dijous, 15 d’abril del 2021

Lluitadors


Els darrers dies he viscut moltes emocions. Quan la pobresa té rostre sovint se't fa un nus a la gola.

Quan vaig venir fa un any, als estudiants de l'escola els venia molt de nou que un muzungu s'interessés per ells. Ara hi està havent una evolució que celebro, han entès que he vingut per ajudar i hi ha converses molt boniques.

Un d'ells m'explicava que, quan va acabar la Primària, va demanar continuar estudiant. I a casa li van dir que no, que els altres 6 germans tampoc no havien estudiat més i que per tant no li calia. Tampoc no els sobraven els diners, clar. Li van respectar que marxés a buscar-se la vida. Tenia 15 anys. Va anar a parar a casa d'una senyora musulmana de Tororo, on pagava un lloguer. Se li van acabar els diners, i per poder pagar el lloguer la senyora va acceptar que fes feines a la casa. Per poder pagar la Secundària, també netejava l'escola. I un dia, anant pel carrer, un membre d'una ONG el va trobar i va ser així com li van començar a pagar l'educació. I gràcies a aquesta ONG està estudiant a la nostra escola. Li he preguntat què vol fer més endavant. Diu que vol fer estudis superiors i obrir un negoci del seu camp. Però l'ONG ja no l'ajudarà. Quan parlava de microcrèdits, pensava en un cas com aquest. Li vaig dir que estava molt impressionat per la seva història, i que jo havia tingut una vida molt més fàcil.

Un altre m'explicava també aquesta setmana que el seu pare els va deixar quan la mare estava embarassada, i que la mare el va abandonar quan tenia mesos. I a partir d'aquí, una història que déu-n'hi-do.

Aquestes històries em deixen bastant tocat. I penso que es mereixen el millor.

9 comentaris:

  1. Quina cosa podem fer davant de tanta tragedia ?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que ja estem fent el que hem de fer. I amb els donatius que vaig rebent, es podran tirar endavant projectes per al bé de tota aquesta gent.

      Elimina
  2. Un exemple més de les diferències que hi ha en aquest món entre la gent que vivim en paisos més desenvolupats i els que viuen en condicions més complicades. I això em serveix per reflexionar que a vegades ens queixem per tonteries comparat amb el que han de viure la gent com tu expliques. Som molt afortunats i alhora tenim també una responsabilitat per ajudar als demés.

    ResponElimina
  3. Quantes història hi ha al món que per no posar-les cara se'ns passen desapercebudes! Que la nostra limitació no ens paralitze, treballem per una fraternitat cada cop més universal.

    ResponElimina
  4. Bon dia, Sergi! Saps? Em costa molt escriure aquí perquè la realitat del que expliques és molt dura i sento que qualsevol cosa que pugui dir pot sonar fins i tot una falta de respecte cap a tots ells, jo estic escrivint des del meu tron de benestar i riquesa i teoritzar sobre tanta pobresa no em surt, ho sento...
    De tota manera, moltes gràcies per compartir-ho i fer-nos interrogar sobre nosaltres mateixos!

    ResponElimina
  5. Quan hi posem rostres i hi donem veu, aquestes realitats tan crues se'ns fan més difícil d'empassar perquè se'ns apropen. Pair qualsevol relat dur d'algú que tenim a prop i amb qui hi establim un lligam, ens colpeix molt més. Entenc el nus a la gola. No sé si sabria què dir (perquè com vas fer tu, compares el viscut personalment amb el d'ells i la diferència és tan gran...). Sergi, és fantàstic que et facin confiança. Segur que ara ja agraeixen l'escolta activa que els hi fas, l'empatia i l'ajuda que miraràs de trobar.

    ResponElimina
  6. No podies escollir millor paraula "LLUITADORS" en majúscules. Que vulguin compartir les seves experiències amb tu és preciós, tant valuós com per ells sentir-se escoltats potser en algun cas per primera vegada a la seva vida. Felicitats Sergi! I una vegada més gràcies per compartir-ho.

    ResponElimina
  7. Ahir a la tarda ,ens varem trobar amb unes amigues en una taula d'una cafeteria .Es una plaça de manresa que sempre hi ha emigrants seient en els bancs que hi toca el sol.En un d'ells hi habia una colla de cinc nois de color .No podia deixar de mirar-los i de pensar que drbien deixar en el seu pais, i el motiu de travessar tants kilometres, per venir a passar els dies en un banc de la plaça d'una ciutqt que poca feina hi troben.
    Vaig pensar que els nois que tenen la sort,de poder venir a l´escola del Monestir es una gran oportunitat per poder seguir en el seu pais i poder fer alguna feina que els ajudi a ells,la seva familia i també el seu poble.
    Gracies per compartir les teves experiencies.Cuida,t molt i una abraçada Sergi D`Assís

    ResponElimina
  8. Exacte, Núria, aquest és el sentit de l'escola!
    Gràcies a tots pels comentaris

    ResponElimina