l'Elvis

Avui he visitat l'Elvis al "Uganda Cancer Institute" de Kampala. La matinada després del trasllat vam viure hores angoixants: a quarts de sis del matí la mare em va trucar que havia passat tota la nit amb oxigen, i estava perdent sang i saliva pel nas i per la boca. La infermera li deia que el nen necessitava sang, però que no podrien donar-li fins que obrís la farmàcia (suposo que de l'hospital). Quan finalment el metge i infermeres hi van poder intervenir, el van estabilitzar.

Està en una sala amb un bon número de nens malalts, uns quants amb protuberàncies importants. Ara està sempre connectat amb oxigen, i li donen morfina. Tot i així, m'ha dit que té dolor.

La mare es veia optimista, perquè diu que ha guanyat pes respecte l'altre hospital. Però jo l'he vist amb la mirada força perduda i amb dificultats per respirar. Demà li comencen a fer quimioteràpia, els metges diuen que el càncer s'ha escampat als pulmons. Li he dit a la mare que la millor medicina per al nen és la seva presència constant al seu costat. I li he donat una petita joguina que havia rebut de Catalunya.

Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança, però la seva vida penja d'un fil. Quina merda...

El nou bisbe de Lleida

Amb el nomenament del bisbe de Sant Feliu vaig expressar la meva alegria i vaig dir que ignorava qui estava darrere d'aquests darrers nomenaments episcopals que em sorprenien agradablement. Ara sabem que el màxim responsable (a part del Papa Francesc, que tenia l'última paraula) era Robert Francis Prevost, actual Papa Lleó! 

Doncs continuem en la mateixa línia amb el nomenament del nou bisbe de Lleida! Deixeu-me compartir una anècdota simpàtica. Tot just fa dos mesos en Dani Palau em va escriure per demanar un article per una revista. I aleshores jocosament em va dir: "I torna". Aleshores li vaig contestar: "Espero que et facin bisbe, però no delegat de missions!". 

Aquest dimecres, amb la notícia del nomenament, òbviament vaig sucar-hi pa amb un nou missatge. Però estic content. En primer lloc, perquè em sembla una bona persona, i això és important! Amb una bona formació intel·lectual, però ben proper a la gent. I amb una sensibilitat que em fa l'efecte que és el que necessita l'Església en els nostres dies. 

Preguem per ell, i felicitem l'Església de Lleida per aquesta notícia!

Trucada intercontinental

Avui hem gaudit a la classe d'Espiritualitat Monàstica que dono als novicis. Hem fet una videotrucada amb Sudamèrica i Europa al mateix temps. Penso que per a aquests joves ugandesos era quelcom insòlit. 

El tema era la Lectio Divina, i vaig demanar a un laic del moviment benedictí Manquehue que ens en pogués parlar. Vam preparar preguntes, i ell va proposar que se'ns hi afegís un jove anglès per compartir la seva experiència. 

Altres vegades us he parlat del tresor que per a mi és la Lectio. Avui, quan ja havíem acabat la videotrucada, un novici ha fet notar com es percebia que el participant xilè (que ha fet Lectio durant 40 anys) parlava des d'una llarga experiència. I té raó. "Del que sobreïx del cor, en parla la boca" (Lluc 6, 45).

M'ha fet pensar que, encara que un sàpiga moltes coses, i fins i tot hagi estudiat teologia, això no li garanteix conèixer a fons la Paraula de Déu. Perquè conèixer-la implica assaborir-la, deixar que et parli i que t’interpel·li, que t’arribi al fons del cor i el transformi.

Fem el que puguem

L'Elvis té 9 anys, i està ingressat en un hospital després que li hagin amputat una cama. Tenia càncer al genoll força avançat. A través d'un exalumne de la nostra escola, la família va saber de mi i em van contactar perquè no poden pagar ni l'operació ni el tractament. Han donat ja tots els diners que podien. 

Avui els he visitat a Kumi per parlar amb el metge, la mare i el nen. El metge diu que l'haurem de portar al "Uganda Cancer Institute", de Kampala. Com que li han hagut de posar oxigen vàries vegades, demanaré que hi puguem anar amb ambulància aquesta setmana. El doctor creu que pot tenir altres òrgans afectats pel càncer, i que li hauran de fer quimioteràpia. 

L'he vist molt prim i dèbil. El nen li ha preguntat a la mare si podria tornar a jugar a futbol, i la mare li ha dit que sí. Tot plegat et deixa el cor encongit. Sortint d'allà he pensat: "Tinc fe en Déu, però hi ha coses que no podré entendre mai".

Pagarem el que convingui per intentar salvar-li la vida. No sé què passarà, però ho hem d'intentar. Tenim el fons d'Ajuda mèdica, i ens han dit que la quimioteràpia serà molt cara però penso que la podrem afrontar.

Gràcies a tots els qui amb els vostres donatius feu possibles accions com aquesta!!

Jeremies, fort o fràgil?

Quan pensem en Jeremies, suposo que és fàcil imaginar algú amb molt caràcter, i potser fins amb un aire malcarat per les paraules tan dures que dirigeix al poble com a profeta.

Per això és tan bonic poder llegir aquestes paraules seves que ens revelen una altra dimensió:

"Corregeix-me, Senyor, però amb mesura;

no amb enuig, que no en quedaria res" 

(Jr 10, 24)

El profeta podria aparèixer com a esquerp: donades les circumstàncies del poble, li toca un paper feréstec que no és massa agradable. Però aquí se'ns presenta com un xaiet, o potser encara millor com un gosset a qui han estomacat. És algú que té la consciència que ha de créixer i madurar, i per això accepta les correccions que la vida li pugui comportar. Però se sap fràgil, i demana que les proves no siguin massa dures perquè sap que no és prou fort per afrontar-les.

M'ha fet pensar que és encoratjador veure un gran profeta amb consciència de fragilitat, perquè això ens l'apropa a tots els éssers humans que estem fets també de pols. I també m'ha suggerit que és arriscat categoritzar les persones en fortes o fràgils, perquè segurament tothom té una part de cada. I, a més, no sempre la imatge que un projecta cap enfora es correspon amb la realitat interior. 

Gràcies, Jeremies, per compartir-ho de manera desacomplexada!

Foto: Laura Cavero

Salut per a l'Onyango

L'Onyango té 81 anys, i ell i la seva dona s'han de fer càrrec d'onze nens i nenes que estan al seu càrrec, la majoria d'ells orfes. Des de fa uns anys, ell té problemes de salut i no s'ha pogut medicar com caldria per falta de diners. Al poblat on viuen tot és molt precari, i a vegades fins és complicat poder menjar bé.

Des d'El gra de mostassa hem proporcionat matalassos als infants perquè dormien a terra en condicions molt precàries: uns sobre uns sacs de patates buits, i uns altres sobre trossos d'espuma. I li vam prometre a l'avi que cada dos mesos li pagaríem els medicaments que necessita per estar sa. 

Van passar els mesos i no em deia res. El vaig trucar, i em va dir que no gosava molestar-me. Li vaig dir que vingués a Tororo per comprar els medicaments, i vam acordar que a partir d'ara m'avisarà cada vegada que vegi que se li van acabant. Ho fem per ell, però també per les onze criatures: el dia que es mori l'avi o l'àvia quedaran molt desprotegides, i hem de mirar que almenys això es retardi tant com sigui possible.

Gràcies a tots els qui amb els vostres donatius feu tot això possible!!

Davant d'un nou Papa

Aquests dies he seguit amb interès qui podia ser el nou Papa, i com tants ara miro d'informar-me del qui ha estat elegit. Però he seguit tot aquest procés amb tranquil·litat perquè he pensat que, sortís qui sortís, miraria a veure què en puc aprendre. I sabia que els cardenals el triarien a consciència i amb sinceritat.

Òbviament analitzarem què fa i què no fa, què diu i què no diu. Però el que vull que prevalgui és mirar què puc aprendre d'aquest home valent i decidit (en alguns aspectes les primeres impressions són molt bones, i en altres s'haurà d'anar veient).

Hi ha una pregunta que, a mesura que passen els anys, intento viure cada vegada més davant de qualsevol mena de superior: "Què en puc aprendre?".

I què passa quan aquest superior actua de manera errònia o pot fins i tot arribar a ser un mal exemple? Aleshores serveix per aprendre què no s'ha de fer. També és un aprenentatge molt útil. 

Però sempre aprendre.

Una perla de Jeremies

"Això diu el Senyor: 

Que el savi no es gloriï de la seva saviesa,

ni el fort de la seva força,

ni el ric de la seva riquesa.

D'una sola cosa podeu gloriar-vos:

d'entendre'm i conèixer-me" (Jr 9, 22-23)

Aquesta cita és com una espasa tallant! Com dirien els castellans: "no deja títere con cabeza". O com diríem en català: "No deixa canya dreta!". No serveix de res ser ric en un món on sembla que tantes coses es puguin comprar amb diners, ni serveix de res ser fort en un món on sembla que guanya el més poderós, ni serveix de res saber de molts àmbits... Res de res. Només val entendre'l i conèixer-lo.

Ens és bo tenir present el Llibre en la seva totalitat. I deixar que dialoguin en nosaltres uns fragments amb uns altres. Tot meditant-lo, em preguntava: "Què és entendre'l? Què és conèixer-lo?". I m'apareix de manera diàfana la 1a carta de Sant Joan, tan preciosa: "El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor" (1Jn 4, 8).

Conèixer-lo vol dir estimar, no pot ésser no estimar i conèixer-lo. Conèixer Déu serà fer de l'Amor el centre, el que ho mou tot en la nostra vida. Entendre Déu serà entendre que l'Amor és a l'origen, en el present, i al final de tot. L'únic que pot donar sentit al 100%. 

Al final, no serveix ser ric, o poderós, o intel·ligent... Només l'Amor. Viure per a aquest Amor i segons aquest Amor.

Som aprenents. Tots. Estem en camí. Però almenys és important tenir clara la direcció, cap on ens volem encaminar. 

Fotos: Elisabet Prunés (gràcies Eli!!)

Beca Josep Boan

Fa temps vaig conèixer la M. Pilar Rosanes a través de Twitter en llegir un escrit seu sobre la seva terrible experiència: un conductor va envestir el seu fill de 20 anys a la carretera, i el va matar. Em va deixar molt tocat veure com es pot sentir una mare després d'una tragèdia així, i li vaig fer un comentari. A partir d'aquí, ens vam anar escrivint fins a trobar-nos presencialment a Montserrat amb ella i el seu marit durant la meva convalescència l'any passat.

Ella ha denunciat tant com ha pogut un sistema absolutament tou i il·lògic (ho podeu veure en el seu compte a X). Però paral·lelament, en homenatge al seu fill em va començar a enviar ajudes per als joves ugandesos que en tenen necessitat. No el trobeu un gest impressionant?

Això s'ha concretat al cap d'un temps en la "Beca Josep Boan" en memòria del seu fill. Vol que aquesta memòria es converteixi en solidaritat. Personalment em sembla que hi deuen haver poques maneres més nobles i precioses per fer memòria d'algú.

Amb aquesta beca s'està fent possible que un nen ugandès (de nom Lurent) pugui estudiar. La fan possible entre la família de la M. Pilar i una família gironina. Ara està acabant la Primària, i fa uns dies va enviar un vídeo agraint aquesta ajuda tan especial. 

Moltes gràcies!!!

Vermut solidari i notícia

En el marc  d'una jornada solidària que s'organitza a Malgrat de Mar dissabte 10 de maig, tindrà lloc un "Vermut solidari" els beneficis del qual aniran a parar a "El gra de mostassa". Els detalls els podeu llegir en el cartell que adjunto.

És una jornada sencera d'activitats organitzades pel Consell Municipal de Solidaritat i Cooperació Internacional, i estic més que agraït que hagin pensat en nosaltres!

A banda d'aquest acte, la notícia és que estem en procés de formar part d'aquest Consell Municipal! D'aquí un any esperem formar-ne part del tot, i poder presentar alguna petició de subvenció per a un projecte concret. La nostra representant en aquest consell serà la Lluïsa Mérida, que ja es va implicar en els projectes d'Uganda des d'abans de la creació d'El gra de mostassa. Moltes gràcies Lluïsa!

Anem fent passos per poder ajudar cada cop més persones i per poder dur a terme projectes més grans.

A la Mare de Déu de Montserrat

Santa Maria de Montserrat,

que has fet de Montserrat una muntanya santa,

escolta el nostre prec.

Porta del Cel,

que has fet de Montserrat un oasi per a tantes persones que pugen amb cor delerós,

que sigui sempre una casa acollidora de tothom.

Rosa Mística,

que has fet de Montserrat un monestir de vida cristiana i benedictina,

beneeix la comunitat i la missió que té encomanada de viure els ensenyaments de Jesús i testimoniar-los.

Consol dels Migrants,

que has fet de Montserrat la casa dels catalans i una fidel protectora de la nostra cultura mil·lenària,

fes que aquest poble català que t'estima sàpiga combinar l'acollida dels nouvinguts amb la integració en la cultura de la nostra terra.

Reina de la Pau,

que has fet de Montserrat un lloc de pau, respecte i amor a la humanitat i a la creació sencera,

ajuda'ns a ser homes i dones de pau en aquest món nostre tan ferit pels estralls de la guerra, la injustícia i la indiferència.

Seu de la Saviesa,

que has marcat per sempre les vides de molts que han viscut a Montserrat o que hi han fet estades en moments importants de la vida,

infon esperança i coratge per a tots els qui han estimat casa teva.

Mare de Déu de Montserrat,

prega per nosaltres!

Amén.

El goig de ser el pare

Si llegim personalment la paràbola del fill pròdig, hem de reconèixer que segons els moments ens identifiquem més amb el fill petit, o amb el fill gran, i altres vegades amb el pare. 

Fa poc vaig poder experimentar el goig de fer de pare de la paràbola. Vaig quedar a Kampala amb aquell noi que m'havia estat enganyant. Feia uns mesos que ens havíem vist a Tororo, quan li vaig compartir que havia descobert que m'havia estat mentint. Aquell dia va anar bé, però no va ser gens fàcil per a cap dels dos.

Mesos després, la trobada ha estat més serena i molt positiva. Li he remarcat com pot ser de bonic que almenys a una persona en el seu món li pugui parlar obertament sense mentides. Que almenys amb algú pugui ser ell mateix. Hem de ser conscients que les mentides per a ell han estat una manera de sobreviure en un món que l'ha maltractat severament des de la infància.

Amb humor, li vaig anar preguntant sobre diversos temes que m'havia explicat en el passat, i vam anar descloent quines coses eren veritat i quines eren mentida. Em va sorprendre la naturalitat amb què ho va anar dient. Va ser bonic poder-li fer entendre que era estimat i com valorava que em digués la veritat. És una situació absolutament nova per a ell: reconèixer les seves trampes, i que la persona enganyada no el rebutgi.

Fa mesos vaig dir que no seria fàcil, i continua no essent-ho. Però és un camí. Necessito uns certs mecanismes de control per saber que no m'enganya, però també crear espais de confiança en els quals ell pugui ser ell mateix. 

En el moment del comiat, em va fer una abraçada com mai que em va fer venir a l'instant la imatge del quadre de Rembrandt. 

Un regal de Déu.

Dilluns de Pasqua

Diumenge de Pasqua ja ha passat, i situacions com aquesta de desconcert continuen exactament igual.

Pasqua no és quelcom que ho transforma tot per obra de màgia. "Aneu a Galilea" és el missatge del Vivent. Torna al començament, revisita allò que et va fer sentir cridat a seguir Jesús, i revisa tot el que s'ha esdevingut des d'aleshores. Tot, tant si ens agrada com si no, és la nostra Història de Salvació. Déu s'hi ha revelat.

Però l'Evangeli no ens crida a fer una reflexió psicològica o purament analítica sobre les nostres vides. Ens crida a revisitar les nostres vides amb els ulls de la fe. 

Els deixebles d'Emmaús entenen allò que els ha succeït en la fracció del pa, en l'Eucaristia. A través de la pregària i el contacte amb la seva paraula, comencen a comprendre, se'ls obren els ulls. 

Quan experimentis un moment de desconcert perquè no entens què t'ha passat o per què, revisita la teva vida: els teus inicis, allò que et va portar a fer una família o al monestir o el que sigui, i el que s'ha anat esdevenint des d'aleshores. I mira-ho amb els ulls de la fe, tot meditant l'Escriptura. I deixa que Déu et parli.

Jesús, el Vivent, és amb nosaltres, Ell és amb tu! Deixa't estimar per ell, deixa que Jesús Vivent habiti i faci estada en tots els racons del teu cor, i els transformi en Llum.

Ell ho desitja. Li obres la porta del teu cor?

Bona Pasqua!!!

Foto: la vaig tirar al Llac Victòria. 

Christe Eleison

 

Divendres Sant.

Perdona'ns, Senyor, perquè no hem sabut imitar la teva donació absoluta.

Com a humanitat, discriminem els altres en molts aspectes. Ens devem pensar que som millors, o superiors, o ves a saber què.

Si l'altre pensa el mateix que nosaltres, bona cara. Si pensa diferent, sovint se'l mira pitjor.

Si l'altre es porta bé amb nosaltres, som agraïts. Si no ens tracta bé, fàcilment se'l deixa d'estimar.

Com a Església, a vegades hem estat l'antiexemple del que vas fer. Ens posem a la boca fàcilment paraules teves, però les accions són una aplicació mediocre del que ens vas demanar.

Perdona'ns, i impregna'ns del teu missatge de generositat i d'amor universal; que es concreti cada dia amb els de més a prop.

Sobre la música, en parlo en els comentaris.

Una perla d'Isaïes

En la meditació de la Bíblia, de tant en tant trobes alguna perla (bé, de fet, tot sovint). Em va resultar molt suggeridora aquesta d'Isaïes 64,3: "Mai no s'ha sentit a dir, cap orella no ha sentit ni cap ull ha vist mai un altre Déu, fora de tu, que afavorís així els qui confien en ell!".

La formulació em va sorprendre. I vaig pensar que, mirant d'actualitzar aquesta cita escrita fa milers d'anys, potser podríem dir: "Al qui viu en la confiança, la vida li somriu".  O encara millor: "El qui viu en la confiança és més feliç".

Lògicament em vaig preguntar si jo soc d'aquests, i em sembla que personalment em debato entre la por i la confiança. Depenent dels moments i de les situacions.

També em plantejava si no pot ser que els qui viuen sempre en la confiança estiguin enganyats, perquè essent realistes no tot a la vida va bé. I potser la resposta dependrà d'en què o en qui es posi la confiança. 

Si és la confiança en l'Amor amb majúscules, aquest no pot defraudar. Això ho crec sincerament. 

Senyor, ajuda'm a créixer en aquesta confiança!!

Foto: Eli Prunés 

On és la mare?

(continua)

No n'hauria parlat si no m'ho haguéssiu preguntat, perquè la informació que en tinc és escassa. 

Penso que la mare és viva, això és el més important. I arribo a aquesta conclusió perquè seria impensable que la família no li fes un bon funeral si morís. Forma part de la seva cultura.

Però està amagada, i amb por. El deute que va contreure a causa del tractament de la seva malaltia era inassumible per a ella, i l'única solució que va trobar va ser fugir per no ser arrestada (que s'hauria esdevingut quasi segur). El seu telèfon està desconnectat, així no pot ser localitzada.

Crec que està a casa d'algun parent, i lluny de Tororo. La vegada que vaig poder parlar amb ella, molt al principi, em va dir que estava amb una germana. Sembla que va canviar de lloc, això no ho tenim clar. 

Segurament malalta. Van dir que diabetis. Tinc els meus dubtes de si és diabetis, però no ho sé.

Fa relativament poc vaig poder parlar amb la tieta del noi, germana d'ella, que almenys temps enrere em consta que en sabia alguna cosa. La raó de la trucada va ser parlar del noi, i demanar-li si poden tenir el noi a casa un dies durant les vacances del primer trimestre. Amb l'avi ens va semblar que era el millor. I vaig aprofitar per demanar-li que, si mai té l'ocasió de parlar amb la seva germana, que si us plau li digui que probablement jo la podria ajudar (la mateixa donant catalana que paga els estudis del noi se'm va oferir). Penso que, si un dia hi parla, li ho dirà.

Amb el fill tenien una relació molt estreta, i això encara fa més sorprenent que desaparegués d'aquesta manera. Però el que em fa més pena són els germans petits, que no entenen res i es van trobar sense mare d'un dia per l'altre sense cap explicació raonable. Segur que la troben molt a faltar.

Malgrat tot, tinc esperança. Mentre hi ha vida hi ha esperança. 

De moment hem de continuar endavant. Sempre endavant.

La vida sense la mare

(continua)

Fa uns dies us deia que érem com pare i fill i podia sonar idíl·lic, però tot i ser bonic no ha estat tan senzill. Ell és adolescent (jo diria: adolescent de manual), i per tant he hagut de cuidar molt el diàleg i els pactes, i posar molt poques línies vermelles. Crec que l'experiència ha estat un grau, però reconec que hauria pogut sortir malament. Afortunadament ha anat bé. 

Potser ho va afavorir el fet que vaig intervenir en una situació familiar d'alta complexitat (a part del problema de la mare), i això ho agraeix sincerament. En aquest moment, tenim la responsabilitat compartida el seu avi i jo mateix. Amb l'avi ens entenem bé: és un home madur i amb seny. 

I gràcies a una donant catalana ha pogut tornar a l'institut on anava abans (havent de tornar a començar el curs que l'any passat només va poder fer durant un trimestre). Està content, molt content. Fa uns dies vaig poder parlar amb el seu tutor acadèmic, i valorava que hi posa molt interès i esforç. L'ambient de l'escola és millor que l'ambient que va rondar durant uns mesos per Tororo, i això també ens alegra. L'últim dia li vaig preguntar si comença a ser popular (perquè el conec), i em va dir que sí. Vol que li donin alguna responsabilitat, i això està bé. 

Se sent molt responsable dels seus germans petits, i això portarà molta feina. Perquè previsiblement tard o d'hora vindran dificultats importants, sobretot quan falti l'avi. Però li remarco que no està sol. I li demano que pregui per la meva salut, cosa que diu que fa sempre (no us espanteu, estic bé! Només vull dir que les coses es podrien complicar si jo no tingués salut). 

Miro la seva vida amb esperança. M'heu preguntat per la mare... En parlaré el proper dia.

(continuarà)

La Nalo, quina dona!

(continua)

Els dies que aquest noi va viure al carrer no van ser gens fàcils. El carrer és ple de violència i de perills. Però enmig de la desolació, una dona sense sostre el va acollir. No a casa seva, perquè no en tenia, però sí procurant que pogués menjar alguna cosa i cuidant-se d'ell.

Abans de tornar cap a Tororo, la vam anar a veure. Li vaig agrair el que havia fet pel noi, i li vaig fer un donatiu (estava més contenta que unes pasqües). Ella no tenia res i amb prou feines podia sobreviure, però va procurar pel noi amb una gran generositat. Aquesta dona era un reflex de Déu!

Li vaig dir al noi que no hauria d'oblidar mai el que aquesta dona havia fet per ell, essent tan pobra com era. Temps després vam tornar a Kampala, i la vam buscar demanant ajuda als sense sostre del seu lloc habitual. Algú ens va intentar despistar, però una persona ens va donar el seu telèfon. I dos dies després de Nadal la vam poder visitar de nou.

Va ser molt bonic. La Nalo li va dir al noi que estava molt guapo i que tenia molt bon aspecte. Ell estava tot cofoi. Van estar parlant una mica, i després li vaig fer un donatiu i li vam regalar un paraigües (no sabia què li podia regalar a algú que està al carrer, perdoneu). Ens va dir que ara viu als "slums" (els suburbis), que és el pitjor que he vist a Uganda. Però almenys té un sostre. Ens hi volia acompanyar, però li vam dir que ho havíem de deixar per la propera vegada.

A vegades es tendeix a recordar aquelles persones que a un li han fet mal. Però no és encara molt millor recordar vivament les persones que ens han fet bé?

La Nalo va demostrar que ser generós no depèn dels diners que un té. Depèn del cor.

Foto: vaig tirar-los diverses fotos, i ella es va arreglar tant com va poder per sortir-hi bé!

(continuarà)

Després de la desaparició de la mare

Recordeu la història d'aquell noi a qui l'any passat li va desaparèixer la mare? Doncs bé, moltes coses han succeït des d'aleshores.

Mentre jo era a Catalunya, ell estava a casa la tieta. I pocs dies abans de tornar a Uganda, va agafar transport per anar fins al poblat de l'avi. Els van fer canviar de furgoneta a mig camí, i en arribar a Tororo va descobrir que totes les seves pertinences havien estat robades amb el canvi de furgoneta. Es va queixar, i el conductor li va dir que si viatjava fins a Kampala (ben lluny de Tororo) allà les podria recuperar. A la capital Kampala el conductor el va acompanyar a una sala d'un edifici, i li va dir que esperés un moment. Al cap d'una estona, va descobrir que el conductor havia marxat per una sortida del darrere, i es va trobar tirat al mig de Kampala sense res de res. Ni documentació, ni roba, ni telèfon, ni una sola moneda. Els qui coneixeu Kampala o altres capitals de països pobres ja us podeu imaginar el que això significa.

No tenia altre remei que malviure al carrer, i de fet convertir-se en un noi del carrer. Però ell recordava que al cap d'uns dies jo havia de tornar a Uganda, i amb murrieria va aconseguir que algú el deixés trucar al meu número que recordava de memòria, fins el dia que em va localitzar hores després de tornar al país. 

Sense entendre gaire res, li vaig dir que vingués fins allà on m'hostatjava, i que ja pagaria el transport en moto quan arribés a destí. 

Quan el vaig veure, em vaig adonar de com és de fàcil en una ciutat així trobar-te al carrer sense sostre. Em va fer molta impressió: mal vestit, feia pudor, i estava com deprimit. 

Es va quedar lògicament a la casa de religiosos on m'allotjava. I des d'aleshores hem estat una mica com pare i fill. 

(continuarà)

Canvia la teva ment!

La versió anglesa de Lluc 13, 1-9 em sembla no prou precisa. Posa en boca de Jesús la paraula "repent" ("penediu-vos"), quan la versió original grega parla de "μετάνοια" ("metanoia") que és un mot molt més ric i potent quant a missatge. Etimològicament vindria a significar que anem més enllà del pensament que tenim, i per tant apel·la a un canvi de mentalitat. 

És a dir, sí que Jesús convida a adonar-se dels errors, però posant l'accent en la invitació al canvi, a la millora. I això és molt diferent.

La versió catalana és molt més encertada: ho tradueix per "convertiu", que etimològicament significa un "girar-se cap a" i per tant també posa l'accent en el moviment que va de l'error a un nou enfocament o canvi de vida.

Fa una setmana va ser el centre de l'homilia que vaig fer als estudiants. I els vaig proposar plantejar-se en quines coses els cal personalment un canvi de mentalitat. I que cadascú trobi les seves respostes. Però els vaig suggerir també un tema que, al meu entendre, necessita una "metanoia" col·lectiva: les tribus.

"Us agradaria si, per la Festa de les Tribus, totes les tribus ballessin (l'una darrere l'altra) exactament la mateixa dansa? No és més bonic quan cada tribu ens ofereix la seva dansa?". Tothom hi va estar d'acord. I els vaig exposar com és d'enriquidor que cada tribu tingui les seves particularitats lingüístiques, culinàries, i de tradicions. 

Massa sovint, en comentaris que fan, noto que pensen que la seva tribu és millor que les altres. Vaig dir-los que totes tenen la mateixa dignitat, i els vaig posar deures per fer aquesta "metanoia" en relació a les tribus: buscar coses positives en les altres tribus, i algun aspecte a millorar en la pròpia.

Veig que la paraula "metanoia" ha fet fortuna, perquè bastants la recorden. Algun amb to de broma, que també està bé. Hi ha d'haver moments per a tot.