L'últim dia us feia referència al fet que no he tingut fills. Però aquests dos últims anys m’ha passat una cosa curiosa: diversos joves m’han dit que per ells era com un pare. La primera vegada em va desconcertar, bàsicament perquè no m’hi sentia. Després, de mica en mica i havent-m’hi trobat en diferents ocasions, m’hi he anat acostumant i fins i tot m’hi he trobat bé.
Suposo que l’edat facilita que la relació que s’estableixi sigui paterno-filial. Senten que hi ha un acompanyament des de l’experiència que els fa pensar en el paper d’un pare. En alguns casos, perquè la figura del pare ha estat absent. En altres, no precisament.
Recordo que vaig tenir dubtes quan el P. Abat em va proposar l’ordenació. No m’hi sabia veure, essent anomenat “pare”. No diu Jesús que no ens fem dir pares ni mestres ni guies, que de pare només n’hi ha un?
Però anys després, he de dir que tant des del punt de vista de l’ordenació com des d’aquest altre de ser vist com a pare per part d’alguns, tinc la sensació que me n’han fet esdevenir, de pare. I ho visc amb agraïment i demanant de saber-ho fer bé.
En general ens és molt difícil identificar-nos amb allò d'autèntic que hi ha dins nostre, quan en realitat es lo que ens empeny i d'alguna manera ens condiciona i si tenim el valor suficient de deixar-lo actuar les nostres accions seran el resultat d'allò més sagrat que ens habita. Hi han pares biològics calamitósos i pares "adoptius" amorosos i a l'inrevés, finalment no es la biologia i molt menys les "etiquetes" que tan alegrement posem, qui marca la diferència sinó la predisposició a escoltar i el valor per actuar. Tanmateix tot això necessita temps, temps perquè el pòsit de les nostres accions es faci palès al nostre limitat enteniment.
ResponEliminaQuan tenia divuit o dinou anys, em pensava,
ResponEliminaque tots aquells que tenien vocació de matrimoni,
tambe la tenien de família, pel fet de tenir fills.
Pero, per la meva professió, vaig adonar-me,
que aixó, no era així, en tots els matrimonis.
No tots els que és casen, exerceixen la paternitat,
ni la maternitat.
Segur que aquests pares, són bona gent.
Són bona gent, els alimenten, els porten al metge..
peró, no són conscients de que no estan
acompanyant als seus fills.
També, és veritat, que no tots els temperament
ni caràcters serveixen per això,
peró, hi han pares i mares, una mica secs, reservats, que no conviden al diàleg,
i repeteixo: BONA GENT.!!
Aixó, també passa a les Parróquies,
a les Escoles...
Peró, ha de ser desitjable que no no sigui així.
Acollir, Escoltar, Aconsellar,
forma part, jo diria, no solament
de la seva vocació, sinó també dels seus estudis,
de la seva carrera...
Fitxes aquell que necessitat un consell,
un moment d'anim, ha trobat la persona adequada.
I, penso també que, degut a la seva vocació o professió, pot exercir aquesta PATERNITAT I MATERNITAT.
Jo, quan l' he necesitat, l' tingut sempre,
ho considero una PROVIDÉNCIA de DÉU.
Us desitjo un bon Diumenge !!
"Feliç aquell que necessitant..."
ResponEliminaCrec que el missatge que Jesús ens dona és que ens cuidem els uns dels altres. És una paternitat/maternitat que cadascú viu segons els seus dons i possibilitats.
ResponEliminaAra, a missa hem pregat per les missions i els missioners. La meva pregària ha estat per tu, Pare Sergi d'Assís!!!
ResponEliminaMoltes mercès Senyora Marta
EliminaEstic convençuda que la idea de ser pare o mare, més que en la paternitat o maternitat biològica, té a veure en la capacitat d'estimar, acompanyar i entendre i sobretot de voler-ho ser . La biologia pot ser qui estableixi aquest vincle, però poden fer-ho molts altres aspectes de la història de cada persona. Totalment d'acord amb el que dius Pare Sergi d'Assís.
ResponEliminaA veure, que tampoc no em deleixo perquè em diguin Pare tal, eh? Era més aviat el concepte 😅
ResponEliminaTot i que he de reconèixer que quan aquí Uganda diuen "Father", fa bonic
M' ha agradat molt AIXÓ de " ... FA BONIC."
ResponEliminaNo ho havia sentit a dir mai.
Ahir vam estar a Montserrat a les Trobades de Diàleg Cristià. Cada vegada que hi anem et trobem a faltar. La recança d'ahir va ser menys al tenir com a conferenciant una bona amiga teva, la Ma. Claustre Soler. Ens va parlar d'un projecte que us porteu entre mans. Quan el tigueu definit esperem rebre'n notícies. Una forta abarçada
ResponEliminaSegur que fa bonic sentir dir Father. i quan ho diuen no perquè es dirigeixen a un monjo o un capellà i és costum dir-li pare -father-, si no perquè és una persona, com tu, amb la que hi poden comptar, que està al teu costat, que els escolta, els aconsella, els ajuda, però no els imposa, encara fa més bonic. Per això hi ha joves que et diuen que per a ells ets com un pare. Els pares, jo crec que estimem molt al fills, fem tot el que està a les nostres mans per educar-los però moltes vegades pensem que han de ser com nosaltres voldriem que fossin, han de fer el que nosaltres voldriem, per això quan troben una persona com tu, se senten més acompanyats que amb els pares, sense que necessariament això vulgui dir que no estimen als pares o que els pares no siguin bons pares. Endavan, Sergi, que molts joves et puguin dir que ets com un pare per a ells.
ResponEliminaGràcies Maite. Tots estem en camí. Jo també.
EliminaPer a mi el pare Basili M. Girbau, que de moment ha estat el darrer ermità de la Santa Creu després del pare Estanislau, va ser tot un pare espiritual quan jo encara anava amb pantalons curts. Va presidir el nostre casament al Cambril de Montserrat (aleshores ja anava amb pantalons llargs, òbviament), va seguir-nos a mi i la meva esposa M. Teresa especialment amb un fill que de petit va tenir greus problemes de salut i gosaria dir que amb el pas dels anys el pare que vaig conèixer cap als quinze anys va anar esdevenint un amic i ens vam acompanyar mútuament ja que vaig conèixer també la seva família i el vaig poder acompanyar al cementiri dels monjos a l'any 2003 quan va emprendre el seu darrer viatge (curiosament va morir el mateix anys que l'anterior ermità. El pare Estanislau que havia tornat del Japó va morir el mes de març i el pare Basili pocs dies abans de Nadal).
ResponEliminaM'ha agradat que el teu comentari d'avui Sergi m'ho hagi recordat.
Hola Jordi, m'agrada saber aquesta història teva. El P. Basili era un monjo únic, i el P. Estanislau també! Del P. Basili en recordo una frase en una homilia que després vaig anotar: venia a dir que la nostra pobresa no es nota pel que donem, sinó per com reaccionem quan ens prenen quelcom. Em va semblar una reflexió sàvia i interessant!
EliminaLa primera vegada que vaig escoltar en una conversa,parlar del pare Sergi, no ho vaig relacionar amb tu,em va costar i encara ....no obstant reconec que té de ser bonic escoltar Father ,en un lloc en què vas fent passos per adaptar.te i suposo que a tu també et fa sentir més acollit.
ResponEliminaEl teu comentari ,m,ha recordat com va venir el meu espòs, ha dir.me que el nostre fill gran l,havia crida,t dient pare .
Gràcies Sergi D, Assís
Moltes gràcies pels vostres comentaris!
ResponElimina