Al principi d’aquesta experiència africana, vaig pensar que seria bo buscar una persona sàvia que conegués el món africà i amb qui poder anar compartint les meves vivències. La vaig trobar, i està essent molt enriquidor.
El primer dia em va remarcar que els africans viuen al ritme de la natura. I penso que té raó. Però la tercera vegada que s'hi va referir vaig pensar que potser això significava que els occidentals no vivim al ritme de la natura.
Des d’un punt de vista occidental, amb criteris d’eficiència o rapidesa, fàcilment jutgem altres maneres de viure. O les interpretem malament.
Aquí treballen molt, us ho puc assegurar. Uns quants treballen la terra, i de manera molt dura. Però no els he vist en cap moment estressats.
I són flexibles. Quan una cosa no es pot fer un dia, es fa un altre. Si una cosa cal més que una altra, es fa abans. Però no es fan un problema de moltes situacions que penso que a Occident sí.
A les nostres latituds, em sap greu quan la gent viu tan estressada que no sé si és vida, o quan diuen que no troben temps per quedar amb els amics o amb persones que estimen. Quan ho pensen fer?
Cada dia veig la sortida del sol i la posta. No perquè m’ho proposi, sinó perquè estem en permanent contacte amb la natura.
La pregunta és inevitable: així, resulta que és possible viure treballant intensament, però al mateix temps relaxat i amb un bon esperit? Doncs em fa l’efecte que aquí és el que predomina.
Si aprenguéssim a tornar a viure al ritme de la natura, potser redescobriríem moltes coses que ens fan més éssers vius, en comunió amb tot el que existeix.
Sàvies paraules totes plenes de raó. Els "occidentals" ens hem complicat la vida nosaltres mateixos. Treballem per poder-nos comprar un casa. Treballem i ens preocupem per poder anar de vacanes. I treballem més per poder-nos canviar el cotxe perquè el que tenim ja és massa vell. I continuem treballant per poder comprar-nos un mòbil o un ordinador nou. I si per alguna raó perdem el treball ens angoixem perquè moltes coses que fèiem ja no les podrem fer o moltes coses que hem comprat (casa, cotxe, ...) ja no les podrem pagar. Doncs sí, som així, ens hem fet nosaltres mateixos d'aquesta manera.
ResponEliminaNo crec que es pugui tornar enrere després d'haver arribat a un cert desenvolupament (bo en moltes coses, dolent en altres). Però tots podem fer, en les nostres vides, temps de més atenció i contacte amb la natura.
ResponEliminaUn pensament molt savi i bonic. Em desperta interès la naturalitat de com gestionen el dia a dia que expliques: amb flexibilitat i sense fer muntanyes de problemes que no ho són. Crec que ens auto-generem problemes i estrès volent-ho controlar tot (el temps, per exemple) i oblidant que no estem sols i que som part de quelcom de molt més gran. Gràcies per compartir aquesta vivència !
ResponElimina"Cada dia veig la sortida del sol i la posta." Quines fotos tan boniques ques has posat, Sergi! Tot un luxe viure en un entorn així!!!
ResponEliminaI pel que dius, pot ser que aquests dies d'aturada que estem vivint ens ensenyin el prescindibles que són la majoria de les coses del nostre món i que tan importants ens semblen.
Com sempre, moltes gràcies!!!!
Moltes gràcies Joan, Lucy, Montserrat i Marta pels vostres comentaris!
ResponEliminaAixò que explica, essent ordinari a Àfrica és ben bé un luxe per a molts occidentals. El luxe de contemplar! Tant de bo aquest confinament ens obri els ulls a la necessitat de viure més al ritme de la natura. I clar que viure a aquest ritme és compatible amb un treball intens, que ho preguntin als pagesos!! Enhorabona per aquesta crònica de la seva estada al continent africà i bona tornada, quan sigui possible!
ResponElimina