Dissabte a la tarda.
Havíem quedat amb el Luke, el conductor de l’hospital que sol tenir un somriure d’orella a orella, per transportar del monestir a l’hospital 4 paquets que m’han arribat de Catalunya plens de material: llençols, mascaretes, bates, etc. Per una raó o altra, amb ell sempre acabes rient.
En passar amb els paquets davant de l’hospital, no s’ha aturat i ha sortit del recinte del monestir. Li he preguntat on anàvem, i m’ha dit que a buscar la monja que ens indicaria on deixar-los. Després he entès que anàvem al seu convent.
En arribar, li ha dit a la germana: “Vinc amb el Father per portar aquests regals per l’hospital i perquè ell us volia conèixer”. Jo no sabia quina cara posar (perquè només pretenia traslladar el material i em trobava a la porta d’aquell convent per pura casualitat!). Hem anat a deixar les coses a l’hospital. I en tornar la germana al convent amb la furgoneta, el Luke s’ho ha fet venir bé perquè ens rebés la comunitat. De fet, m’ha semblat que ja ens esperaven. Estic segur que no hi havia res organitzat abans que ell els digués que jo les volia conèixer.
Doncs bé, ens hem assegut i hem fet tertúlia amb les monges. Hem rigut força. 4 germanes treballen al nostre hospital. Són d’una congregació de Kènia: Sisters of Mary of Kakamega. Es dediquen a obra social: escoles, hospitals i altres centres de caire social.
Ens han ofert te, crispetes i cacauets. I un tast d’un vi força singular.
El Luke, quan ja marxàvem, em diu: “Gràcies per portar-me aquí!”. Li dic: “Què? Si ets tu qui m’hi ha portat, que jo no sabia ni on anàvem!”. Hem rigut tots dos, i acaba: “Avui havia tingut un dia molt cansat, i ja m’has alegrat el dia!”.
No sé què us semblarà tot plegat, però veient l’alegria del Luke en tot moment i l’acollida tan improvisada de les germanes he pensat que m’havien transmès coses importants sobre la vida aquella tarda.
PD: Abans de marxar, han volgut que el Luke ens tirés alguna foto. I després jo els n’he tirat alguna, i ja veieu amb quina gràcia s’hi han posat!
Estan molt simpàtiques.
ResponEliminaSemblen unes models.
Una bona col.lecció, d'hàbits
molt dignes i molt pràctics.
Ja els voldria jo,
per la nostre Europa Occidental.
" L' hàbit no fa el monjo"
És veritat !!
Peró, també, és veritat,
que un hàbit sencill, peró ben pensat,
ajuda a reflexionar sobre el testimoni
que dónen unes persones,
al servei dels altres.
Felicitats !!
Bon dia, Sergi!!! Que bo!!! No t'imagino gaire improvisant!!! Realment ets en un altre món!!!
ResponEliminaMolt fotgèniques les monges!!!
Moltes gràcies per aquests tocs d'humor que vas posant!!!
Seria molt bo que hi hagués molts Luke en aquest món fent ponts entre persones i somriures!
ResponEliminaPel que exliques venen ganes de coneixer al Luke! , segur que les trobades amb ell no deixen indiferent a qui l'envolta. Probablement a tots ens aniria bé un Luke a prop. Una abraçada!
ResponEliminaM'ha encantat!
ResponEliminaMoltes gràcies pels vostres comentaris!
ResponEliminaUn dia li vaig preguntar al Luke: "tu no t'enfades mai?". I em diu: "no!" amb el seu somriure. Després, algú em va dir que no sempre se sent igual, però sempre manté el somriure i l'actitud positiva.
Anava a dir que la frase seria "Posa un Luke a la teva vida!" però ben pensat seria "Sigues un Luke pels que t'envolten"!
ResponEliminaPer molts somriures inesperats!
Fantàstic comentari!
EliminaUna molt entretinguda, tarda de dissabte.
ResponEliminaDoncs sí,alguna monja amb molt estil i totes amb un somriure qu
e ens mostra la seva alegria.
Saps, Sergi? m,ha recordat el somriure i l,acolliment de les filles de la Caritat,en la meva visita a la Rosa, al Convent de París.
El Luke ha trobat que la millor forma d'agrair-te la donació del material seria parlant directament amb les monges del convent. Crec que ha fet bé; ell ha pogut demostrar l'agraïment i tu has pogut tenir un contacte directe amb les monges que també t'ho han agraït. Grans aprenentatges!
ResponElimina