dilluns, 23 de setembre de 2019

Viure com si fos l’últim dia


Fa anys, abans de ser monjo, vaig llegir un conte que animava a viure com si fos l’últim dia de la vida. I vaig decidir provar-ho al llarg d’aquell dia que ja havia començat. En sortir de casa, vaig mirar el cel, em vaig fixar en els núvols (cosa que no solia fer), i totes les trobades amb gent es convertien en moments especials, viscuts més intensament que altres vegades. Va ser un dia diferent i m’atreveixo a dir que fins va ser millor.
Evidentment, el joc tenia trampa: jo sabia que el més probable és que no fos el darrer dia de la meva vida. Per tant, no calia viure’l amb neguit o amb la intensitat emocional d’un drama. Però sí prenent consciència de la unicitat de tot el que anava vivint, sabent que tots els moments d’aquell dia eren únics i irrepetibles.
A vegades sembla que calguin situacions límit per valorar la quotidianitat, aquells que estimem i que ens estimen, etc. Si aprenguéssim a donar el valor que s’escau a cada dia, a cada moment, a cada trobada amb les persones...!

9 comentaris:

  1. Aquest comentari Sergi crec que es molt acertat. Tots anem per la vida depressa i com sobrats sense pensar en la mort i a tots ens ha d´arribar. Tindriem de fer mes visites al cementiri de tant en tant i ens adoneriem compte que no som res, que estem en les mans de Déu que ens cridara el día menys pensat. La sociatat actual te la mort com un tabu, pero ningú s´escapa per mes riqueses que tingui. Es molt util de tant en tant de pensar que es l´ultim dia de vida i veuriem de cuantes coses ens hem perdut.

    ResponSuprimeix
  2. Bona tarda, Sergi!
    M'ho has tornat a posar tan fàcil, que no em sé pas resistir a la temptació.
    ------------------------
    A la mort

    Cal no donar per fet que demà hi hagi un demà
    per a nosaltres:
    saber-ho sense esglai ens fa més rics i més audaços,
    més intensos, més capaços
    de contemplar aquest món amb més profunditat;
    l’avidesa de la vida dóna a tot més meravella,
    l’amor demana més, inventa més, es renovella,
    i tot, com més mortal, demana més eternitat.

    Oh mort, que has dibuixat
    al meu davant un horitzó i una certesa,
    que m’has dit que no tinc res,
    que m’has alleugerit un xic el pes
    de l’angoixa per la fama i la riquesa,
    no m’omplis ara tu de neguit i de tristesa,
    no em facis amargat i displicent,
    sinó lliure de debò amb aquesta alada lleugeresa
    que dóna pensar en tu, de tant en tant, serenament.

    DAVID JOU
    -----------------
    (Per si us pot interessar: 8-10 de novembre, al Santuari del Miracle “Els Salms. Poesia d'avui?” amb David Jou, Olga Nicolau, Ramon Ribera i Maria Sevilla)


    ResponSuprimeix
  3. En resposta a les teves paraules escrites,puc dir que si que les situaciones limits et podén fer pendre consciencia de coses que no hi donaves importancia .
    La meva "experiencia" ha fet que com diu el poeta ,contempli el mon amb mes intensitat.
    No em fa vergonya dir a les persones que les estimo i que em cal el seu companyarisme ,la seva amistad i complicitat.
    Escoltar una bonica veu acompanyada de bona música si abans em satisfeia,ara emociona i axis petits detalls que serveixen per donar gracies per ser.hi .

    GRACIES SERGI D,ASSÍS

    ResponSuprimeix
  4. Saber valorar cada detall de les nostres vides costa. Costa quan estem rodejats de brogit, de preocupacions a vegades poc importants, d'inquietuds, ... Però se'ns dubte que estimar i valorar tot allò de bo de les nostres vides ens ajudaria a ser més feliços i fer més feliços als altres també. Gràcies Sergi per ajudar-nos a parar i reflexionar una vegada més.

    ResponSuprimeix
  5. Hola Pare Sergi
    Quanta raó! És ben veritat que ens hauriem d'aturar més sovint a pensar que el que vivim no és per sempre. És un do. És un regal preciós de Déu, i agraïr cada instant com únic i irrepetible.
    Moltes gràcies per ajudar-nos a pensar la meravella que cada dia ens és donada.
    Núria

    ResponSuprimeix
  6. Torno a enviar un comentari,per compartir en aquest raco dé Pau i de respecte, una frase que ahir va dir la meva mare.98 anys i ja postrada a la cadira de rodes.La força a les cames l,abandonada.
    Veient a la seva besneta 8anys con jugaba amb el seu basto,con feien abans totes dues,ens mira i diu....
    Quant em veig tant feble,pensó que millor que fos el ultim dia de la meva vida,pero no.....dema em vull torna aixecar.me del llit i encara que sigui al sofá us
    veig I gaudeixo de la canalla i de vosaltres .

    Per mi va ser una lliço de vida i d,amor que sempre ens ha mostrat,fen.ho tot per la familia.

    ResponSuprimeix
  7. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!

    ResponSuprimeix