Una perla d'Isaïes

En la meditació de la Bíblia, de tant en tant trobes alguna perla (bé, de fet, tot sovint). Em va resultar molt suggeridora aquesta d'Isaïes 64,3: "Mai no s'ha sentit a dir, cap orella no ha sentit ni cap ull ha vist mai un altre Déu, fora de tu, que afavorís així els qui confien en ell!".

La formulació em va sorprendre. I vaig pensar que, mirant d'actualitzar aquesta cita escrita fa milers d'anys, potser podríem dir: "Al qui viu en la confiança, la vida li somriu".  O encara millor: "El qui viu en la confiança és més feliç".

Lògicament em vaig preguntar si jo soc d'aquests, i em sembla que personalment em debato entre la por i la confiança. Depenent dels moments i de les situacions.

També em plantejava si no pot ser que els qui viuen sempre en la confiança estiguin enganyats, perquè essent realistes no tot a la vida va bé. I potser la resposta dependrà d'en què o en qui es posi la confiança. 

Si és la confiança en l'Amor amb majúscules, aquest no pot defraudar. Això ho crec sincerament. 

Senyor, ajuda'm a créixer en aquesta confiança!!

Foto: Eli Prunés 

On és la mare?

(continua)

No n'hauria parlat si no m'ho haguéssiu preguntat, perquè la informació que en tinc és escassa. 

Penso que la mare és viva, això és el més important. I arribo a aquesta conclusió perquè seria impensable que la família no li fes un bon funeral si morís. Forma part de la seva cultura.

Però està amagada, i amb por. El deute que va contreure a causa del tractament de la seva malaltia era inassumible per a ella, i l'única solució que va trobar va ser fugir per no ser arrestada (que s'hauria esdevingut quasi segur). El seu telèfon està desconnectat, així no pot ser localitzada.

Crec que està a casa d'algun parent, i lluny de Tororo. La vegada que vaig poder parlar amb ella, molt al principi, em va dir que estava amb una germana. Sembla que va canviar de lloc, això no ho tenim clar. 

Segurament malalta. Van dir que diabetis. Tinc els meus dubtes de si és diabetis, però no ho sé.

Fa relativament poc vaig poder parlar amb la tieta del noi, germana d'ella, que almenys temps enrere em consta que en sabia alguna cosa. La raó de la trucada va ser parlar del noi, i demanar-li si poden tenir el noi a casa un dies durant les vacances del primer trimestre. Amb l'avi ens va semblar que era el millor. I vaig aprofitar per demanar-li que, si mai té l'ocasió de parlar amb la seva germana, que si us plau li digui que probablement jo la podria ajudar (la mateixa donant catalana que paga els estudis del noi se'm va oferir). Penso que, si un dia hi parla, li ho dirà.

Amb el fill tenien una relació molt estreta, i això encara fa més sorprenent que desaparegués d'aquesta manera. Però el que em fa més pena són els germans petits, que no entenen res i es van trobar sense mare d'un dia per l'altre sense cap explicació raonable. Segur que la troben molt a faltar.

Malgrat tot, tinc esperança. Mentre hi ha vida hi ha esperança. 

De moment hem de continuar endavant. Sempre endavant.

La vida sense la mare

(continua)

Fa uns dies us deia que érem com pare i fill i podia sonar idíl·lic, però tot i ser bonic no ha estat tan senzill. Ell és adolescent (jo diria: adolescent de manual), i per tant he hagut de cuidar molt el diàleg i els pactes, i posar molt poques línies vermelles. Crec que l'experiència ha estat un grau, però reconec que hauria pogut sortir malament. Afortunadament ha anat bé. 

Potser ho va afavorir el fet que vaig intervenir en una situació familiar d'alta complexitat (a part del problema de la mare), i això ho agraeix sincerament. En aquest moment, tenim la responsabilitat compartida el seu avi i jo mateix. Amb l'avi ens entenem bé: és un home madur i amb seny. 

I gràcies a una donant catalana ha pogut tornar a l'institut on anava abans (havent de tornar a començar el curs que l'any passat només va poder fer durant un trimestre). Està content, molt content. Fa uns dies vaig poder parlar amb el seu tutor acadèmic, i valorava que hi posa molt interès i esforç. L'ambient de l'escola és millor que l'ambient que va rondar durant uns mesos per Tororo, i això també ens alegra. L'últim dia li vaig preguntar si comença a ser popular (perquè el conec), i em va dir que sí. Vol que li donin alguna responsabilitat, i això està bé. 

Se sent molt responsable dels seus germans petits, i això portarà molta feina. Perquè previsiblement tard o d'hora vindran dificultats importants, sobretot quan falti l'avi. Però li remarco que no està sol. I li demano que pregui per la meva salut, cosa que diu que fa sempre (no us espanteu, estic bé! Només vull dir que les coses es podrien complicar si jo no tingués salut). 

Miro la seva vida amb esperança. M'heu preguntat per la mare... En parlaré el proper dia.

(continuarà)

La Nalo, quina dona!

(continua)

Els dies que aquest noi va viure al carrer no van ser gens fàcils. El carrer és ple de violència i de perills. Però enmig de la desolació, una dona sense sostre el va acollir. No a casa seva, perquè no en tenia, però sí procurant que pogués menjar alguna cosa i cuidant-se d'ell.

Abans de tornar cap a Tororo, la vam anar a veure. Li vaig agrair el que havia fet pel noi, i li vaig fer un donatiu (estava més contenta que unes pasqües). Ella no tenia res i amb prou feines podia sobreviure, però va procurar pel noi amb una gran generositat. Aquesta dona era un reflex de Déu!

Li vaig dir al noi que no hauria d'oblidar mai el que aquesta dona havia fet per ell, essent tan pobra com era. Temps després vam tornar a Kampala, i la vam buscar demanant ajuda als sense sostre del seu lloc habitual. Algú ens va intentar despistar, però una persona ens va donar el seu telèfon. I dos dies després de Nadal la vam poder visitar de nou.

Va ser molt bonic. La Nalo li va dir al noi que estava molt guapo i que tenia molt bon aspecte. Ell estava tot cofoi. Van estar parlant una mica, i després li vaig fer un donatiu i li vam regalar un paraigües (no sabia què li podia regalar a algú que està al carrer, perdoneu). Ens va dir que ara viu als "slums" (els suburbis), que és el pitjor que he vist a Uganda. Però almenys té un sostre. Ens hi volia acompanyar, però li vam dir que ho havíem de deixar per la propera vegada.

A vegades es tendeix a recordar aquelles persones que a un li han fet mal. Però no és encara molt millor recordar vivament les persones que ens han fet bé?

La Nalo va demostrar que ser generós no depèn dels diners que un té. Depèn del cor.

Foto: vaig tirar-los diverses fotos, i ella es va arreglar tant com va poder per sortir-hi bé!

(continuarà)

Després de la desaparició de la mare

Recordeu la història d'aquell noi a qui l'any passat li va desaparèixer la mare? Doncs bé, moltes coses han succeït des d'aleshores.

Mentre jo era a Catalunya, ell estava a casa la tieta. I pocs dies abans de tornar a Uganda, va agafar transport per anar fins al poblat de l'avi. Els van fer canviar de furgoneta a mig camí, i en arribar a Tororo va descobrir que totes les seves pertinences havien estat robades amb el canvi de furgoneta. Es va queixar, i el conductor li va dir que si viatjava fins a Kampala (ben lluny de Tororo) allà les podria recuperar. A la capital Kampala el conductor el va acompanyar a una sala d'un edifici, i li va dir que esperés un moment. Al cap d'una estona, va descobrir que el conductor havia marxat per una sortida del darrere, i es va trobar tirat al mig de Kampala sense res de res. Ni documentació, ni roba, ni telèfon, ni una sola moneda. Els qui coneixeu Kampala o altres capitals de països pobres ja us podeu imaginar el que això significa.

No tenia altre remei que malviure al carrer, i de fet convertir-se en un noi del carrer. Però ell recordava que al cap d'uns dies jo havia de tornar a Uganda, i amb murrieria va aconseguir que algú el deixés trucar al meu número que recordava de memòria, fins el dia que em va localitzar hores després de tornar al país. 

Sense entendre gaire res, li vaig dir que vingués fins allà on m'hostatjava, i que ja pagaria el transport en moto quan arribés a destí. 

Quan el vaig veure, em vaig adonar de com és de fàcil en una ciutat així trobar-te al carrer sense sostre. Em va fer molta impressió: mal vestit, feia pudor, i estava com deprimit. 

Es va quedar lògicament a la casa de religiosos on m'allotjava. I des d'aleshores hem estat una mica com pare i fill. 

(continuarà)

Canvia la teva ment!

La versió anglesa de Lluc 13, 1-9 em sembla no prou precisa. Posa en boca de Jesús la paraula "repent" ("penediu-vos"), quan la versió original grega parla de "μετάνοια" ("metanoia") que és un mot molt més ric i potent quant a missatge. Etimològicament vindria a significar que anem més enllà del pensament que tenim, i per tant apel·la a un canvi de mentalitat. 

És a dir, sí que Jesús convida a adonar-se dels errors, però posant l'accent en la invitació al canvi, a la millora. I això és molt diferent.

La versió catalana és molt més encertada: ho tradueix per "convertiu", que etimològicament significa un "girar-se cap a" i per tant també posa l'accent en el moviment que va de l'error a un nou enfocament o canvi de vida.

Fa una setmana va ser el centre de l'homilia que vaig fer als estudiants. I els vaig proposar plantejar-se en quines coses els cal personalment un canvi de mentalitat. I que cadascú trobi les seves respostes. Però els vaig suggerir també un tema que, al meu entendre, necessita una "metanoia" col·lectiva: les tribus.

"Us agradaria si, per la Festa de les Tribus, totes les tribus ballessin (l'una darrere l'altra) exactament la mateixa dansa? No és més bonic quan cada tribu ens ofereix la seva dansa?". Tothom hi va estar d'acord. I els vaig exposar com és d'enriquidor que cada tribu tingui les seves particularitats lingüístiques, culinàries, i de tradicions. 

Massa sovint, en comentaris que fan, noto que pensen que la seva tribu és millor que les altres. Vaig dir-los que totes tenen la mateixa dignitat, i els vaig posar deures per fer aquesta "metanoia" en relació a les tribus: buscar coses positives en les altres tribus, i algun aspecte a millorar en la pròpia.

Veig que la paraula "metanoia" ha fet fortuna, perquè bastants la recorden. Algun amb to de broma, que també està bé. Hi ha d'haver moments per a tot.

Becada pels socis!

Els mateixos dies que vam iniciar el programa de Beques Alweny, un monjo de la comunitat em va demanar si teníem cap programa educatiu. Ell rebia moltes peticions de beques, perquè és un problema general al país. 

Com que els socis d'El gra de mostassa paguen una quota mensual, em rondava pel cap que entre tots poguessin becar algú. I li vaig contestar al monjo que triés algú de totes les peticions que havia rebut, però que fos una noia i que necessités aprendre un ofici. 

La raó és que l'índex de nenes que acaben la Primària és fins i tot una mica superior als nens, però en canvi a partir de Secundària moltes queden apartades perquè a les famílies prioritzen els nois. I hem de trobar noies d'aquest perfil: les qui sense l'ajuda ja no podrien estudiar a nivells superiors. 

Doncs bé, aquesta noia és la Sikolastica (pronunciat Escolàstica): una noia del barri que feia un any que era a casa sense fer res després d'acabar el quart de Secundària. Amb moltes ganes d'estudiar, però sense diners. Ha començat el curs d'Agricultura a la nostra escola d'oficis. Està més que contenta! Se la veu molt espavilada i decidida. Té tot un futur per davant, i esperem que aquesta beca de dos anys sigui un bon impuls!

Evitar les ocasions

Amb motiu de la Quaresma, el Dimecres de Cendra en l'homilia vaig proposar als estudiants oferir alguna cosa a Déu durant aquestes setmanes: una cosa bona que els requerís un cert esforç. I el primer Diumenge de Quaresma, quan es llegeix l'Evangeli de les temptacions, els vaig suggerir un consell de Santa Teresa de Jesús per tirar endavant aquest propòsit: "Evitar les ocasions" ("Avoid the occasions"). 

Els vaig posar exemples reals de com hi ha situacions que et porten indefectiblement a caure, però també vaig explicar estratègies per evitar aquestes situacions. Em vaig centrar en temes típics tenint present el que viuen, i escoltaven molt.

Després, durant la setmana, diversos em van agrair sincerament aquella reflexió que intentaven aplicar. I vaig pensar que era un privilegiat per poder predicar setmanalment (diumenges a les 7h del matí!) a tants joves majoritàriament interessats en allò que els pugui dir. Acostumo a començar a rumiar les homilies força dies abans, perquè els pugui fer algun servei per ara i per la vida.

Tornant al tema que us comparteixo, no podem (o no hauríem!) de ser babaus: és molt fàcil enganyar-nos i fer passar per bones moltes coses que no en són, simplement perquè ens venen de gust o responen a interessos egoistes.

Sant Benet ho deia amb aquestes paraules, quan parla dels sarabaïtes: "tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit". 

En aquests temps nostres en què valorem tant tot el que és innovació i canvi, tant de bo que sapiguem beure també de la saviesa dels antics!

Germans units

En Wanja fa un any va acabar els estudis a la nostra escola d'oficis. Gràcies a haver aprovat tots els exàmens oficials i sobretot pel seu compromís ajudant voluntàriament a l'hort de l'escola, va rebre una ajuda del Programa Social per poder emprendre quelcom pel seu compte.

Ell va optar per fer maons, una activitat que genera ingressos però que demana molt d'esforç (aquí ho podeu veure). I ho ha tirat endavant conjuntament amb els seus germans. Durant força anys a casa s'han trobat amb problemes molt complexos, i els germans s'han unit per ajudar-se mútuament i poder-se pagar els estudis ells mateixos. En Wanja espera poder estudiar un mòdul superior d'agricultura, i el nostre programa serà un bon impuls perquè pugui aconseguir els diners que necessita.

De moment han demostrat que van implementar el projecte pel qual se'ls va donar 1.000.000 de xílings ugandesos i han presentat una bona comptabilitat. Ara només cal que tornin els diners, i aleshores quasi segur que rebran el triple de diners per poder dur a terme un projecte més gran.

És fantàstic poder donar eines a aquells que volen ser emprenedors! I en el cas d'en Wanja, a més de molt treballador és mooolt bona persona i en aquest sentit encara fa més il·lusió.

Acte a Vic

Aquest proper divendres 21 de març tindrà lloc un acte solidari a Vic en favor dels projectes d'El gra de mostassa. 

L'acte consistirà en una taula rodona amb en Pep Sentmartí, que fa dos anys que és a Uganda i que aquests dies és a Catalunya. Hi participarà la Coral Canigó, cosa que ens fa molta il·lusió!!

Els beneficis de l'acte aniran a parar al programa oftalmològic que duem a terme a Tororo, del qual en Pep és ara el coordinador. Gràcies a aquest programa, fins ara s'han pogut operar 46 infants i joves  sense recursos. Això ha suposat un canvi molt important en la vida d'aquests nens i joves, i també ha incidit en la vida de les seves famílies. Per això creiem que val la pena continuar-lo i recollir més ajudes.

Moltes gràcies des d'ara a tots els qui hi prendran part!! Gràcies a la Coral Canigó, a la Biblioteca Pilarín Bayés i a tots els qui ho faran possible!!

Divendres 21 de març a les 20h, a la Biblioteca Pilarín Bayés (Vic).

El somni d'Isaïes

"El llop conviurà amb l'anyell, 

la pantera jaurà amb el cabrit; 

menjaran junts el vedell i el lleó,

i un nen petit els guiarà.

La vaca i l'ossa pasturaran juntes,

jauran plegades les seves cries.

El lleó menjarà palla com el bou,

l'infant de llet jugarà vora el cau de l'escurçó,

el nen ficarà la mà a l'amagatall de la serp.

Ningú no serà dolent ni farà mal

en tota la muntanya santa,

perquè el país serà ple del coneixement del Senyor,

com l'aigua cobreix la conca del mar".

(Isaïes 11, 6-9)

Des de petit m'ha captivat el somni d'Isaïes que es llegeix cada any durant les Matines de Nadal a Montserrat, una realitat irreal que per a molts podria sonar a conte per a criatures de tan impossible. Però aquesta utopia em fascina: us imagineu un món en el qual la convivència i la germanor imperessin pertot arreu?

Sí, és una utopia. Però les utopies hi són per a impulsar-nos, per fer-nos caminar endavant. Com deia el P. Miquel Estradé: "no se'ns demana d'arribar, sinó de caminar!". 

El text d'Isaïes és una invitació a treballar perquè realment el llop pugui conviure amb l'anyell, i la vaca i l'ossa puguin pasturar plegades. Fa unes setmanes, a partir d'un escrit meu rebia un missatge des de Catalunya: "Perdona, però per aquí anem curts d'ideals. I tu, com estàs?". Li vaig contestar amb dos emoticons de somriure: "Bastant alts". Ho havia suavitzat, en realitat penso que li hauria hagut de dir: "Molt alts!".

Si la utopia ens genera frustració, millor que no ens hi centrem massa. Però si ens impulsa: endavant!

Fem que la pantera pugui jeure amb el cabrit, i que puguin menjar junts el vedell i el lleó! I comencem en primera persona. Sergi, comença per tu que ja tens prou feina. 

Bona continuació de Quaresma!

Pintura: "Peaceable Kingdom", Edward Hicks (1834). National Gallery of Art, Washington DC. L'artista representa l'escena d'Isaïes 11, però en la llunyania també William Penn i Tamenend l'Afable en el tractat que van signar i que per a l'artista és un símbol de pau.

Perdre els papers

La setmana passada una persona em va faltar al respecte per telèfon. Va ser força inesperat perquè era per una cosa sense més importància. Vaig entendre que no era res personal, perquè tenim bona relació i a més va fer el mateix amb un altre monjo al cap de no res (i ell li va penjar la trucada). Ens veiem sovint per Tororo i vaig pensar que potser els següents dies es disculparia, però no va ser així.

Li vaig fer un correu per evitar cap malentès. Entre altres coses, li expressava com m'havia sentit en tractar-me d'aquella manera. Li deia que podem tenir opinions diferents i que això no és cap problema, però que no ens hauríem de faltar al respecte. Era un escrit amb desig de reconciliar-nos, i el va rebre bé: em va enviar una disculpa per whatsapp que em va semblar ben sincera.

Quan algú perd els papers, si em falta al respecte m'afecta. Però veig que la meva reacció no és també la de perdre els papers. Crec que és perquè penso que no m'he de posar a aquest nivell i m'he de mantenir serè. De fet, em sembla que penso que no vull fer el ridícul.

A vegades he pensat que quan una persona perd els papers perd també l'autoritat i a vegades fins la credibilitat.

Tanmateix, qui no té un all té una ceba. I tots tenim coses per millorar.

El nom d'Alweny

Els qui em coneixeu més ja podeu imaginar que, a l'hora de posar el nom d'Alweny pel programa de beques, devia intentar descobrir si aquest nom tenia algun significat. La recerca no va ser fàcil, però dues fonts van confirmar-ne l'origen.

Alweny és el nom que es posava a les nenes nascudes en temps de guerra. Em vaig quedar una mica de pedra en saber-ho, perquè és un nom a l'altre extrem de noms femenins bells com Mar, Pau o similars.

Però vaig pensar que, justament per aquesta raó, era un nom significatiu. És un nom que expressa una ferida: una nena nascuda en temps de guerra. Ara ja no hi ha guerra, però aquest nom s'ha perllongat en algunes famílies. I d'alguna manera expressa l'objectiu d'aquest programa: donar resposta i assistència a aquells infants i joves que d'una manera o altra tenen una ferida pel fet de no poder estudiar. En alguns casos és per la pobresa, però en altres s'hi sumen malformacions, situacions familiars molt complexes, etc. 

Les nenes com l'Alweny podrien quedar de manera natural fora del sistema a causa de la seva vulnerabilitat. I amb el programa de beques volem subvertir aquest fet i donar-los l'oportunitat de tenir un futur diferent.

Per tant, el nom Alweny pertany a la primera nena que vam becar. Però indica també el sentit d'aquest programa de beques que hem iniciat.

"L'escolta i la missió"

Darrerament em trobo que em demanen escrits o entrevistes en diverses publicacions o mitjans, i en altres casos m'ofereixen aquesta possibilitat. Sempre ho agraeixo (i tant!), però en algunes ocasions declino aquest oferiment. Em podria passar el dia escrivint articles per diversos mitjans, però no he vingut a l'Àfrica amb aquesta finalitat i em sembla que ho he de fer de manera molt mesurada. A l'hora d'escriure, prioritzo La Font de Greccio com un espai accessible als qui hi teniu interès. I, en el dia a dia, dono prioritat al seguiment dels projectes i a passar hores escoltant ugandesos que em venen a veure per compartir el que viuen.

Una excepció ha estat un article que em van demanar des de l'IEME (Instituto Español de Misiones Extranjeras) per a la seva revista "Misiones Extranjeras" n. 309, i que vaig titular "Escucha y misión". Hi parlo de la importància de l'actitud d'escolta per al missioner, i de fet és l'aproximació d'un monjo benedictí al fet missioner. Penso que hi ha reflexions que van més enllà de la vida dels missioners, i per això us comparteixo la versió catalana d'aquest article aquí.

Ja sé que és una mica llarg i probablement bastants no el llegireu. Però segurament alguns sí que el voldreu llegir, i per això us el comparteixo.

Bona Quaresma a tothom!

Foto: Olga Llorensí, al Llac Victòria 

La deessa Ocasió

Em meravella que la mitologia romana comptés amb una deessa de nom "Ocasió" o "Oportunitat".

Se la representa com una dona amb una cabellera per la part del davant i calba per darrere. Està sobre una superfície semblant a una roda, i amb ales als peus: per tant, en constant moviment. A menys que la cacis quan passa, en el moment just, se t'escola perquè no té cabells per la part del darrere per on la puguis agafar, i la roda i les ales la fan continuar sense aturar-se.

Quina imatge tan suggerent del que poden ser les oportunitats a la vida! Hi ha ocasions que, o bé les atrapes, o fugen i tal vegada no tornin. Ara bé, com saber quines són les ocasions que són úniques i quines no? Cal discerniment. I probablement valentia quan sembla que és el moment oportú.

Aprehendre la deessa Ocasió quan passa té els seus riscos, un es pot equivocar. Però no seria molt pitjor adonar-se en el futur que, quan ella va passar, no vam tenir l'audàcia d'encalçar-la fins a atrapar-la?

La Viqui

He deixat passar uns dies abans d'escriure sobre la Viqui. Algunes de les coses que he llegit aquests dies, sobretot en l'àgora dels mitjans, em semblava que feien més referència a la Viqui com a personatge o com a activista que a la Viqui que vaig conèixer. És una percepció personal, òbviament discutible.

La Viqui va estar totalment entregada als exclosos. Desitjava una Església senzilla i compromesa. Estimava el nostre país. Era una gran comunicadora. I culer fins a l'exageració haha! Propera sense hipocresies. 

He triat aquesta foto a consciència (foto: Mireia Rourera). La vegada que vaig anar a Santa Anna i hi havien posat l'estàtua del Jesús sense sostre, em va proposar fer-me una foto amb aquest Jesús. Ella valorava tot el que aquesta estàtua significava.

Explicar qui era la Viqui sense posar el focus en la font de tot plegat és deixar de banda el més essencial per a ella. Certament, les seves obres parlaven i eren molt explícites. Però val la pena que ens diguem d'on sortia tot això.

Tot i conèixer-la en la meva etapa a l'Escolania (crec que ens vam conèixer quan vam anar a fer un concert al Raval per la Fundació Arrels, tot i que potser ja abans), ens vam fer més quan posteriorment jo era l'hostatger a Montserrat. Ella valorava molt poder fer exercicis espirituals. He repassat els whatsapps que ens havíem enviat, i amb motiu d'uns exercicis espirituals diu: "Per a mi Montserrat és dels millors llocs per pregar". I al final dels exercicis: "He estat a la glòria!!!!". 

Però el centre era, sempre, Jesús. Davant les dificultats, m'escriu en un altre whatsapp: "M'agrada dir-li a Jesús: passi el que passi, que em passi amb Tu... i així em conforto". 

Alguns n'han parlat com la "monja dels pobres". A mi m'agradaria més anomenar-la "la monja dels exclosos" o "dels marginats". Ella deia: "els pobres fan pena, però els marginats fan nosa". Viqui, amb la teva vida vas demostrar que els marginats no et feien nosa, al contrari. Els abraçaves, els portaves al cor, els estimaves. Servies Jesús en ells, aquell primer amor que mai no et va deixar i que ara, ben segur, t'ha acollit. Descansa en Pau i amb Joia!!!

PD: Per als lectors habituals de La Font de Greccio, potser recordareu que ella havia escrit algun comentari en alguna ocasió. Em consta que hi havia entrat bastantes vegades. Moltes gràcies Viqui!

Una inauguració

Al Benedictine Eye Hospital s'ha inaugurat un edifici dedicat a l'atenció als infants que han de ser operats dels ulls. Fins ara, estaven barrejats en unes habitacions compartides amb altres adults que havien de ser operats. 

Són unes instal·lacions molt boniques i pensades per als infants. Com a exemple, la sala on han posat aquestes joguines. Tenen previst fer un petit parc infantil a fora de l'hospital. Tot això, en una zona rural d'Uganda són elements molt remarcables.

Al primer pis, a banda d'un magatzem gran per medicaments, hi han posat algunes habitacions privades (són especials bàsicament perquè són individuals) perquè ajudin a pagar el sosteniment de l'hospital que té una vocació social. 

La inauguració va començar més de dues hores tard, i els parlaments van durar unes quatres hores (aquí els agrada fer-ho així!). Agraeixo que em mencionessin públicament, com un gest implícit d'agraïment per les operacions que hem fet possible per infants amb malformacions o per molts nens i joves amb malalties dels ulls.

Aquest edifici ha estat possible gràcies a algunes ONG alemanyes.

En aquesta darrera foto, podeu veure unes danses típiques de la tribu majoritària d'aquí que van fer mentre esperàvem l'inici de l'acte.

L'evolució d'en Kefas

No sé si recordareu com l'Aram durant la seva estada va fer classes particulars a en Kefas, un noi que estava al llindar del fracàs escolar. No em quadrava que un noi tan responsable i aparentment estudiós obtingués tan males notes, i l'Aram ens va ajudar a desencallar la situació.

Veient que amb classes individualitzades havia millorat substancialment, vam poder-lo enviar a una escola millor. Al principi, tot i repetir curs, va treure notes molt baixes. Però ell és molt treballador i té moltíssimes ganes d'aprendre. El mestre sempre em parlava molt bé de la seva actitud. I els resultats van arribar a final de curs, quan va poder aprovar sobradament la majoria d'assignatures. Ell estava tan content que no hi cabia, i a casa el van felicitar.

Ara ha començat 6è de Primària, i aquest curs hem enviat dos nois del nostre barri a la mateixa escola que en Kefas. Són dos nois d'uns 16 anys que pràcticament no saben llegir. Han començat 5è de Primària molt motivats. Tant de bo que puguin sortir-se'n, perquè això els pot canviar la vida.

L'altre dia amb en Pep vam anar a portar-los material a l'escola (és una residència, com la majoria d'escoles aquí perquè la mobilitat des dels poblats és complicada). I ens va fer molt feliç saber que en Kefas a l'hora dels deures ajuda aquests dos amics del barri a fer-los!! Vam al·lucinar, perquè fa un any i mig amb prou feines llegia. 

Què en serà, d'en Kefas? Desitjo que pugui acomplir els seus somnis!

Fotos: al meu despatx, omplint quaderns de matemàtiques que em va fer arribar l'Olga. I l'altra foto, en una sessió de matemàtiques que l'Aram li va fer a través d'internet.

L'escàndol de la Creu

M'ha resultat interessant llegir els comentaris públics o privats a partir de l'entrada "Comprendre la fragilitat". Molt diversos els uns dels altres. 

D'una banda, hi ha els qui m'expressen que ho viuen de la mateixa manera o que, si més no, ho tenen com a ideal. Tanmateix, hi ha també els qui n'accepten l'aplicació en alguns casos, però no en tots. Els incomoda definir com a fragilitat accions malvades que tenen conseqüències terribles per a altres persones (se'm posen com a exemple alguns mandataris internacionals o alguns casos concrets on la violència és extrema). I ho entenc.

Ara bé, us he de confessar que jo no tinc els drets d'autor d'aquesta concepció de la persona humana o de com enfocar-la. La font és Jesús i el seu Evangeli. "Perdoneu-los, que no saben el que fan" diu dels qui havien provocat la seva mort planificada i dels qui l'executen. Sabien o no sabien el que feien? Segons com sí: era part d'una estratègia eliminar-lo, no va ser quelcom improvisat. Però Jesús creu que, si no saben estimar, són profundament ignorants perquè en l'estimació hi ha la Veritat i l'autèntica felicitat. I es compadeix del drama d'aquests violents.

S'ha parlat de l'escàndol de la Creu pel significat que tenia carregar-se Jesús amb tot el que representava. Però hi afegiria que l'escàndol també és que mor estimant. I demostra que l'Amor, sí!, pot tenir l'última paraula. 

Fotos: Crist en una capella de Kampala, envoltat dels màrtirs d'Uganda.

Ens ha nascut en Marc!

Aquesta nit, per sorpresa, la Mercè ha parit un vedell de manera prematura. Tot i que el treballador dorm allà mateix, no ha sentit res i aquest matí s'ha trobat la cria que anomenarem Marc! L'esperàvem al març, i s'ha avançat unes setmanes.

Està fràgil, li ha costat poder-se mantenir dret però finalment ho ha aconseguit. Se l'haurà de vetllar de prop. 

En aquest moment tenim 5 animals al cobert de les vaques: la Maria, la Mercè, en Pere, la Marga i ara en Marc. En Manel el vam haver de vendre per ajudar-nos a sostenir el projecte. Amb la Maria probablement haurem de fer el mateix, perquè no hi ha manera que quedi embarassada i és el que ens recomanen. Aleshores en compraríem una altra amb els beneficis que n'obtinguéssim (potser afegint-hi en Pere?). Veurem, s'ha d'estudiar bé.

La bona notícia és que ara mateix és un projecte sostenible! Vam començar de zero gràcies a vosaltres, i amb el bon seguiment del projecte que s'ha anat fent, ara amb els beneficis que obtenim de la llet podem anar cobrint les despeses. A més del treballador que ja teníem, hi hem afegit un estudiant d'agricultura que també treballa a l'hort i rep un sou per ajudar-lo a pagar la quota de l'escola.

A més, els estudiants i mestres poden beure llet cada setmana, que era el principal objectiu. Em fa feliç que, després de les donacions que es van rebre, ara el projecte camini només depenent dels qui en tenen cura. Gràcies a tots els qui hi vau col·laborar!

Comprendre la fragilitat

Ja sé que el que s'estila en l'àgora pública (mitjans, xarxes socials...) és jutjar, criticar, escarnir... 

Però sento que m'agradaria arribar a comprendre la fragilitat humana. Comprendre no vol dir justificar. Vol dir arribar a tenir uns ulls que ajudin a captar la pobresa allà on d'entrada només s'hi veu dolenteria. Gent que roba, o que mata, o que fa el que sigui.

Normalment, i cada vegada més, davant de qualsevol conducta disruptiva em pregunto sobre la persona: "per què ho fa? Què la mou? Què li passa que la porti a actuar d'aquesta manera?". Això no vol dir que a vegades no em faci ràbia, però sempre acompanyat d'aquestes preguntes. 

Intentar entendre. Mirar la persona amb ulls de pare-mare. 

Això no implica ser indiferent a la injustícia o al dolor de tants que pateixen. Però sí comprendre també el drama de qualsevol ésser humà que fa el Mal. 

S'havia parlat molt de pecat significant culpabilitat de la persona. M'agrada més parlar de fragilitat, d'éssers humans que necessiten comprensió, guarició, llum. 

La història d'en Wamimbi Vincent

Temps enrere, vaig proposar a en Pep si volia atendre una família en condicions molt precàries a la zona de Mbale. En Pep els ha anat acompanyant amb estimació i llestesa durant un període llarg, i els ha proporcionat eines perquè es puguin empoderar. Entre altres, ha fet que disposin d'aigua corrent a casa, facilitant-ne també l'accés als veïns.

Allà es va adonar d'una situació que requeria acció immediata: en Wamimbi Vincent havia agafat una malària severa als 3 anys. La família ja el portava a l'hospital, però l'evolució era preocupant i aquesta malària que tenia a la sang estava afectant ja els ronyons de manera important. Els va convèncer d'anar a un hospital millor, on la situació va començar a canviar en positiu.

Ara en Vincent té 4 anys, i fa unes setmanes vam tenir una gran alegria quan ens van dir que ja no tenia la malària. Però quan crèiem que havia sortit de la zona de perill, ha tornat a recaure. En tot cas, s'ha de fer tot el que es pugui.

Les fotos són recents. En Vincent ja ha guanyat quilos i té tot un altre aspecte que al principi de la malaltia, però no es pot cantar victòria vista la recaiguda.

El tractament és possible gràcies als donatius que s'han rebut a "El gra de mostassa". Només us podem dir: moltes gràcies!!!

Sand Therapy

En la visita a les monges benedictines de Tutzing, a Corea, ens van ensenyar la seva llar d'infants amb un projecte pedagògic molt modern. I allà vaig sentir parlar per primer cop de la "Sand Therapy" per a la qual s'han format algunes monges i altres professionals.

La SandPlay o teràpia de la caixa de sorra està basada en la psicologia de C.G.Jung, i pretén que a través de la tria de figuretes de tota mena la persona pugui expressar aspectes a voltes amagats en l'inconscient.

En aquesta escola la practiquen una estona cada setmana, amb els professionals observant els nens per poder captar què expressen. 

I em va fer recordar una psicòloga que teníem a l'Escolania que sabia interpretar molt bé els dibuixos dels infants. Recordo que una vegada a un li va demanar que es dibuixés ell mateix en una tempesta, i el nen va dibuixar un gran paraigua enmig d'una gran tempesta, i ell somrient. La interpretació que en va fer em va semblar magistral.

L'altre dia ho comentava amb el P. Toni Pou, psicòleg jungià i monjo de Montserrat, i constatàvem que aquestes tècniques són molt interessants però que depenen molt del professional que les apliqui. Em va fer l'efecte que aquestes monges es prenien molt seriosament els projectes que duien a terme.

Tornada de Corea a Uganda

Ja torno a ser a Uganda, i ben content de tornar-hi! Els dies a Corea han estat profitosos, i la feina de traductor va anar bé. En aquesta ocasió vaig poder participar en dos grups de reflexió: la reunió dels qui treballàvem en el Capítol General per dialogar sobre el present i futur de la congregació, i en dues reunions de la regió africana. També vaig gaudir especialment amb dues converses llargues amb un abat alemany i un abat de Tanzània. I em vaig impressionar amb la feinada que han fet en una nova comunitat de Moçambic en només dos anys: radicals islamistes els van destruir el monestir al nord del país, i n’han començat un altre al sud (i per cert, es parla poc als mitjans dels seriosos conflictes sociopolítics que ha patit Moçambic darrerament). Aquest nou monestir té molts projectes per ajudar la gent de la zona.

Sobre Corea no en puc dir gaire més, perquè vam estar molt centrats en la feina i fent vida al monestir. Però almenys viatjant amunt i avall del país, esperava veure paisatges rurals i urbans més bonics. És un país amb un gran benestar econòmic, un alt desenvolupament tecnològic… i amb una natalitat baixíssima i diuen que amb una xifra alta de suïcidis de joves. Fa pensar, i no només sobre els coreans sinó sobre tota l’anomenada “societat del benestar”. La gent del carrer no parla massa l’anglès, i en contrast amb Uganda tot estava molt net i ordenat. 

Quan em van ensenyar un dels instituts de secundària del monestir, em va fer molta il·lusió que el monjo mestre que va fer de guia, en saber que era de Montserrat va recordar que hi havia estat fa anys en una trobada internacional d’estudiants d’escoles benedictines i que en tenien tan bon record! Aleshores li vaig dir que jo era qui ho organitzava des de Montserrat. I durant la visita vam veure la foto de la trobada a les places de Montserrat penjada a l’institut, on apareixíem tant ell com jo. Una cosa ben simpàtica que ens va alegrar a tots dos!