Quan va morir el meu pare, el mes passat, em va agradar molt veure els veïns del meu carrer al tanatori o al funeral. Alguns van venir expressament al tanatori, que estava a tres pobles de casa, i altres van venir l’endemà a l’enterrament. Un va venir tot i fer anys que ja no viu al mateix carrer.
A alguns feia anys que no els veia, i em va fer il·lusió. Tot i ser un poble actualment de 18.000 habitants, els veïns del meu carrer són els veïns de tota la vida.
Aquests dies, més enllà de les notícies sobre la manca d’empatia de persones que, per un instint de supervivència o d’egoisme, tenen conductes insolidàries, m’agradaria ressaltar els gestos de tantes persones que pensen en els altres. I tots sabem que n’hi ha! Veïns que donen un cop de mà, servidors públics en tants àmbits... i ens faltarien adjectius per lloar tantes persones del món sanitari. I molts que es queden a casa seguint el confinament amb rigor no només per ells mateixos, sinó també pensant en el bé de les persones grans o de més risc.
Un agraïment per tots ells!
M’agrada molt el que expliques, Sergi. Aquesta tarda ha estat enterrat el tiet del meu gendre que va morir ahir de coronavirus. Li han aplicat el protocol, ningú se n’ha pogut acomiadar i menys donar el condol a la família. Era un senyor solter de 70 anys que estimava al meu gendre i el seu germà com un pare. Entenc el que dius perquè trobar-te en les situacions que es viuen aquests dies és terrible. Només han deixat entrar al cementiri cinc persones, els pares del meu gendre, ell, el seu germà i la meva filla. També ha entrat el rector de la parròquia que els ha acompanyat fent una petita cerimònia al peu del nínxol. No estem passant uns dies gens fàcils. Moltes gràcies per seguir sent al nostre costat!!!
ResponEliminaRenoi... Sap greu!
EliminaHola Sergi.Quines paraules tant boniques.Si hi ha molta gent solidaria.Estem passant uns moments molt complicats.Montserrat es in desertfa molta pena.Una abraçada i ànims.Que maca la foto del teu poble.
ResponEliminaGràcies per compartir aquesta vivència personal, amb la que m'hi sento molt identificada.
ResponEliminaDe les dificultats, qui vol, n'aprèn. I ara tenim una gran oportunitat de fer-ho.
Una abraçada, Sergi.
I like very much the ideia of neighbours: being close, sharing good and bad moments, helping if necessary. Now, more than ever, we feel neighbours of everyone around the world and that gives us a feeling of unity that I hope will last. And God is always our best neighbour... As Emily Dickinson says:"God’s residence is next to mine, His furniture is love."
ResponEliminaA mi també em va sorprendre que vinguessin veïns al funeral del meu pare però al final vaig pensar...es coneixen des de fa 50 anys, que menys! La gent del barri, la del teu carrer, la del teu edifici...tots ells formen part de la vida de cadascú perquè comparteixes espais, serveis i el dia a dia de l'entorn on vius. Amb molts coincideixes sovint i acaben formant part del cercle de relacions humanes que un té i amb les que com a mínim t'hi saludes. I si a sobre pertanyen a una comunitat on hi has viscut molt de temps...
ResponEliminaRecordo que fa anys, cada matí, de camí a la feina, em creuava amb un noi al mateix carrer. Al cap d'un temps, ens saludàvem i potser després de 2 anys, un dia em va parar. Canviava de feina i ja no passaria més per allà i va voler acomiadar-se. Només un "Bon dia!" diari havia creat un lligam.
Creem més lligams dels que ens pensem. I quan es creen lligams, la gent respon si la necessites per fer-te costat. I si el benefici final és global, com en la situació actual, la solidaritat s'estén! Jo també en dono gràcies.
Olga, quina història més xula la d'aquest noi que us saludàveu! I saps qui era? L'has tornat a veure mai?
EliminaNo, no. D'això potser en fa 15 anys i ni en recordo bé la cara, però sí el gest cada cop que passo per aquell carrer!
EliminaI ara que m'hi has fet pensar...vaig posar que "només" ens saludàvem i així era, però potser en la mirada hi havia aquella complicitat del "Quin fred fa!", " Com Plou!", "Avui anem una mica tard tots dos"... No tot són paraules per comunicar-nos, no?
I tant que sí! Gestos normalment anònims (aquests són els que més valor tenen).
ResponEliminaHola a tots .No tinc gaires ganes d,escriure ,no sé què dir.....ja tinc algun veí,conegut, que estan ingressats ,algun lleu,altres una mica més complicat.
ResponEliminaCert que en aquests moments veus actituds egoistes,però n,hi han tantes de tant bones que encara es té de tenir fe amb la bondat de les persones .
Cuideu.vos molt tots els qui venim a buscar aigua a la font que fa rajar en Sergi
cuida,t molt estimat Sergi D, Assís
Ànims Núria!!!
EliminaRessorgirem de les cendres!!
Ara més que mai estem units en la pregària.
Gracies Goretti per els teus anims Tens raó que tenim d'estar units en la.pregaria.Fa tanta falta tenir algú proper per resar un Parenostre ,encara que sigui per telèfon .
ResponEliminaUna abraçada!!!!!
D aquesta situació tots en tenim que aprendre ajudar als mes propers i coneixe'ns més els que tenim a prop i tornar a com era abans de ajudar-nos uns als altres, treu el millor de nosaltres mateixos. Cuideu-vod
ResponEliminaSobre el tema dels veïns, la gent que hem viscut en pobles petits podem dir que ells són una part de les nostres vides: ens acompanyen en els moments complicats i tot i el pas del temps sempre tenen un paraula "com aneu?" "que tal els nens?".
ResponEliminaI sobre la situació actual (COVID19), doncs sí, "responsabilitat" i "sol·lidaritat". Ara toca quedar-se a casa i intentar fer més amena la vida de les persones que viuen amb nosaltres, especialment els nostres fills i filles. I sobre les persones grans haurem de prendre paciència i evitar el contacte amb elles almenys durant uns dies per evitar que agafin la malaltia. Molts ànims a tots! Segur que ens en sortirem!