Abans de tancar l'escola per la segona onada del virus, els professors van poder venir a triar una peça de roba com havien fet els alumnes. Aquí els professors cobren uns sous molt baixos, i veig que tenen bastantes dificultats per tirar endavant les seves famílies. Comprar una peça de roba és una despesa considerable.
Però l'escola tampoc no té diners per augmentar-los el sou. I menys en una situació com la que estem vivint, en una crisi econòmica important a causa del virus. Per això, m'agradaria que almenys també es puguin beneficiar de part del menjar que obtinguem de la granja pels estudiants.
Vaig suar una mica, perquè va aparèixer tot de gent amb qui no comptava: treballadors del taller de fusteria (vinculat a l'escola), del garatge i el taller de metall (també vinculats a l'escola), i altra gent que no havíem comptat. No vam gosar dir-los que no. El resultat va ser que els professors que no van venir aquell dia es van quedar sense. Espero d'aquí uns mesos poder-ne tenir prou perquè tots puguin obtenir una altra peça de roba.
Em va fer una especial impressió el director. Va ser dels primers a venir. Va triar una camisa (que havia estat del meu pare) i va exclamar content: "És la primera camisa de màniga curta que tinc!". Vaig pensar que el pare hauria estat content. I m'agrada recordar-ho avui, que hauria fet anys. Per molts anys, Pare!
Pare Sergi d'Assis: La teva comunicació d'avui,és emocionant per tot el que expliques. El teu pare estará ben content de tú i del servei que continua fent la seva camisa. Grácies !!
ResponEliminaUn record molt bonic Sergi!
ResponEliminaOoooh, la camisa del teu pare, què fort. I tot això que dius de la falta de roba...!!! Aquí es llencen bosses i bosses de roba als contenidors de roba...si es pugués fer arribar d'alguna manera n'hi hauria per a tots. Un profe company del meu insti va anar a Âfrica alguns estius i jo li donava roba del Víctor que se li havia quedat petita pels nens d'allà. El problema era que no li podia donar molta perquè no podia excedir el pes a l'avió. I em feia molta rabia. Podriem donar tant...el problema és fer-ho arribar. L'únic que es pot enviar són diners. I en quant al virus esperem que us arribin vacunes el més aviat possible. Una abraçada.
ResponEliminaFeliç i emotiu record Sergi!!! Que per molts anys continui!!!
ResponEliminaNo es poden enviar comandes petites? Si cadascun de nosaltres enviés una peça de roba ...
ResponEliminaSí que es poden enviar coses. De fet, he rebut ja bastants paquets. Però s'han de tenir en compte diverses coses quan coneixes com funciona la duana aquí, però això ja ho explicaria en privat a qui convingui. Gràcies!
EliminaEmocionant, Sergi!
ResponElimina
ResponEliminaQuin record més bonic!
Sempre que vegis el professor amb la camisa del teu pare, t’envairà una satisfacció enorme i evocaràs fragments de vida compartida.
Quan veus amb el poc que pots fer feliç a algú, te n'adones de la quantitat de felicitat retinguda que tens a casa!
ResponEliminaEt serà bonic de veure que el teu pare també donarà aquest bri de felicitat a algú que ara comparteix moments de vida amb tu!
El pare ,la camisa ,el director,les teves emocions els bonics records....quants títols podria tenir aquesta entrada.
ResponEliminaGràcies Sergi D,Assís ,per compartir!!!!
Moltes gràcies pels vostres comentaris!
ResponEliminaUna vegada qué estaba bastant fotut immers en un dol, algú en va dir que la mort no té l'última paraula, mentres es mantingui el record. I ara mateix no se m'acut millor manera de mantenir viu el record del teu para que veure la seva camisa anar amunt i avall. Viatjo constantment i també per països empobrits, sempre duc 2 maletes una amb la meva roba i l'altre plena de roba i estris per donar, no vulguis saber els mals de caps que tinc per passar les aduanes.
ResponElimina