diumenge, 29 de març de 2020

El sofriment d’uns i altres


Alguns de vosaltres teniu un familiar en situació de risc, altres teniu un familiar amb el virus i fins a l’hospital o a la residència sense que els pugueu anar a veure. N’hi ha que patiu amb raó perquè el confinament us suposarà unes pèrdues a nivell econòmic que fa basarda de pensar...

Em trobo que bastants em pregunteu què tal per Uganda. I aleshores us explico la situació tal com és. També uns quants m’heu dit que les coses es deuen veure diferents des de l’Àfrica. Home, segurament. Però això no treu que el sofriment no et deixa indiferent tant si és els dels uns per uns motius com el dels altres per unes altres raons.

S’estan donant situacions greus a Europa, difícils d’imaginar fa ben poc. Persones estimadíssimes pels de casa seva morint allunyades de la família i els amics.

Aquí les coses comencen a ser serioses. Els casos encara no abunden, però les mesures dràstiques que s’han hagut de prendre tenen conseqüències importants per la gent pobra (i aquí n’hi ha molta). Han prohibit els transports públics: anar de paquet en una moto o anar en unes furgonetes on la gent va molt atapeïda. Evidentment, això atura la propagació del virus. Però aquí poca gent disposa de vehicle propi, és massa car. I per tant, significa la impossibilitat de desplaçar-se enlloc des de molts poblats. Com s’ho faran per vendre el poc que tenen i així poder menjar? O per anar al metge segons on es trobin si no tenen cap mitjà? Així estan les coses per moltíssima gent que no compta amb transport privat. Esperem que la situació no s’allargui.

No vull preocupar, però tampoc donar una imatge bucòlica que no es correspongui amb el que viu la gent.

El sofriment és important tant si és dels de més a prop com dels de més lluny. Mai no ens pot ser indiferent. Per això: cuideu-vos molt. I penseu que d’aquí unes setmanes tot això del confinament s’haurà acabat... Una abraçada

9 comentaris:

  1. Montserrat de França, ara a Barcelona29 de març de 2020 a les 21:20

    De cop, ens trobem tots davant la nostra fragilitat. El sofriment és el mateix, sigui on sigui. Aquests dies he pogut conversar amb col.legues i amics de molt lluny i veig amb esperança la fe que anima els cors.
    Gràcies per compartir la realitat a Uganda.
    Montserrat

    ResponSuprimeix
  2. Esperem que el confinament acabi aviat.Que tot torni a la normalitat a tot arreu.Cuida't Sergi...Fins aviat.Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  3. Bon dia i MOLTES GRÂCIES, Sergi!

    Ja som a final de més. Si tot fos “normal” ens ingressarien la nòmina, parlaríem de les vacances de setmana santa (que és la setmana vinent!), faríem vida social, etc. Malauradament, però no és així. Quantes famílies deixaran de tenir nòmina aquest més, amb el que això comporta? Les entitats socials cada dia tenen més demandes de famílies que no poden comprar menjar. A diferents llocs del món, les restriccions –confinament- ha deixat a milions de persones sense possibilitat, com molt bé expliques tu Sergi, de ingressar cap dinar per comprar menjar. Patiment, molt patiment humà. Esperança? Si, també molta esperança. Esperança i fe amb els homes i dones que, moltes vegades en l’anonimat, lluiten i treballen com ho va fer el Crist, per fer les coses be, per fer un món més just, per fer-nos a tots la vida més fàcil. Cal, però, que cadascú de nosaltres hi posem de la nostra part. Endavant!!!

    Després de la Quaresma sempre bé la Pasqua.

    ResponSuprimeix
  4. Aquest matí a tv3 han fet una entrevista al president de metges sense fronteres a Espanya, poso aquí l’enllaç:
    https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/noticies-324/david-noguera-president-msf-creiem-que-sha-anat-tard/video/6037216/
    M’ha fet pensar en quan escrivies a Oikia i havies posat notícies que t’havia escrit alguna amiga teva des de l’Àfrica i que treballava amb l’organització. Recordo lo remot que em va semblar tot, l’encomiable de la seva tasca... això que anessin a ajudar a les persones més desvalgudes del món, sempre m’havia semblat d’un altruisme total (i encara m’ho sembla). Poc em podia imaginar que el nostre ric i poderós món, relativament aviat, també necessitaria de la seva col•laboració. Penso que això forma part de la supèrbia dels que es consideren per sobre de tot.
    Veig que vosaltres a Uganda ho teniu molt més difícil encara, si us ha d’arribar algun tipus d’ajuda del món occidental segur que tardarà molt més que en qualsevol altre moment!
    Sergi, cuideu-vos molt! Units en la pregària i en el sofriment.

    ResponSuprimeix
  5. L'altre dia, escoltava Sala i Martín que remarcava la necessitat d'implicació de les institucions econòmiques (Reserva Federal dels EEUU, Banc Central Europeu, FMI, etc) perquè l'economia dels Països del Nord no se n'anara en orris amb les conseqüència que això tindria sobre empreses i treballadors. Demanava solidaritat i implicació en injectar diners als estats. Però també va dir, que atesa la globalitat del nostre món, també seria totalment imprescindible ajudar els països del Tercer Món.
    Si el tercer Món ho té molt fotut, de forma ordinària, no sabem, si la pandèmia s'estén amb la mateixa virulència, fins on es pot agreujar la seua situació.
    Pense també, com el company Pep, amb els nostres conciutadans que ara ja s'han quedat sense ingressos o amb ajudes de poca entitat.
    Com deia el Papa, en aquest vaixell anem tots, ningú no es pot salvar ell sol.
    Que aquest Apocalipsi (revelació) ens ajude a veure el món i els qui hi l'habitem d'un altra manera.
    Que Déu ens òbriga els ulls.

    ResponSuprimeix
  6. Cada matí,comparteixo les Laudes,per donar gràcies que encara tots els de casa estiguem bé,tot i els entrebancs que anem trobant per el camí
    . Pèrdua de la feina,negoci tancat , separació amb els qui estimes .No obstant hi ha quelcom que em dóna força per tirar endavant...pensar amb les persones que estan en els hospitals i soles .
    Tinc un pensament.....si Dėu Nostre Senyor em va donar un altre oportunitat de viure ,no puc tenir por d, emmalaltir,segur que tinc quelcom de fer,com ara cuidar a la mare i a la meva familia.
    Estimat Sergi , cuida,t molt i tal com em vas ensenyar,estem amb comunió .
    Per tots ,units en la pregària

    ResponSuprimeix
  7. Sergi, continuarem units en la pregària i en l'esperança. Que el Senyor ens faci veure la claror de la seva mirada.

    ResponSuprimeix
  8. Moltes gràcies pels vostres comentaris! Com dieu, certament que estem units i en comunió!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Benvolgut Sergi,
      Gràcies a tu per escriure'ns des de tan lluny i, alhora, sentir-te tan a prop. Jo sempre tinc encesos els meus fanalets perquè la por ens fa tornar orfes de llum i d'humanitat. I és tan fàcil que s'apaguin... mentre que per encendre'ls només ens cal tenir fe. Una abraçada immensa des de Girona i resem perquè vosaltres també estigueu bé.
      Marta Finazzi

      Suprimeix