Fa més d’un any que estem en converses amb en Din i l’Abu perquè puguin arribar a estudiar com desitgen. Ells no van acabar la Primària (es va estroncar amb la pandèmia, i després les famílies no tenien diners), i volen fer unes pràctiques de mecànica a la nostra escola de Tororo. Això els facilitaria poder trobar una feina i almenys sobreviure.
Però al llarg de tot l’any la seva vida ha estat molt complexa. Va morir el pare de l’Abu: es va posar malalt, el van portar a l’hospital i amb tres dies era mort (encara no saben de què). Des d’aleshores, l’Abu és l’home de la família i amb 19 anys està pagant l’educació de tres germans més petits treballant amb el transport de la barca al Llac Victòria. Això el priva d’estudiar, però està convençut que primer són els seus germans petits.
Pel que fa a en Din, ara està en una situació més vulnerable que mai. Abans treballava a la barca amb l’Abu, però l’Abu necessita tots els diners de la barca per la supervivència de la família. I en Din sobreviu amb els poquets diners que li pot enviar un germà que viu lluny.
Aquests dies n’he pogut parlar amb ells, a Jinja, perquè un dia puguin arribar a estudiar. Tot i la seva vulnerabilitat, no crec que se’ls hagin de regalar els estudis. És l’empoderament que hem parlat a vegades. Ells s’ho han de guanyar, ni que sigui en part: això els farà créixer i ser més responsables en un context on és imprescindible ser espavilat.
Una família lleidatana ha acceptat ajudar-los!! Em van demanar si hi hauria algú per apadrinar, i els vaig fer aquesta proposta que han acceptat. Per cada xíling ugandès que ells estalviïn pels estudis, la família lleidatana ho doblarà. D’aquesta manera, podem començar a albirar un horitzó. Moltes gràcies!!
A l’Abu el vull connectar amb un guia de Kampala que li pot portar grups turístics. I jo de tant en tant també porto visites al llac. Hem convingut que, dels diners que rebrà, la meitat els estalviarem pels estudis.
Pel que fa a en Din, estem parlant que pugui fer de "bodaboda" (portar una moto que fa de taxi) durant uns mesos i guanyar els diners que li calen. Està il·lusionat.
A les fotos: a la superior, podeu veure en Din a l’esquerra i l’Abu a la dreta. En la de la pilota del Barça (gràcies Marga!) hi ha també el germà de l’Abu, en Sabe. I finalment podeu veure la foto de la barca: els vaig ajudar a reparar-la, i li han posat el nom “Team Barcelona”. Cada un d’ells va rebre una samarreta del Barça, i estan tot cofois de ser culers.
Totalment d'acord amb la teva metodologia. Si bé se'ls pot ajudar, és molt bo que ells s'hi impliquin i que no vegin que els hi cau del cel. Alhora t'agraeixo que comparteixis aquest fet, perquè em dona idees per pensar.
ResponEliminaDona goig veure com la gent d'aquí ajuda (econòmicament) a la gent d'Uganda. I a més a més la formula que proposes és molt educativa i segur que els ajudarà a prendre consciència que ells també hi han de posar de la seva part; que no tot és un regal.
ResponEliminaEl MICRO-CREDIT, és un feliç invent !!
ResponEliminaPer aixó, el seu autor va rebre el Premi Nobel de la Pau.
Peró, si mirem més enllà, veurem que aquest premi,
descansa, sobre una gran injusticia, provocada
i mantinguda en el temps, pel mon occidental.
Algú em pot dir , baixant als fets concrets , que :
-VAL MÉS UN MICROCREDIT QUE RES !!
- I, ÉS VERITAT !!
Peró, el compromís, i la formalitat d' anar tornant
aquests microcredits, així, com la situació
que els envolta, no deixa de ser ben dura !!
La meva salutació Pasqual.
Gràcies Tomàs, Joan i Pilar!
ResponEliminaPilar, entenc perfectament el que vols dir.
Pare Sergi d ' Assis, gràcies !!
ResponEliminaEl Mon Occidental, mai podrà ser feliç del tot,
mentres els seus " governants" mantinguin
en plena consciencia aquesta situació tant inmoral,
en els diferents continents.
Bon descans.