Fa uns dies anàvem amb furgoneta per una carretera polsegosa com la majoria de per aquí. Sovint s’han d’esquivar animals o esperar que s’espantin amb la proximitat d’un vehicle. Una gallina de tantes va intentar aixecar el vol, però no hi va ser a temps. El conductor va dir tot tranquil: “no ha sobreviscut”.
Vaig pensar en el final tan absurd d’aquella gallina. I, perdoneu, però a vegades hi ha situacions humanes que em semblen tan absurdes com aquella: malalties o sofriments de tantes menes als quals costa trobar-hi cap explicació.
Els de Lax’n’Busto tenen una cançó amb una música que m’agrada molt i una lletra que expressa aquest desconcert davant el sofriment que apareix tan arbitrari. Aquí la teniu (m’ha agradat veure-hi l’Eduard, un company de curs d’Escolania, al teclat!):
Entenc aquest crit davant el sofriment. Alguns, sense ser millors (només faltaria!) hem fet una opció pel sentit últim de l’existència humana i de l’Univers sencer. Però em sembla que, d’una manera o altra, tots estem en recerca.
sí... tants crits, tant patiment... Ens sentim molt petits i impotents i només podem confiar que, al final, tot tingui sentit.
ResponEliminaEn la vida a vegades també ens veiem obligats a fer front a situacions inesperades i poc agradables. L'única sortida que tenim és mirar cap al més enllà (Amor, Déu o el que li vulguem dir) per buscar una mica d'alleujament.
ResponEliminaQue ben trobada, Sergi, la cançó. És ben cert: que boig el mon, com costa d'entendre. Això mateix que li va passar a la gallina, aquesta setmana li va passar a una dona en plena Gran Via de Barcelona, just davant del meu despatx, un autocar la va atropellar i el conductor va haver de dir el mateix "no ha sobreviscut". De situacions extremes com aquesta n'hi ha moltes que no podem explicar-nos de cap manera i altres no tant extremes però que també ens costa d'entendre. Només ens ajuda la pregària i el convenciment de què alguna cosa hi ha per sobre de nosaltres, que ens estima i dona sentit a la vida.
ResponEliminaQue boig el món!!!
ResponEliminaM'has fet pensar en la Paràbola de les deu verges: Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora. (Mt 25, 13)
Moltes gràcies, Sergi!!! M'agrada molt quan escrius a l'Atri!!!
La vida està plena d'ensurts, inesperats, colpidors, difícils de pair. Massa sovint quedem desconcertats davant el misteri de la vida, se'ns fa incomprensible. Per als creients, aquests misteri forma part del gran misteri de Déu, el Déu creador de la vida.
ResponEliminaParlo des de els sentiments humans,
ResponEliminai la fe cristiana.
Per Nadal i Reis, ens varen neixer a la família
dos nebots màcos com un sol.
Ahir, en setanta-dues hores, vàrem enterrar
una neboda jovenassa de Covid-19.
àvia dels dos nadons nascuts per Nadal.
Alegries i penes, la sotragada ha sigut molt forta.
Peró, ho em posat tot en mans de Déu.
Ell ens acompanya, ens anirà asserenant,
confortant, I obrint camins.
Déu és el gran suport al llarc de la nostre vida.
Així, ho creiem tota la família.
Dissabte al matí estaba a la llibreria Claret. Anava a recollir els Quaderns de Pastoral 248, el que surt el teu testimoni missioner, Sergi. En Josep Mª, que m’atenia, em diu: “Aquesta matinada ha mort el bisbe Vadell”. No per esperada, la mort d’en Toni em resultava molt dolorosa. Poc més tard, obria el blog i em trobava de cop amb “EL CRIT”: era l’excel•lent ressò del meu crit interior, de la meva perplexitat, en la que no hi caben paraules front la mort sobtada i incomprensible del just… Novament. Són d’aquestes situacions (i n’hi ha moltes) en les que, com escriu Isaies, “els meus camins no són els vostres camins…”. Paraules arxisabudes, però sempre noves. Què fer? Doncs, com en Toni mateix convidava durant la seva malaltia, mirar a Jesús, sentir-se estimat tendrament i acollit per ell, i mirar endavant! En aquest enllaç hi trobareu unes paraules seves molt recents, en la celebració del centenari dels Josepets, a Barcelona. Gràcies Toni.
ResponEliminahttps://youtu.be/ZFFu3aCCLhk
Poc em pensava aquest matí,
ResponEliminaque al llegir les noves comunicacions,
em trobaria amb una molt estimada paraula :
"JOSSEPETS".
És la meva Parróquia de tota la vida,
Hi visc a cinc minuts de casa ,
i allí em varen batejar un dia de Reis,
l' Epifania del Senyor.
Recordo amb gratitud el primer CONCILIARI
QUE vàrem tenir, en la nostre infantesa,
Mossèn Francesc Vergés,de les Benentes
del c. Anglí.
Era, un sacerdot d' esperit Conciliar,
molt abans del Concili Vaticà II
D'ell, I de tots els Conciliaris
QUE vàrem anar venint després,
molt Montserratins per cert,
No en poden fer res més, que donar-me gràcies a Déu.
Gràcies pels vostres comentaris! Doncs jo també tinc simpatia per aquesta església dels Josepets. Quan era escolà hi vam fer un concert. I, ja essent monjo, hi he assistit a Missa força vegades pel fet d'allotjar-me a un pis que hi ha molt a prop. A la capella del Santíssim tenen uns vitralls molt montserratins!
ResponEliminaI TANT !!!
ResponEliminaCADA VEGADA QUE FAIG LA VISITA AL SANTÍSSIM PENSO AMB LA COMUNITAT DE MONTSERRAT I US ENCOMANO A DÉU...
I A MES A MES DEL SANTÍSSIM HI HA LA MARE DE DÉU DE
MONTSERRAT PRESIDINT LA CAPELLA, DESPRÉS DEL SANTÍSSIM NATURALMENT !!
EL SOSTRE DE LA CAPELLA ESTAVA TOT PINTAT DE BLAU FOSC I TOT ESTRELLAT, D ' ESTRELLES DAURADES !!!
IMITANT EL SOSTRE D' ESTRELLES QUE HI HA A MONTSERRAT JUST ABANS DE COMENÇAR A PUJAR EL PRIMER TRAM D ' ESCALES ON HI HA LES SANTES VERGES I LES SANTES MARES.
D'ANY QUE VA VENIR L'ESCOLANIA A CANTAR, HO RECORDO MOLT BE.
I UNALTRE ACTE RELACIONAT AMB MONTSERRAT , VA SER
LES CONFERENCIES QUARESMALS, PREDICADES PEL PARE CASIA M. JUST.
ELS DOS FETS VAREN OMPLIR L' ESGLÉSIA " DE GOM A GOM ".
TOTS ENS EN RECORDEM.
GRÀCIES !!!