dissabte, 19 de setembre de 2015

Abraçades i plors


M'ha sorprès llegir en diferents parts del llibre que vaig comentant (sobre els aborígens d'Austràlia) les referències als plors i les abraçades. I constatar que, sense haver-hi hagut cap contacte entre les nostres cultures, tenim unes maneres d'expressar els sentiments força semblants!

És interessant veure tot el ritual al voltant dels funerals. Evidentment cada cultura expressa el dol d'una manera específica. Però és curiós comprovar el paper del plor en els diferents rituals.

I encara m'ha sorprès més el paper de les abraçades. Perquè en el cas del plor, podríem argumentar que quan un està trist li pot sortir de manera natural plorar. Però el tema de les abraçades és diferent, i a mi potser no se m'hauria acudit que fos un instint natural en l'ésser humà. El missioner que escriu el llibre descriu algunes situacions en què la gent s'arribava a abraçar 8 minuts seguits (que Déu n'hi do!). Entenc que, de manera natural, en aquesta fusió dels cossos es deu expressar una proximitat més enllà del físic, una comunió, una sintonia. I que això deu estar inscrit d'alguna manera en l'ADN de l'ésser humà, no?

Recordo un monjo ja difunt que deia que "tots els cors s'assemblen". Potser tots plegats ens assemblem més del que ens pensem. I encara que tendim a subratllar les diferències (continents, races, religions, etc), potser tenim més en comú del que ens pensem.

7 comentaris:

  1. Al cap i a la fi, tots som humans, i tots sentim els mateixos sentiments, encara que els manifestem de formes ben diverses. Pel que es veu, els aborígens no eren diferents. Podien arribar a entendre els sentiments aliens, a comprendre'ls i a emetre una resposta adequada a la situació, com pot ser una abraçada, en la que demostres el teu respecte i comprensió per la situació de l'altre, i en la que, d'alguna manera, comparteixes el sentiment, i acompanyes aquesta persona en el seu sofriment.

    ResponElimina
  2. Recordo amb emoció i amb estima ,a les persones que, en un moment donat m’han abraçat sincerament ,ja que per mi una abraçada es una demostració d’afecte,d’amistat,de confiança...es un regal que en el moment que el fas et torna,,,, perquè aquell a qui tu abraces, t'abraça a tu .
    Tan de bo tots tinguem persones prou estimades i amb prou confiança com per poder-los abraçar...i la valentia per superar la prudència que fa que normalment no ens toquem...ja que ens costa tocar-nos,potser per respecte,per no envair els límits ,es una cosa cultural ..No obstant quan realment hi ha confiança i estimació hauríem d'aprendre a trencar aquesta barrera i abraçar-nos .
    Tan de bo tots puguem fer i rebre abraçades sinceres, profundes... reals ,que tot i que siguin en circumstancies adverses ,en aquell moment t’omplen de força,et sents estimat,recolzat ,et sent millor.
    "Viure, .....................és abraçar-ho tot, perquè, com podríem viure sense abraçar ?
    Abraça, i si mai es trenca l’abraçada,
    recull-ne els trossos. (Jordi Llimona ).

    ResponElimina
  3. És molt interessant el que expliques Sergi, penso però que tot depèn del caràcter de cadascú. Sí que hi ha cultures o persones que necessiten molt el contacte físic, sempre es toquen i s'abracen molt fàcilment. Jo he de reconèixer que em costa, fins i tot amb les persones més properes, què hi farem! I també he de dir que no m'agrada que persones que hi tinc poca relació o gairebé no conec, que em toquin.
    Em sembla una cosa molt rara allò que es fa i que està relativament de moda, d'una persona que es dedica a repartir abraçades, no sé, em costaria molt!
    Recordo abraçades amb persones que estimo en moments de felicitat o de tristesa, i les recordo amb molt de goig, crec que no seria el mateix si ens estéssim abraçant tot el dia...
    Quin rotllo que he explicat!!
    Tots ens assemblem fins i tot en els sentiments!!!
    Gràcies, Sergi!!!

    ResponElimina
  4. Aquest matí ,trastejant per una postada de la llibreria,buscava uns papers, ..m’ha caigut un petit llibre i ..els records han ha fet que el fulleges...l’ estrofa d’una cançó ,m’ha fet pensar compartir .......unes paraules.

    La vida es una guitarra molt aspra
    que hem d'abraçar sense por;
    sovint caldrà que hi deixem pell i ungles
    per treure'n una cançó.(Josep M.Espinas)

    Us heu sentit mai abraçats des de la llunyania,..una força especial, fa seguir amb valentia cap al lloc on ens porta la vida.?

    Us heu sentit abraçats per la força del vent o de la boira espessa ,com si fossin uns braços forts,plens de vida

    No cal abraçar físicament per demostrar l'estima,l'aprecii....Una mirada pot abraçar i fer que et sàpigues compartint molts sentiments .
    Gracies ,per compartir aquesta Font .

    ResponElimina
  5. Després de força dies sense entrar a la Font, avui m’he posat al dia. Molt interessant, Sergi, tota la teva informació sobre Austràlia i la vida dels aborígens. També molt interessants tots els comentaris i les aportacions.
    Pel que fa a les abraçades i els plors, crec que, tot i sent una necessitat natural, també és una qüestió cultural. El plor és la manifestació d’un munt de sentiments. Podem plorar de felicitat, de dolor, de pena... Però sempre m’ha fet molt respecte que hi hagi persones que per més dolor que sentin no els caigui ni una llàgrima. Per què? Aquestes persones ploren quan estan soles?
    I tenint en compte l’educació i l’expressivitat de cadascú, crec que si les abraçades sorgeixen del més profund del nostre ésser esdevenen una autèntica comunió d’ànimes. Quan cal un acompanyament en el dolor és quan es fa més necessari el consol d’una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ""TOTS ELS CORS S’ASSEMBLEN ""no obstant jo tinc l'opinió que hi ha quelcom que ens fa ser diferents ......l’amistat, la bondat, la imaginació,la sensibilitat ,etc

      "ALLO QUE ENS FA DIFERENTS"
      En un immens camp de blat daurat hi va néixer una rosella.
      Quan la petita flor era sols una llavor, somniava arribar a ser un dia una flor especial.
      La llavor volia ser diferent, única, diferent de les altres flors.
      Quan la petita poncella es va obrir, la flor va poder veure el cel blau, el blat daurat i moltes flors vermelles molt boniques, totes iguals.
      Va arribar la pluja i, al costat de la rosella, es va formar un petit toll d’aigua. La flor s’hi va poder mirar. Va quedar desconsolada quan va comprovar que no era diferent de les altres. Era igual, ben igual que totes.
      Va intentar abaixar el cap o torçar-lo cap un costat. Potser així semblaria diferent. Però se sentia molt incòmoda. Tornava a la seva posició normal i resultava igual a les altres.
      Un dia una marieta que vivia en aquell camp es va enfilar per la seva tija. Quan va arribar als pètals va començar a bufar el vent i a ploure. La rosella es va adonar que la marieta tremolava de fred i, tancant els pètals, la va abrigar fins que va deixar de ploure.
      Quan va tornar a lluir el sol, la marieta li va donar les gràcies i es va acomiadar tot prometent-li que l’endemà tornaria a visitar-la.
      - Serà molt difícil que em puguis trobar. Com em podràs reconèixer entre tantes flors iguals?
      - Et reconeixeré de seguida. Per a mi, tu ets diferent de totes. Tu m’has protegit de la pluja. Tu ets la meva amiga i no et puc confondre amb cap altra.
      La rosella continuava tenint els seus dubtes però l’endemà la marieta va tornar i també ho ve fer els dies següents.
      D’ençà d’aleshores la rosella ja no vol canviar d’aspecte. Sap que es igual a les altres flors però també que és diferent. La seva amiga, la marieta, ve cada dia i la reconeix entre totes les roselles

      un bonic conte ,desconec l'autor.

      Be....el tema m'ha portat a ........UNA ABRAÇADA per tots els qui ens agrada beure de la Font de Greccio .
      Una especialment per tu, Sergi D'Assís !!

      Elimina