Probablement no estareu d'acord amb alguna de les meves impressions, però no passa res: us vull compartir com ho veig, i m'agradarà llegir com ho veieu vosaltres. A mi em sembla que molts (conscientment o no) tenim el desig de Papes que siguin perfectes en tot allò que diguin i facin. I no ens enganyem: crec que en aquest desig de perfecció s'hi inclou un desig que els Papes siguin de la nostra corda, de la nostra línia ideològica. I això ho dic tant pels qui volen més canvis com pels qui posen l'accent en la tradició o pels qui "el que sigui" (afegiu-hi el que vulgueu).
Crec que a vegades mirem els Papes com gent a qui se suposa una perfecció. I oblidem que són persones com tu i com jo: nascuts en un país, en una generació, amb una formació determinada, amb una personalitat concreta, etc. També ells, encara que ens pesi, estan sotmesos a l'ambigüitat humana. Com tu i com jo.
Aquestes setmanes, mirant els biòpics dels Papes, ho pensava: l'encíclica Humanae Vitae de Pau VI, la relació de Joan Pau II amb la teologia de l'alliberament i com va viure tot el procés de l'arquebisbe Óscar Romero, i alguns aspectes del Papa actual. Intento comprendre en quin moment han viscut, quins reptes s'han trobat a la vida, què ha fet que pensin allò que pensen. No per justificar-ho (perquè es poden equivocar) però almenys per entendre-ho.
No puc pretendre que, tot i ser cristians ambdós, el Papa de 87 anys hagi de pensar de tot el mateix que jo. És normal que en alguns temes pensem diferent.
La pregunta que em faig és: puc aprendre alguna cosa del seu testimoniatge o del seu ensenyament? I sempre se'n poden aprendre coses. I, si ho miro amb sinceritat, crec que no arribo a la sola de la sabata de cap d'ells.
(continuarà)
