Veniu Senyor Jesús

Pregària adaptada d'un text que em va enviar el P. Josep M. Cardona, monjo de Montserrat (ACS), quan vaig fer els 18 anys.

BON ADVENT A TOTHOM!!!

Il·lusió

La nit que vam arribar als 20 donants estava tan entusiasmat que des de les 3 de la matinada ja no vaig poder dormir, i a les 4 em vaig posar a treballar en el programa (lògicament, durant el matí vaig arrossegar una son... i vaig recordar que no soc Superman).

Hem anat a visitar la primera persona que ha identificat cinc famílies molt necessitades, i fa impressió. Un d'ells, per posar un exemple, és un nen abandonat per la seva mare (i el pare viu amb una tercera dona lluny dels seus fills). Aquest nen viu amb una dona que havia estat una de les dones del pare, amb altres criatures. I l'únic futur que li esperava era deambular pels carrers dels slums.

Només de pensar en el que suposarà per a aquests nens poder anar a escola i poder menjar cada dia, sento una il·lusió gran. M'he reunit amb el president del patronat de l'escola (un capellà) i la directora: m'havien presentat les necessitats de l'escola a nivell d'instal·lacions, i ho hem estat parlant. Calculo que en uns tres o quatre anys aquesta escola pot haver millorat molt de com està ara. 

També els he dit que quan hi hagi visites de Catalunya podem pensar en organitzar activitats, i s'hi han mostrat molt receptius.  

De moment, aquestes properes setmanes hem de visitar en els slums les 20 famílies seleccionades, i mirar que es puguin inscriure a l'escola durant el mes de desembre. I al mes de febrer, tots cap a escola! 

Iniciem l'equip!

En primer lloc, JA TENIM ELS 20 DONANTS!!! MOLTES GRÀCIES A TOTS!!!

Fa dies vam convidar a la "House of the Good Samaritan" l'equip que hem creat per tirar endavant aquest programa per als infants dels slums. D'aquest grup, quatre d'ells viuen en els mateixos slums i són responsables de les "Small Christian Communities" de les seves àrees. 

Vam començar fent reunió. En Thomas (el postulant) va imaginar que ningú no parlaria. Però així que vaig acabar d'exposar el programa que els plantejava, va faltar temps per començar a intervenir opinant, preguntant, dialogant... Van parlar molt, i tots. Havíem estat a casa de tots, i per tant ja hi havia un clima de molta confiança. 

La missió de les quatre persones responsables d'àrea és important: han d'identificar les criatures i famílies més necessitades. Un cop tinguin feta la llista i l'hagin parlat amb nosaltres en una reunió, les anirem a visitar cada una amb en Thomas i en Leopold (un de l'equip a qui tothom valora molt com a persona de fiar i neutral). Cada responsable podrà presentar-ne 5 per aquest any. Tot l'equip està molt il·lusionat! Agraeixen molt que se'ls hagi escoltat, perquè saben molt bé que optem per aquest programa després que ens manifestessin la seva màxima preocupació en relació als infants.

Aquest primer dia d'inici d'equip va acabar amb un dinar i va ser meravellós per a tots, es captava en l'ambient i en tot el que expressaven. Els nois de casa es van esforçar perquè se sentissin molt acollits. Un goig!! Em va fer pensar que la "House of the Good Samaritan" ens pot donar molt de joc: un autèntic oasi per poder compartir amb tranquil·litat, en un entorn bonic, on la gent se senti tractada amb dignitat i deferència. Un espai d'acollida molt benedictí!

Un futur per als infants

Hem passat aquests primers mesos visitant i escoltant persones als suburbis de Kampala. I hem arribat a la conclusió que la preocupació de la majoria són els infants que no van mai a l'escola en un percentatge molt alt. Les conseqüències socials són devastadores: molts nens de 8-10 anys comencen a robar amb violència i a prendre drogues, i moltes nenes de 12-15 anys queden embarassades per violació o perquè algú els promet diners i necessiten menjar. 

La solució? Portar el màxim de nenes i nens que puguem a escola! Aquest primer any en volem dur 20 que no van mai a escola: allà podran aprendre en un entorn segur i se'ls donarà menjar cada dia (d'aquesta manera, per exemple, les nenes no necessitaran vendre el seu cos per poder menjar). Rebran educació, però encara més: se'ls rescatarà d'un ambient molt perillós. A més, volem ajudar els qui ja són a escola però queden encallats a mig curs per problemes econòmics.

Us demano ajuda! Necessitem 20 donants!! No serà un donant per criatura per una raó: el context és molt complex, i no podem garantir que tots 20 infants reïxin. Per tant, en el moment que paguis una beca, estaràs fent possible l'educació de 20 criatures compartida amb altres 19 donants. Tots 20 donants fareu possible la beca de 20 criatures com a grup. Això sí: aquestes criatures amb noms i fotos de cada un.

El cost són 20 euros mensuals. Ens hi vols ajudar? Sí, tu! El qui llegeixes aquest escrit! Pots canviar la vida d'una criatura realment necessitada. 

Plantejo aquesta crida per aquí durant una setmana. Si no arribem a la xifra, pensaré altres vies per poder aconseguir donants. Coneixes algú que ens hi pot ajudar convertint-se en donant? N'hi pots parlar si us plau?

Tot això, com sempre, s'articularà a través d'El gra de mostassa.

No més de tres hores?!

Dissabte vam anar a un casament. Jo em trobava feble (ha acabat essent un virus que va anar empitjorant, i estic una mica retirat durant uns dies amb la medicació corresponent del metge), i vaig dir als nois: "Estic content d'assistir al casament, però no és el meu millor dia. Espero que no sigui tot molt llarg...". I un d'ells, referint-se a la Missa, em diu per tranquil·litzar-me: "No crec que duri més de tres hores". I jo: "Què??!! Només faltaria que durés tres hores!!!".

Aquesta és la realitat ugandesa per a tot tipus de celebracions: llargues i lentes. No tenen cap pressa, i ells gaudeixen passant un dia de celebració amb els seus rituals propis. Ha estat el primer casament religiós on he assistit a Uganda. Havia assistit en alguna ocasió al que ells en diuen "Introduction", que és una festa per presentar els clans dels nuvis. Generalment la gent sol donar molta més importància a aquest ritus ancestral que a la cerimònia religiosa.

Tant la cerimònia religiosa com la festa de després van tenir elements que em van semblar molt anglosaxons (les dames i els cavallers d'honor, els patges, etc) però combinats amb elements molt africans. Aquests darrers tendeixen a subratllar un paper de la dona en relació a l'home que a Occident no s'acceptaria, inclosa la lectura bíblica a la Missa en què es diu que el marit ha de ser el cap de la dona. 

Com a nota curiosa, durant la festa el Mestre de Cerimònies del casament em va fer ballar una mica davant de tothom quan m'acostava per dir unes paraules als nuvis. De fet, molts s'hi acostaven ballant quan hi anaven, i jo lògicament caminava normal i corrent. Però el Mestre de Cerimònies va dir amb humor pel micròfon que havia de ballar com tothom, em va agafar del bracet i vaig anar reproduint els passos simpàtics que feia. Vam riure tots. Tot sigui per la causa!

Aquí teniu el vídeo del "Gloria in excelsis Deo". El so era molt més bonic i potent en directe, però així us en feu una idea:

Els camins del Senyor segons Ezequiel

Hi ha un fragment del llibre del profeta Ezequiel que em resulta molt inspirador: 18, 25-32. El poble d'Israel se sent el poble elegit, i per això està queixós quan les coses no li van bé. I Déu respon amb sàvies paraules:

Ell no mira el pedigrí de la persona, sinó el seu obrar sigui qui sigui. Segons aquesta tesi, rebutja el mal ni que vingui del seu elegit i valora el bé ni que vingui d'algú que vivia en l'error.

D'una banda, refusa que li atribuïm a Ell problemes que són responsabilitat nostra. I ens interpel·la perquè ens analitzem nosaltres mateixos.

I amb una frase bellíssima afirma: "A mi no m'agrada la mort de ningú". Tot i ser un Déu exigent, i que posa el llistó ben alt. Tot i aparèixer a l'Antic Testament a vegades amb duresa, crec que aquí ens mostra el seu nucli: Ell vol la vida de l'ésser humà, i no la mort. 

Però en aquest passatge ens revela per què es mostra tan exigent a vegades: perquè vol que ens renovem per dintre i de veritat. I ho vol perquè això ens donarà vida en plenitud.

Senyor, ajuda'ns a descobrir cada dia més la teva bondat i a deixar-nos sotraguejar per la teva crida a renovar-nos, a canviar cap a millor. Dona'ns la força, el coratge i la saviesa per fer-ho realitat.

Foto: Olga Llorensí, al Miracle (Solsonès)

Confessions d'un superior (I)

L'experiència a Kampala és una novetat per a mi perquè, encara que estiguem parlant d'una realitat petita, és la primera vegada que soc el responsable d'una comunitat. I m'atreviria a dir-vos que, tot i que la realitat dels slums és dura, el repte més gran que tinc soc jo mateix.

Sempre havia tingut algú per sobre meu ben a prop, o més d'una persona. Ara tinc: l'Abat de Montserrat, però lògicament a milers de quilòmetres de distància; també un supervisor i l'arquebisbe de Kampala, però la relació és poc habitual; i el meu pare espiritual viu a Roma.

Em fa un cert vertigen adonar-me del munt de decisions que podria prendre per mi mateix en relació a altres persones i, segons com, de la impunitat d'algunes d'aquestes opcions. Això em porta a pensar en la gran importància d'actuar amb responsabilitat i maduresa. 

Penso que, d'una banda, podria ser més còmode tenir algú per damunt ben a prop. Però d'altra banda, també constato que començar una comunitat des de zero m'ha donat una llibertat per crear que em sembla preciosa. Tinc tot el bagatge de la tradició, però via lliure per imaginar, provar i construir. Recordant sempre el salmista: "Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l'afany dels constructors".