dimarts, 10 de desembre de 2019

La nena de l'abric vermell

Fa uns dies vaig fer un cinefòrum sobre "La lista de Schindler" amb un grup de joves. Steven Spielberg, per mi, és un geni del cinema i cada pel·lícula seva és una autèntica obra d'art. En aquesta pel·ícula de 3 hores en blanc i negre sobta que de cop i volta aparegui una nena amb un abric vermell. És durant la deportació dels jueus del gueto de Cracòvia. Enmig d'aquelles fileres de gent portada als camps de concentració i de la violència més bèstia, aquella nena camina pels carrers a la vista de Schindler. Allò que hauria estat una munió de gent sense identitat queda tacat per la individualitat d'una nena que deambula pels carrers. Una violència màxima, i de fons una cançó interpretada per infants.



El més fort, però, és quan molt després apareix un carro que transporta cadàvers de nens. I torna a aparèixer aquella nena de l'abric vermell com un dels cadàvers sense identitat. Però per l'espectador sí que té identitat! És aquella nena!


Davant de tots els conflictes mundials, si aconseguíssim posar rostre i identitat a les persones que sofreixen els mals, seria molt diferent. No serien números, sinó persones úniques i irrepetibles. I no concebríem no implicar-nos.

Fa un temps vaig tenir una conversa amb un militar que havia participat en diverses guerres. M'explicava que, en un atac, van veure entremig dels combatents de l'altre bàndol una nena. Em va esfereir sentir com havia reaccionat algun company seu, i com es pot arribar a oblidar que al davant tens un ésser humà. Des de la lògica de la guerra, s'entén que deixar-se dur per l'empatia és perdre. Però jo crec que, al contrari, quan oblides que al davant hi tens un ésser humà, aleshores sí que estàs perdut. I ben perdut.

9 comentaris:

  1. sempre el mal...

    el mal serà indiferència? perquè ens hem distret; perquè pensem que no puguem fer res; perquè tenim por de desobeir i manifestar-nos; perquè ens costa, no volem pensar en el que està passant; perquè en realitat no considerem a tots els éssers humans iguals en dignitat.

    ResponSuprimeix
  2. Una pel·lícula molt impactant sens dubte.

    Dos petits comentaris.

    Quan la nena puja l'escala per amagar-se al pis buit l'abric encara es veu vermell, però quan es posa sota el llit ja no es veu el color.

    Segon punt. He trobat aquesta pàgina Web on expliquen algun altre detall sobre la història d'aquesta nena i el seu paper simbòlic a la pel·lícula pel que fa a la presa de consciència d'Oshar Schindler.

    http://www.oskarschindler.com/13.htm

    Fins la propera.

    ResponSuprimeix
  3. És molt trist que només puguem empatitzar amb algú quan pensem que això ens podria també passar a nosaltres i no pel sol fet de mirar d'ajudar algú pel sol fet de fer-ho

    ResponSuprimeix
  4. Si en els conflictes bèl·lics hi posessim rostres segurament no s'haurien produit molts dels genocidis que coneixem avui en dia. Saber que darrere cada persona hi ha una vida, una història, una humanitat ens obligaria a tractar l'altre sempre amb respecte, empatitzar, tot i les diferències que podem tenir. Gràcies per la reflexió Sergi. Aquest dies previs al Nadal preguem per la Pau a tot el món.

    ResponSuprimeix
  5. Sense l'empatia estem ben acabats, i tant! I en un món cada vegada més individualista, aquest és un valor que no es cotitza gens ni mica. Com a societat hem d'aprendre dels errors del passat per dibuixar un futur millor. I això passa per estimar: als altres però també per estimar-nos més a nosaltres mateixes... Per què... Si no ens estimem a nosaltres mateixes, amb les nostres fortaleses i febleses... Com podem tenir empatia cap a l'altre? Com podem estimar el pròxim?

    ResponSuprimeix
  6. Mariàngels: Sí està més que clar que sense l'empatia l'ésser humà està acabat,i sí en realitat la majoria en són, per què jo no ho soc pas, individualista, i és cert no és un valor que és cotitzi, sols en val tot allò que en produeix beneficis. Tot el que tu en dius , jo sempre ho faig sortir de la meva boca:- estimeu-vos, sense estimació us ho asseguro no hi ha pas res, i estimar és estimar als altres, com també estimar-nos nosaltres mateixos, com també tu en dius amb les nostres fortalesses i les nostres febleses, pensa Mariàngels, que també me'n dic Angels, encara que de primer nom em dic Ramona, que Déu és amor, i ho repeteixo Déu és amor, però si el cor no ho veu, no ho sent, no ho pot pas dir a ningú, i l'empatia surt del cor, del cor que estima, que estima a tot aquell o aquella que encara que no t'estimi i et rebutgui tu continuaràs estimant-lam encara que hi ha moltes persones que ens en fan veure coses que nosaltres creiem i en són mentides, doncs també acceptem-les i perdonem-les i estimem-les.Sí la empatia no creix entre els humans, que Jesús ens va dir que possaria la baralla entre la jove i la nora, entre el germà i la germana, i així entre tothom, que ell no venia a portar la pau, que venia a portar aquesta lluita, i si no hi han cors que estimin, per què si no hi han cors que estimin amb empatia, aquestes imatgues d'aquesta pel.lícula és podrán tornar a repetir en el món físic, fem entre tots la pau, no permetem i lluitem contre les armes, contra les guerres, que Déu us en beneeixi, i que la diada de Nadal us en sigui un dia de joia d'amor i d'estimació entre tothom, i que el nen Jesús en porti la pau al món. Ramona

    ResponSuprimeix
  7. Tinc des de fa molts anys aquesta pel·lícula i sóc incapaç d'arribar al final sense plorar una forma d'empatia simbòlica i decepció pel que representa aquest triste episodi de la història moderna, suposo. Aquesta nena em fa pensar en l'Evangeli d'avui, on es perd una ovella esgarriada i el pastor ho deixa tot per trobar-la, en aquest cas no la pot recuperar i l'alegria no pot arribar al seu rostre, ni per ella ni per la resta del ramat que perd irremissiblement malgrat que el Pare del cel no es vol que es perdi cap per petita que sigui.

    ResponSuprimeix
  8. Finalment ahir vaig aconseguir de tornar a mirar la pel•lícula. La nena de l'abric Vermell m'ha fet pensar en el nen migrant mort en una platja de Turquia, es va posar rostre a la gran tragèdia del nostre món. De què ha servit? Perquè segueix l'allau de persones dels països pobres que moren volent arribar a Europa. I els que arriben els tenim, com els tenim... Hi estem fent alguna cosa?
    Moltes gràcies Sergi per incentivar-nos a fer realitat com de cruels podem arribar a ser com a col•lectiu, no hi ha ningú que se'n salvi!!! Només cal aplicar-nos el final, els remordiments que li afloren a l'Schindler, tot i les vides salva!!!

    ResponSuprimeix