I digué el deixeble:
- Sovint tinc la sensació que visc en unes muntanyes russes permanents: amunt i avall, amunt i avall sense parar. Les coses m’afecten massa, tant si són positives com negatives. No puc tenir mai tranquil·litat, sempre depenc del que passa al meu voltant. A vegades per anècdotes ben petites ja em sento bé tot el dia, o ben malament.
Respongué el mestre:
- Bé, la indiferència és del pitjor que ens podria passar. Si el que passa al teu voltant t’afecta, en part pot ser bo!
- Sí, però una mica d’estabilitat interior no m’aniria malament.
- T’entenc - contestà el mestre-. Has dit una paraula clau: interior. Seguint amb la teva imatge de les muntanyes russes, et diria que un cop ets al mig del trajecte no pots evitar les pujades ni baixades. Però si veus que estàs ben subjecte en el teu seient, almenys això et donarà una confiança molt diferent.
- I com aconseguir estar ben subjecte en el seient i tenir aquesta tranquil·litat malgrat les pujades i baixades? Em tornaràs a dir que amb una vida interior plena?
I el mestre somrigué, perquè el deixeble ja coneixia la resposta. Només li faltava experimentar-la.
I quanta raó té el mestre!!!
ResponEliminaMoltes gràcies, Sergi!!!
Encertada metàfora que ajuda a entendre el punt de patiment que comporta tenir plena empatia amb totes les situacions que ens envolen.
ResponEliminaSàvies paraules. Avui en dia a les escoles, instituts, universitats es preocupen molt pels indicadors, les competències bàsiques, els informes pisa,... i en les empreses que si benificis, objectius, ... trobo que en la nostra societat manquen més eïnes per donar importància a aquesta vida interior que ens permet afrontar amb millor condicions les muntanyes russes que ens trobem tard o d'hora en les nostres vides. Gràcies Sergi per fer-nos-hi pensar.
ResponEliminaEm sento molt identificada amb el deixeble. Quanta falta em fa aplicar-me el consell del Mestre.
ResponEliminaLa teva comunicació,
ResponEliminam'ha recordat el que ens diu Jesus,
en les "Dues cases".
La condició que ens posa prèviament, és aquesta:
DIR i FER.
Cada vegada que DIEM, peró no FEM,
estem construínt la nostre vida sobre
PRINCIPIS, VALORS, ACCIONS, molt poc sólids.
Som com l'home sense seny,
que edifica sobre la sorra.
Peró, cada vegada que som coherents
amb la nostre FE i les NOSTRES ACCIONS,
llavors Jesús, ens diu que som com l'home ASSENYAT,
que edifica la seva casa SOBRE LA ROCA,
i que per més tormentes i ventades que ens vinguin
al llarc de la vida, la casa, és a dir, la persona,
no trontollerà.
Aquesta última manera de SER i de Fer,
és la que ens apropa a Jesús,
en la nostre modesta vida del dia a dia.
Aquesta ha sigut la meva reflexió davant del teu escrit.
Us desitjo un bon descans !!
Moltes gràcies pels vostres comentaris!
ResponElimina