Fa setmanes va aparèixer la notícia del trasllat de milers de presos pertanyents a les maras a una megapresó del Salvador. Les mesures i l’espectacularitat de l’operació feien feredat (em va semblar més aviat una posada en escena propagandística). Però el meu astorament principal va ser en llegir els comentaris dels lectors en la notícia d’aquell digital. Comentaristes de casa nostra, del nostre país “civilitzat”.
Els comentaris destil·laven gaudi per la repressió i també la humiliació de tots aquells presos. Satisfacció. I alguns encara insatisfacció perquè no eren encara més durs amb ells. Jo també penso que això calia aturar-ho, i tant! I que les maras han fet molt de mal.
Els centres penitenciaris són tristament necessaris perquè la societat es protegeixi de persones que representen un greu perill si viuen en societat. Però una cosa és protegir-se, i l’altra castigar o venjar-se.
Penso que massa sovint els comentaris de nosaltres que ens creiem civilitzats expressen venjança contra aquells que l’han feta grossa. Fins i tot hi ha qui defensa que per als qui fan coses greus no caldria fer valdre els drets humans.
Això em fa pensar que el missatge de Jesús AVUI continua essent revolucionari. I que ens queda molt de camí per recórrer. Començant pels qui ens diem seguidors seus.
De vegades és difícil veure en cada ésser humà un fill de Déu. Crec que és una feina de tota la vida i que ens oblidem fàcilment, sobretot quan estem a prop de ser víctimes o de conèixer altres víctimes. Intento pensar en ells quan eren nens i em pregunto què els ha fet la vida per arribar a ser el que són...
ResponEliminaUn poeta portuguès diu "Porto Déu imprès en mi". En tots..Pare nostre...
El Salm 79 ens convida a no endurir els nostes cors. Davant de notícies com aquestes sembla que la societat no ho vulgui escoltar i menys practicar. Que la Passió, Mort i Ressurrecció de Crist ens faci a tots millors. Bona Setmana Santa i feliç Pasqua de Ressurrecció.
ResponEliminaFina Múrria.
La DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS,
ResponEliminaes va sotmetre a votació, a Paris,
al finalitzar, la II GUERRA MUNDIAL,
que d' aquí poc, farà vuitante anys.
No tots els paísos la varen firmar,
i dels que ho varen fer, no tots , ni sempre,
ho compleixen.
La meva salutació
Suposo que societats amb elevats índexs de criminalitat són mes permisives amb l'ús de la violència institucionalitzada per part de l'estat. Però això també té un preu. Aquí en parlen.
ResponEliminahttps://www.nytimes.com/es/2022/12/07/espanol/el-salvador-bukele-estado-excepcion.html
Tota persona mereix ser tractada amb dignitat; fins i tot un criminal. Tractar bé les persones que fan el mal no vol dir acceptar el mal que ha fet ni combregar amb els motius que l'han portat a cometre el mal. Tractar bé vol dir posar-se a nivell de Déu, que "fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos" Mt.5:45. És veritat que a vegades (massa sovint) l'ésser humà va més per la llei del talió: "ull per ull i dent per dent" Mt.5:38. Costa pensar que a vegades ens deixem portar per actituds de venjança i odi per algú que ha fet mal.
ResponEliminaRellegeixo de nou el text, provocador, com la imatge que l’acompanya. Reconec que em desvetlla contradiccions a la llum del dia d’avui, Divendres Sant.
ResponEliminaTinc el relat de la Passió segon Sant Joan ben fresc. No esmenta, en el moment de la crucifixió, altres creus al costat de la de Jesús. Marc i Mateu, en canvi, parlen de dos bandolers crucificats juntament amb Jesús. I Lluc dibuixa més detalls: són dos criminals (literal), i com un d’ells injuria Jesús mentre l’altre li demana que se’n recordi d’ell. El relat tan conegut (Lc 23, 32-43) em corprèn i commou. Em quedo amb el darrer verset, quan Jesús emet la sentència revolucionària (mot ben oportú, com bé escrius Sergi): «T’ho asseguro : avui seràs amb mi al paradís ». Increïble... El perdó als botxins, el fa extensible als indesitjables que pateixen el mateix turment, per ells merescut. Per què la justícia humana els ha sentenciat a l’horrible pena de mort en creu, turment reservat a grans crims.
Però Jesús n’emet una altre absolutòria, de sentència, mirant la persona COMPLETA amb els ulls de Déu. Sí, revolucionari fins al darrer moment.
Ja soc gran i no em vull enganyar: tinc situacions que em treuen de polleguera i que em generen respostes exigint reparació, que en darrer terme, emmascaro amb bones paraules el sentiment més primari de venjança. Però també (i per això al principi parlo de contradiccions), resulta que quan m’és donat mirar « el criminal » amb la mirada de Jesús tot posant-me al seu darrera i seguint-lo amb mansuetud, la cosa canvia : des d’aquest seguiment confiat, he pogut abraçar i perdonar persones, inclús en situacions de pèrdua i gran dolor. He pogut estimar com ell, en una paraula.
Adorant la creu, avui, sentia que la justícia humana és necessària però imperfecte, queda curta i s’equivoca. Li falten dades. A la profunditat insondable de la persona humana, tan sols m’hi acosto de la ma de Jesús. I en aquest cas la sentència, a la persona, és prou coneguda.
Bona Pasqua, des de l’Hostageria de Montserrat.
Gràcies a tots pels vostres comentaris!!
ResponElimina