diumenge, 14 de juny de 2020

Enyorar



Aquesta setmana vinent el pare hauria fet 77 anys. Fa setmanes, em va sorprendre una persona dient-me que l'havia encomanat a Déu perquè feia mesos que ens havia deixat (tot i no haver conegut el pare). Va pregar per ell i "pels qui l'enyoreu". Això ens va portar a compartir com vivia la seva absència.

La veritat és que el tinc present sovint. Però no amb tristesa, sinó amb un somriure. A vegades, amb un punt d'emoció. Però és una experiència bonica: és el record fet agraïment.

Aquella persona em va dir que un enyorament podia ser també una vivència positiva. I així és com ho visc: crec que no tots els enyoraments són iguals. Podem sentir enyorament d'un lloc, d'una persona, però no viure-ho amb el tremendisme de pensar que allò mai més no serà igual. Sinó com un record dolç d'allò que no serà però que ens acompanyarà sempre.

No sé si us passa que hi ha músiques per a diferents tipus d'emocions. A mi sí, i la de l'enyorament en general és aquesta banda sonora de "Fried Green Tomatoes" ("Tomàquets verds fregits"). Crec que és per la música en si, però també d'alguna manera per la mateixa pel·lícula. No us sabria dir per què, però és una història que em va captivar. Aquí en teniu una versió més llarga i variada: https://www.youtube.com/watch?v=gINPMWVHhpM

10 comentaris:

  1. Benvingut Sergi! Celebro veure´t en el cor! Molt bonics aquests pensaments. La música, la literatura...em porten a pensar emotivament en els que hi són, però ja d'una altra manera. Un record pel teu pare, amb qui havien coincidit algún cop a la porteria. Fins aviat!

    ResponSuprimeix
  2. Hola Sergi.A mi també en passa segons quines músiques en fan brullar moltes emocions.Es normal q quan s en và un ésser estimat es molt dur mes si son els pares peró sempre els tenim presents.Una abraçada molts ànims.

    ResponSuprimeix
  3. La música, els espais, les celebracions festives, els moments,... ens connecten amb el record. Ens tornen a posar al cor experiències viscudes amb persones que hem estimat. Elles han format part de la nostra vida, ens han construït, som per elles...
    Aquests records no són altra cosa que episodis de la nostra vida personal que, de tant en tant, ens venen a la memòria i els tornem a reviure.

    ResponSuprimeix
  4. Doncs que per molts anys el continuïs tenint present amb aquest somriure i només amb el punt d'emoció de tant en tant també!!!
    Gràcies Sergi per compartir-nos aquests moments tan personals!!!

    ResponSuprimeix
  5. How beautiful: "un record dolç... que ens acompanyarà sempre."

    ResponSuprimeix
  6. EL SILENCI DELS MORTS

    La terra cobra el delme. No parlem,
    però, dels morts i fem-nos lentament
    al pensament que alguna cosa d’ells
    és molt a prop.
    Visquem-ne acompanyats
    com si només ens departís una paret de fum
    que priva sols de veure’ns. Llur silenci
    se’ns fa sensible, de vegades,
    intensament, en un record.

    No deixis de voltar-te
    de les seves imatges. Cada dia
    posa’ls flors al costat, per si poguessin
    sentir la flaire de les roses.
    Què sabem de cert
    de llur manera d’ésser? Preservem les coses
    que van tocar, deixem-les allà on eren,
    quietament. I potser un dia
    se’t manifestaran.
    I si no ho fan, espera
    pacientment, contemplativament,
    tota la vida. Viu la teva vida
    mesclada amb ells.
    Usa dels morts així.

    Joan Vinyoli

    ResponSuprimeix
  7. Bon dia i bona salut!

    Mai no arribarà la fi del món
    (un poema de Màrius Sampere)

    Mai no arribarà la fi del món
    si et recordo la veu i sigui recordada la meva veu després,
    i molt més tard encara, memòria fidel,
    conjurant la tenebra i els enterramorts,
    arrenqui del silenci les imperceptibles preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,
    on ets?, i cap resposta
    no s’alci de la terra
    llevat d’una flor.

    (Les imminències, Màrius Sampere, Ed. Proa, 2002)

    Escolteu-ne la musicalització de Joan Magrané:
    https://www.youtube.com/watch?v=UWYe3nQI1Ss

    ResponSuprimeix
  8. M'ha emocionat molt la teva reflexió sobre l'enyor, en el teu cas concret el del teu pare. Hi estic molt d'acord, perquè és una experiència sovint viscuda amb una persona que ha estat molt propera a la nostra vida i ara ja no hi és. Forma part del dia a dia en la pregària, les il.lusions i, perquè no, en les penes. És molt dolç i gratificant.

    La meva experiència personal.

    Gràcies.

    Fina Múrria.

    ResponSuprimeix
  9. Gràcies pels comentaris!
    I Ramon: pels poemes!

    ResponSuprimeix
  10. La música és vital a la meva vida, cantar i en concret el cant coral. I sí, jo també tinc una cançó concreta per cada sentiment. Pel que fa al record dels pares, només he de tancar els ulls i automàticament escolto les seves rialles (a casa riem molt) enyorar o trobar a faltar no ha de ser sinònim d'estar trist.

    ResponSuprimeix