dissabte, 5 de setembre de 2015

Dones i homes

13 comentaris:

  1. Hola, Sergi, t'agraeixo aquesta entrada, que m'ha fet rumiar. Jo la veritat és que no crec gaire en els lideratges, potser perquè no dec tenir qualitats de líder. Quan hi ha bons líders me n'alegro, però més aviat crec en el treball col·lectiu, de formigueta,que em sembla insubstituïble, amb o sense lideratges.
    És veritat que costa molt treure's els clixés i les actituds masclistes. Hem crescut al bany maria d'una cultura i sovint l'inconscient traeix. Passa també amb el clericalisme i tantes altres coses. L'altre dia llegia una cita de no sé qui que deia que molts homes esperen dones que ja no existeixen i moltes dones esperen homes que encara no hi són. De vegades crec que pateixo la síndrome de "dona10", és a dir, que he donar-ho tot en tots els camps (personal, familiar, laboral, "militant") i és esgotador. Costa reconèixer els propis límits i fruir d'una vida senzilla. Penso també que les feines que històricament hem fet les dones (de "cuidar", vetllar, educar, alimentar, curar) són les més bàsiques per a la comunitat i que potser hauríem de guanyar la batalla ideològica: que l'atenció a les persones fos valorat com un gran servei i no com una càrrega. I que els homes sospiressin per fer-les com nosaltres hem sospirat (de vegades com un cert miratge) per treballar fora de casa.
    Crec, però, que no podria viure sense la meva actual llibertat i tant la meva mare com jo mateixa vam lluitar molt per accedir a la cultura i per no dependre de ningú ni econòmicament ni de cap altra manera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin comentari més estimulant, Mercè! Moltes gràcies per aquestes reflexions. Mira, jo sí que crec en els lideratges, segons com siguin. Penso que la Regla Benedictina va molt en aquesta línia: pensa en el lideratge de l'Abat, que va al davant de la comunitat. Però no és un lideratge qualsevol, al contrari: ha de ser algú que sobretot ha de saber escoltar molt. Sobretot escoltar. I tenir clar que Déu li pot parlar a través de qualsevol persona o circumstància. És més: que la Veritat pot venir-li donada per aquelles persones o situacions que menys espera. Demana una obertura gran i una capacitat de discerniment també gran.
      Amb això que dic tampoc pretenc tenir la Veritat absoluta, perquè no la tinc. Penso que simplement depèn de posar l'accent en un aspecte o en un altre. I que els diferents accents ens enriqueixen a tots quan els compartim i ens estimulem mútuament a la reflexió positiva. Moltes gràcies!

      Elimina
  2. Déu n'hi do Sergi! Entre el que dius tu i el que diu la Mercè, no sé si m'hauré de replantejar la meva condició de dona!!!
    Sóc mare i treballadora i he de reconèixer que mai he liderat res, simplement perquè no m'ha interessat ser al capdavant d'enlloc. Sí que dintre del meu àmbit sempre he estat de les que ha tirat del carro de moltes coses però res més...
    L'altre dia vaig ser al mig d'una conversa entre dues noies (35 anys, potser no tan noies) que cadascuna té un nen d'entre 2-3 anys que parlaven del fet de tenir més fills. Les dues coincidien que no en tindrien més, que aspiraven en la vida a fer més coses que no siguin només tenir cura dels nens. Em va entristir molt sentir això perquè jo no crec haver desaprofitat la vida per haver atès als meus fills...
    Això que dius de les dones que siguin capaces de liderar llocs en el món com a dones, no crec que coincideixi amb les aspiracions que explicaven aquestes noies, que vivien la cura dels seus fills com una càrrega molt feixuga, i tampoc coincideix amb el que explica la Mercè de la capacitat assistencial de les dones...
    No sé com han de ser aquestes dones però segur que pel meu gust més merkels no!
    És un tema complex, Sergi!! Moltes gràcies per fer-nos-hi reflexionar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marta, jo també t'agraeixo molt la reflexió, que m'ajuda a mirar el tema des d'una altra perspectiva. De fet, em confirmeu el que intuïa: que la perspectiva de les dones és diferent! I per això val la pena tenir-la.
      En primer lloc: penso que allò que les dones hagin de ser ho han de poder decidir les mateixes dones. Per tant, no sóc jo qui ho ha de dir (ni els homes en general).
      En segon lloc: quan parlava del lideratge de les dones, no ho deia perquè sigui el rol ideal per les dones ni res d'això. Simplement, que penso que podria ser molt bo per la humanitat que les dones també decideixin moltes coses, i no exclusivament els homes.
      En tercer lloc: mai no he pensat que les dones que es dediquen a l'educació dels fills facin res de secundari, ni molt menys. I també estic d'acord que a vegades s'ha menysvalorat tota l'aportació de les dones a molts nivells.
      Finalment: les vostres aportacions em confirmen que justament les dones teniu moltíssim a aportar i a fer-nos mirar les coses des d'una altra perspectiva.
      Gràcies!

      Elimina
    2. Gràcies, Sergi! Realment som diferents...
      El que volia dir de les dues noies, és que elles sí que ho veien com a secundari i la veritat és que no les veig fent res especialment transcendent i per això em xocava també amb allò que deia la Mercè de la capacitat assistencial de la dona. Crec que les dones d'ara volen ser diferents però no tenen molt clar com...

      Elimina
  3. Sempre he treballat envoltada d’homes …..el mon industrial ,fins fa uns anys era exclusivament masclista …directius,caps d’equip …salvant les secretaries .Suposo que per aixó i per el meu caràcter.m’agrada veure dones líders en la seva tasca…aportant des de la tendresa fins la responsabilitat i com no amb la capacitat d’argumentar, amb un comportament més assertiu i pròxim ,que per mi es l’estil femení de relació entre les persones.
    Tot i ser la dona del "jefe"vaig tenir d'espavilar-me per poder dir algunes vegades la meva ....no va ser fàcil,gens !!!!com tampoc fer entendre que adoptava dos fills i no obstant volia fer el meu camí .....la mateixa inquietud que encara tinc..treballar,compartir,ajudar,fer feina. Es clar sempre sota les directrius dels homes. Per aixo entenc a les noies que opten per un sol fill i que donen prioritat a la feina,moltes vegades després d'anys de sacrifici ,per fer una carrera.
    Deixo unes frases d’un llibre de la Montserrat Roig....una gran dona .
    La llibertat de les dones no implica l'esclavitud dels homes, de la mateixa manera que els homes no poden somiar a ser lliures si segueixen oprimint a les dones. Un món en pau on convisquin, sense marginació ni opressió, homes i dones.
    Avui no és gens fàcil ser dona ,però tampoc ho és ser home. en realitat el que és difícil és poder arribar a comportar-se i a ser considerats com a éssers humans, tant les dones com els homes" .

    Gracies !!

    ResponElimina
  4. Ei, m'agraden molt totes les aportacions. Jo sempre havia valorat la rapidesa i l'eficàcia a la feina i sempre havia tingut molta por de no saber acompanyar els pares o els amics en la malaltia o en la mort. Quan m'hi vaig trobar, vaig fer el que vaig poder. I em va anar bé. Em va ajudar a comunicar-me millor, d’una forma molt més autèntica. Et posa en contacte amb la realitat més íntima de les persones, amb la seva afectivitat, amb les seves pors, amb les seves alegries, amb les coses que més en el fons estimen ... I d’una manera que no sempre pot expressar-se en paraules: el gest afectuós, el contacte físic... La relació canvia per enriquir-se.
    En segon lloc, experimentes que perds el control de la teva vida. Res de nou per a qui té fills. Quan després de la jornada laboral, la de fora i de la de dins de casa, et disposes a reposar, potser et toca tornar a canviar la persona malalta, escoltar-la quan estàs cansat, o acompanyar-la a l’hospital en una hora intempestiva. Això d’alguna manera t’acostuma a viure en una certa frustració, on tu ja no ets el centre.
    En tercer lloc, aprens a tenir paciència i a ser comprensiu. Quan el discurs de l’altre es fa inintel·ligible o es torna reiteratiu o capriciós. Quan has d’explicar les coses amb molta pedagogia i tenint en compte com ho pot sentir i entendre el teu interlocutor. Quan t’has de fer el sord davant d’exigències poc convenients (no prendre’s la medicació, no sortir a passejar, no menjar correctament...). T’acostumes simultàniament a acompanyar i a dissentir. De vegades amb la duresa d’entomar l’agressivitat o la completa desorientació de l’altre.
    I encara t'ajuden a posar-te davant de la mort, de la teva, que un dia arribarà.
    De fet sovint aquesta rapidesa i aquesta eficàcia que jo valorava tant no afavoreixen acollir, per exemple, les persones amb discapacitat.
    Jo crec que les persones que no tenen mai ocasió de fer aquesta mena d'experiència és possible que resolguin els conflictes de forma més violenta. Potser és el que passa a molts homes. Entenc la seva por i desconcert davant l'atenció a les persones, perquè jo mateixa l'he viscut. Però es pot superar, encara que siguis una cuidadora una mica desastre,com és el cas...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Merçè !! m'has fet viatjar cap a experiències de quant era voluntària a sant Joan de Déu a Manresa. D'entre els voluntaris sempre mes dones que homes ,varem copsar les diferencies ......amb les maneres de fer.Era bonic palpar la tendresa, molt amagada ,d'algun home en vers algun avi o avia. Se que en aquests moments ,hi han molts més nois fen de voluntaris. Molt bé !!!
      Com a esser humans ,estic ben convençuda d'igualtat per poder cuidar,acaronar i entendrir-nos amb la bellesa i les desgracies,igualment els homes i les dones.
      L'educació i la societat ,son les culpables de que tinguem els homes com esser durs i forts......No obstant pas a pas anem veient que podrem igualar-nos amb tot i per tot.
      Gracies per compartir !!!.

      Elimina
  5. M'ha sorprès això que has dit, Sergi, sobre els aborígens, i m'ha fet pensar en el perquè de tot plegat (però no he pogut arribar a cap conclusió!). No entenc perquè els homes sempre han tingut més poder que les dones dins la societat, i perquè aquestes han estat "marginades" (penso sobretot en societats antigues, com la romana). Quin és el factor decisiu? Perquè, és veritat, homes i dones som diferents, però no per això uns són millors que d'altres.

    ResponElimina
  6. Dones i Homes !!!!

    https://www.facebook.com/omniumcultural/photos/pcb.891028670932380/891028084265772/?type=1&theater

    ResponElimina