Perdoneu-me pel tema escatològic. Algú m’explicava que, quan necessita anar de ventre, probablement s’ha esperat durant una bona estona sense patir. I que, quan està a punt d’arribar al lavabo, a vegades li ve sobtadament una necessitat urgent i pot arribar a semblar que va massa just per arribar a temps. Fa riure i tot. Ell mateix em deia que, segurament, si no es donés el cas que està prop del lavabo, encara podria esperar una bona estona sense problemes.
I això em fa pensar en la urgència o no urgència, que va més enllà de la necessitat purament fisiològica. I que també pot tenir una certa relació amb la ment: amb les ordres que el cervell dona a la resta del cos sobre les possibilitats d’anar de ventre o encara no.
I és que som una unitat, i això té aplicacions en molts camps de la vida. Per exemple, aquells que somatitzen i per als quals la dimensió psíquica afecta la física. O aquells que, cuidant el cos, tenen cura també d’aspectes emocionals o psicològics.
Hem de cuidar el cos. I hem de cuidar el nostre interior. Aquesta seria la salut màxima, la que integra totes les dimensions de la persona. Perquè tot en nosaltres està interrelacionat, no ho creieu?
