Diuen que en l'Antiga Roma quan un general entrava a la ciutat després d'una victòria es feia una desfilada espectacular i llarga anomenada "triumphus". Els carrers de Roma s'omplien per contemplar el seu heroi amb la cara pintada de vermell, precedit pels presoners i seguit per les seves tropes. Ell estava dalt del seu carruatge portat per cavalls, i just darrere seu hi havia un esclau aguantant una corona sobre el seu cap i dient-li: "Memento mori!", és a dir: "Recorda que has de morir!". Tertul·lià ens diu que li deien: “Recorda que ets un home!”.
Aquests dies m’ha vingut a la memòria aquesta tradició antiga veient la pandèmia. No podríem dir que tot això que estem vivint a nivell mundial és com aquella veueta que ens va dient: recorda la teva limitació, la contingència més crua, que no tot ho pots controlar ni preveure?
No soc dels qui pensen que qualsevol època passada va ser millor, en el sentit d'idealitzar cultures de segles passats. Però sí que opino que a vegades les cultures antigues hi tocaven molt. I altres vegades no, és clar. Però fins i tot quan no l'encertaven, conèixer-ne alguns aspectes ens dona material de reflexió.
És arriscat jutjar-les segons els nostres criteris i context. Per mi es tracta d'escoltar-les, i mirar si en podem aprendre alguna cosa que ens serveixi o il·lumini el nostre present.
M’agrada el que expliques. I sí que els nostres avantpassats, siguin de l’època que siguin sempre donen materials per a la reflexió.
ResponEliminaPer la pregunta que fas, jo diria que no cal estar passant la pandèmia actual per veure que a la vida són habitualment incontrolables i imprevisibles la majoria de les coses. Des de la tonteria de trobar-te un cotxe a la porta del pàrquing i no poder-ne sortir, fins a les grans fites vitals que t’havies proposat i que es torcen sense saber-ne el motiu.
Moltes gràcies, Sergi, per haver tornat a la font des dels seus diferents espais.
Bona nit i bona salut!
ResponEliminaA la mort
Cal no donar per fet que demà hi hagi un demà
per a nosaltres:
saber-ho sense esglai ens fa més rics i més audaços,
més intensos, més capaços
de contemplar aquest món amb més profunditat;
l’avidesa de la vida dóna a tot més meravella,
l’amor demana més, inventa més, es renovella,
i tot, com més mortal, demana més eternitat.
Oh mort, que has dibuixat
al meu davant un horitzó i una certesa,
que m’has dit que no tinc res,
que m’has alleugerit un xic el pes
de l’angoixa per la fama i la riquesa,
no m’omplis ara tu de neguit i de tristesa,
no em facis amargat i displicent,
sinó lliure de debò amb aquesta alada lleugeresa
que dóna pensar en tu, de tant en tant, serenament.
DAVID JOU
Que ve ens aniria a tots plegats poder tenir més present el "Memento mori" i no els "atacs d'importància" que massa vegades patim, pensant que som allò que no som...
ResponEliminaPerò no com a una reflexió negativa o trista sino tot al contrari com a un element que ens ajudi a gaudir de les meravelles que ens ofereix la vida, malgrat tot, si sabem agafar-la amb humilitat, ganes i esperit positiu. No és fàcil sens dubte, però seria preciós que ho intentèssim.
Com sempre, gràcies Sergi per ser-hi i per permetre'ns seure a la font.
Segurament si fossim més conscients del "mememto mori" no hi hauria tanta arrogància ni sentiment de superioritat en nosaltres. Primer ens ajudaria a pensar en la nostra "petitesa" (la pandèmia ens hi ha ajudat) i després en donar importància en les coses verdaderament essencials (perdre el cap per tonteries ens allunya del "memento mori"). Gràcies Sergi per aquesta reflexió.
ResponEliminaMoltes gràcies als vostres comentaris! El poema de David Jou, com sempre fantàstic.
ResponElimina